diderot! Art i accions artístiques

Telèfon
+34 615 567 243
Correu-e
box@diderot.info
ca
es

BETA

diderot! Art i accions artístiques
Bloc del director
FAEDOR FAEDOR logo miquel-angel-codes-luna

Bloc de Miquel-Àngel Codes Luna

Sóc . Dirigeixo diderot! Art i accions artístiques. Aquest és un bloc de crítica d’art que es pot fer, que haig de fer.

La Biennal de Venècia i la pasta (i no em refereixo als penne rigate)

Obra de Sarah Lucas al Pavelló Britànic de la Biennal de Venècia 2015.
Obra de Sarah Lucas al Pavelló Britànic de la Biennal de Venècia 2015.

Ara faré una cosa que mai de la vida hauria de fer un crític d’art: parlar de quelcom que no ha vist. Però ho faré, perquè he anat llegint notícies sobre el tema en qüestió i no em puc estar de fer unes quantes reflexions. Em refereixo a la Biennal d’Art de Venècia, tancada no fa gaires setmanes.

No hi he anat aquest any, ni els anteriors, ni possiblement els que vindran. Senzillament, crec que no va amb mi. Em fa mandra, ho sento. En primer lloc, és massa gran. Quan es tracta d’art, m’agrada veure una sola obra, una exposició temporal o un gran museu repartit en un bon grapat de dies (això darrer, tristament no ho he pogut fer gairebé mai). Una biennal d’aquestes dimensions i amb la humitat que hi ha a Venècia no tinc cap dubte que m’esgotaria: aproximadament 90 participacions nacionals, 44 eventi collaterali i la mostra del comissari-director amb 136 artistes. Too much. És cert que podria anar-hi, proposar-me de no veure-ho tot i fer una relaxada passeggiata en la que només m’aturaria davant allò que m’interessés. Però el soroll m’ho impediria:

“Cada vez son más los agentes del arte contemporáneo que ven en Venecia el mejor de los escenarios para proyectar su imagen. Se diría que aquí se concentraría todo el peso de la vanguardia intelectual, la pompa del aparato curatorial, el alto poder institucional... pero esos cada vez son los menos, abrumados ante la avalancha de mercaderes, coleccionistas, plumillas, arribistas, blogueros e instagramers, folclóricos y relaciones públicas con ínfulas de variado grado. Aquí estamos casi todos” (Javier Hontoria, “Venecia, mil futuros inciertos”, El Cultural, 06-05-2015, edició digital).

Una dada curiosa i interessant alhora: dues de les obres més fotografiades i compartides de la biennal han estat les creades per Pepo Salazar i Francesc Ruiz ubicades al pavelló espanyol (en la primera hi surt Britney Spears; en la segona, un quiosc farcit de pornografia gay amb la inscripció “Materiale per adulti. Vietato ai minori”).

L’altre inconvenient seria el pes de la història. Casanovista com sóc, no puc anar a Venècia i obviar els rastres del segle XVIII i els efectes que produeixen en la meva imaginació (l’escenari em torbaria). Però és que després del soroll i la història, ve aquesta cridanera disposició en pavellons nacionals que no m’acaba de lligar:

“En general, els Giardini em van donar la sensació que es tractava d’un parc Disneyland de l’art contemporani. El tipus d’interacció psicològica amb el contingut es fonamenta en els mateixos principis d’entreteniment i competència d’un parc temàtic; sembla, fins i tot, que els països i els artistes es posin d’acord a no fer obres semblants” (Albert Serra, “Un passeig per Venècia”, Bonart, 171, 2015, p. 9).

Potser, més que un parc de Disney, el format em fa pensar en Eurovisió, amb l’agreujant d’estar afectat pel que podríem anomenar “síndrome de Two Man Sound”: aquell grup que la gent escoltava per la ràdio creient que era brasiler, quan en realitat provenia de la plujosa Bèlgica. A la biennal trobem artistes que representen el país on van néixer, però que viuen des de fa anys a Londres o París, com també comissaris estrangers (en relació al país que els paga), que donen un cop de mà a l’artista nacional de torn. Deu ser que enriqueix el resultat final o que no en troben cap al seu país. Tot plegat un pèl confús, pel tipus de món que vivim actualment. Ja fa temps que els teòrics de l’art no busquen les suposades característiques d’un art purament nacional, ara estan distrets en altres coses.

Si els pavellons nacionals servissin per visibilitzar artistes poc coneguts dels països representats, podria estar bé, no ho nego. Però la cosa no va per aquí: molts d’ells estan vinculats a importants galeries nacionals i internacionals. No són uns mindundis. Amb tot, el que realment em distancia més d’aquests pavellons és que els veig com una mena d’artefactes propagandístics (inútils en la seva funció), produïts per unes institucions oficials que formen part d’uns governs on la cultura es considera –en el millor dels casos- una “parideta” ornamental.

Però si els pavellons em grinyolen, la figura del súper-comissari encara em genera més dubtes:

“Jo visc a Suècia. Aquí van convidar el comissari, Okwui Enwezor, a fer no només visites a estudis d'artistes –seguint molt clarament els seus criteris i presentant artistes en la línia del seu plantejament per Venècia– sinó que també el màxim museu el va convidar a fer una conferència important. Diverses institucions treballant conjuntament, parlant entre elles i no competint. També es van assegurar d'informar que si sortien artistes suecs no haurien de patir per la producció. El resultat és que hi ha quatre artistes del context suec a l'exposició. El número d'habitants de Suècia és comparable al de Catalunya, per fer-nos-en una idea” (Maria Palau, “A Dalí l’entenem millor avui”, El Punt Avui, 01-05-2015, edició digital).

Qui diu això és Martí Manen, comissari del pavelló espanyol, a qui agraeixo enormement que s’expliqui així, sense filtres. Queda clar. El país que tingui prou pasta per convidar a la cort curatorial i li serveixi artistes del gust del comissari, té més possibilitats de sumar artistes patris al caseller de la mostra principal (la repercussió de participar en aquesta exposició és gairebé la mateixa que tenir un pavelló). Això té els seus inconvenients, com podeu imaginar. Triem un país a l’atzar: Grècia. El 2015 ha estat el seu any, sens dubte. Per raons òbvies, el govern grec no anava molt sobrat de pressupost per convidar a Enwezor & co, però intueixo que la terrible situació del país ha donat interessants fruits artístics. Sempre ha estat així, les crisis fomenten la creativitat (Detroit n’és un exemple ben recent). La pregunta és: quants artistes grecs hi ha hagut a la biennal? Com deia l’acudit, “uno o ninguno” (Maria Papadimitriou; al pavelló grec, naturalment). No voldria que se’m mal interpretés: a mi m’agradaria que a la biennal s'hagués vist art grec interessant, no art activista grec perquè toca (“creure’s l’art activista –va dir Manuel Delgado en una conferència- és creure que el format de “festa sorpresa” és una força de canvi real”). La qüestió és que no n’hi va haver ni de l’un, ni de l’altre.

Tot i haver aquests condicionants econòmics, es podria donar el cas que la mostra del comissari servís per conèixer l’art que fan els més joves. Però ens tornem a topar amb una negativa (1↓): el 65 % dels artistes tenien més de 40 anys i el 12 % estaven morts. O més dones: nein, la proporció estava en un 62,6% d’homes vs un 37,4 % de fèmines. O més artistes que no fossin occidentals: rien de rien, el 70 % eren europeus o nord-americans (més o menys com els esmorzars que et trobes a la majoria d’hotels del món). En relació a això, resulta graciós que l’organització escollís com a comissari al nigerià Okwui Enwezor per augmentar la multiculturalitat de l’esdeveniment –solen convidar-lo per això- i que alguns periodistes li critiquessin l’elevada presència d’artistes joves africans sense que aquesta quota estigués –al seu parer- justificada: “Jo no he escollit a ningú pel seu color. (...) Hi ha artistes negres bons i hi ha artistes negres dolents. Passa el mateix a totes les races”, va contestar mosquejat (2↓). Però els periodistes mai en tenen prou i li preguntaren si creia que la seva biennal estava massa a prop del mercat. Enwezor, un xic ofès, advertí dels perills de parlar més del compte, perquè en el fons tots som partícips (3↓). En part té raó: el mercat, el capital, és arreu i seria ingenu no voler veure les seves interferències (a vegades insuportablement asfixiants, a vegades inexistents, si s’entén la inexistència com un primer grau d’existència). De fet, segons em conten, a la mateixa biennal, en una metàfora gairebé perfecta, nombroses galeries lloguen palazzos que es confonen amb els eventi collaterali. Ara bé, discrepo amb ell que no se’n pugui parlar. En aquesta darrera edició de la biennal, Enwezor ha posat l’accent en el debilitament del contracte social. Jo em conformaria en saber com era el seu (de contracte). Més que res, perquè amb el que va cobrar el 2006 per dirigir una altra biennal, la de Sevilla (recordada per tothom), segurament jo encara podria estar vivint aquest 2016 (la fundació promotora d’aquest esdeveniment, el 2011 encara arrossegava un deute proper al milió d’euros).

I és que en aquesta biennal tot sembla ser ambigu. Art, mercat, interès... o desinterès com el que manifesten alguns artistes que hi participen. A la pregunta sobre què esperaven del seu pas per la biennal, el col·lectiu Cabello/Carceller contestava a El País “absolutamente nada; no nos creemos nada del mundo del arte” (4↓). Abans ja hem vist com Albert Serra -l’artista convidat per representar Catalunya- considerava l’esdeveniment una mena de parc temàtic per a badocs. Però tots hi han anat. Potser hauria de fer el mateix. Oblidar-me del que he reflexionat i tirar pel dret. Plantar-m’hi. Potser m’agrada. I si els meus temors es confirmessin, sempre em quedaria el Harry’s Bar on podria engaltar uns quants Bellinis. Segur que em trobaria algú –adolorit dels peus de caminar tant per la biennal- amb qui podria parlar del colorisme de Tintoretto o qualsevol altre afer artístic actual.

NOTES:

(1) "The 2015 Venice Biennale in Numbers" (en línia), https://www.artsy.net [Consulta: 01-12-2015].

(2) Ángeles García; Milena Fernández, "Venecia convierte su 56ª Bienal en un volcán de arte sociopolítico", El País, 06-05-2015, edició digital.

(3) Javier Hontoria, “Venecia, mil futuros inciertos”, El Cultural, edició digital.

(4) Tania Pardo, "Dalí utilizó su ambigüedad como elemento de trabajo", El País, 07-05-2015, edició digital.

Aquest lloc web fa servir galetes pròpies i de tercers per a la seva navegació i personalització (pots llegir sobre la nostra política de galetes aquí). Si utilitzes aquest lloc web, se sobreentén que acceptes el seu ús. Pots tancar aquest missatge clicant la galeta.