Wertíades (I): una escapada a París molt rara
Va passar pels volts de la primavera de 2015, en una de les escenes segurament més típiques entre la gent del “sector” cultural.
- “Saps l’última polèmica del Wert?, em diu la meva amiga.
- “No. Què ha fet?”, li contesto.
- “Doncs que s’ha anat amb la seva parella a París en un viatge privat i ha fet servir el Colegio de España”.
De seguida em vaig adonar que aquella no era una notícia qualsevol. Ràpidament, vaig notar que s’obrien un munt d’incògnites i que els raonaments senzills, els del sentit comú més elemental, no servirien per explicar(-me) res.
Per què un senyor ministre i la seva parella, podent anar a un bon hotel, optaven per anar-se’n a una residència d’estudiants? Aquesta era la pregunta. Per més voltes que hi donés, cap temptativa de respondre-la em satisfeia. Calia ser fred, pensar, aplicar un mètode. Provaria amb el sil·logisme aristotèlic. Primera proposició: “París és car”; segona proposició: “els ministres espanyols cobren poc”; conclusió: “els ministres espanyols cobren poc, pel que no es poden permetre viatjar a París perquè és car”. Si les dues proposicions eren vertaderes, la conclusió –és a dir, “Wert va utilitzar unes dependències del govern per hostatjar-se gratuïtament o de manera molt barata perquè París és car i ell cobrava poc”- mai seria falsa. I a primer cop d’ull, intuïa que, sense ser categòricament falses, sí que eren força discutibles. Vaig decidir que provaria amb les matemàtiques.
El Sr. Wert, pel seu càrrec de ministre, cobrava 68.981 euros a l’any. Vaig optar per oblidar-me dels complements. Llavors vaig pensar que potser ell era molt orgullós i que no acceptava que la seva parella -17 vegades més rica que ell- li pagués res (el 2012, Wert tenia un patrimoni declarat de 851.522 €, mentre que la Montserrat Gomendio de 14.588.581 euros). Vaig pensar –de manera absolutament arbitrària i des de la ignorància- que el fisco se li quedava un 40 %. Vaig pensar que potser estalviava una tercera part del que li quedava, per quan les coses anessin mal dades si el Partido Popular deixava el poder. Vaig pensar tot això. Al Sr. Wert li quedaven prop de 2.300 euros al mes per distribuir entre necessitats bàsiques i oci. Seguidament, tocava investigar què valien dues nits d’un cap de setmana –en una habitació doble amb esmorzar inclòs- a un hotel de cinc estrelles al centre de París, posem per cas l’Hôtel Le Meurice (sí, el de l’habitació 106, on Alfons XIII matava el temps durant l’exili i Salvador Dalí muntava els seus saraus amb gent rara a ulls de l’establishment). Per 2.000 € era seva, teva. En resum, entre els dos i, potser esgarrapant un xic dels estalvis, es podien permetre un cap de setmana a París a un hotel més que correcte. Quedava descartat, doncs, que anessin al Colegio de España per manca de diners.
Una altra hipòtesi: la parella tenia diners, però no els agradava afluixar la mosca. Erroni: si el que volien era estalviar-se uns dinerets, podien haver demanat a l’ambaixador espanyol a París que els hi deixés una habitació a la seva luxosa residència. Es tracta de l’Hôtel Wagram, un palauet ubicat al núm. 15 de l’Avenue George V, que l’Estat Espanyol va adquirir el 1920 per cinc milions de francs (una fortuna a l’època). Després d’unes reformes, el palauet fou decorat de nou amb la participació de Josep Maria Sert i Mariano Benlliure, i amb la cessió d’un bon nombre d’obres provinents del Patrimonio Real, com els tapissos de Goya que la Sra. Gomendio i el Sr. Wert haurien vist cada dia al llevar-se, si haguessin volgut, és clar.
Però no van voler. Van decidir anar-se’n al Colegio de España. Tercera hipòtesi: el Colegio de España no està tan malament i no dista molt de les comoditats d’un hotel de cinc estrelles a la rue de Rivoli o de la residència de l’ambaixador. No. Hi he viscut i sé de què em parlo, no cal esplaiar-se més. Potser l’entorn? Difícil. El Colegio de España forma part de la Cité Universitaire, un conjunt de residències d’estudiants –moltes d’elles regides per organismes nacionals de diferents països- situada al 14ème arrondissement, un dels districtes amb menys gràcia de París. Si bé és cert que a dins de la Cité et pots trobar exemples de l’arquitectura de Le Corbusier (amb el Pavelló Suís i la Maison du Brésil) i que al sortir et topes amb l’estadi Charléty (un lloc emblemàtic pels nostàlgics del maig del 68, malgrat no quedi res de l’antic recinte), dubto moltíssim que fossin l’estímul perquè la parella prengués la decisió que va prendre. Certament, m’oblidava que les famoses catacumbes i els seus cranis estan a 20 minuts passejant, però suposo que això no canvia res.
Només quedava una explicació plausible: un enrevessat joc amorós consistent a posar-se dins la pell de dos joves estudiants, pelacanyes, folls d’amor i de passió, que van a París per primer cop i fan nit al Colegio de España. Vaja, com si fos ben bé un joc de rol. Emularien el viatge en tren que van fer tants i tants artistes durant la postguerra amb la il·lusió de glopejar el nèctar de la llibertat creativa. Rememorarien, per exemple, la pallissa que Chillida i Palazuelo infligiren a Jordi Anguera i Oriol Palà, quan aquests intentaren enretirar la bandera espanyola amb els atributs franquistes que onejava al Colegio durant la Garden Party de 1949 (segons ens conta Xavier Valls a les seves memòries i em conta a mi el col·lega Albert Mercadé). S’oblidarien dels fastos propis dels mandataris i tastarien els plaers reservats només als estudiants amb pocs euros a la cartera. Així doncs, s’oblidarien de les exquisideses d’Alain Ducasse a Le Meurice i s’acontentarien a comprar un panet petit (això sí, a la millor boulangerie de París, la Du Pain et des Idées) amb un tall de formatge morbier i menjar-se’l asseguts en algun racó bonic del Canal Saint-Martin. Enlloc de fer servir els privilegis ministerials i buidar de turistes panxuts Les Deux Magots i enjogassar-se pensant que són Sartre i Simone de Beauvoir (tot brindant, òbviament, amb una copa de champagne Louis Roederer Cristal), enlloc d’això, recorrerien la rue Mouffetard buscant bars amb “happy hour” per després fer-se un “selfie” a la discutida i rosegada tomba de Jim Morrisson al Père Lachaise. I així fins que el cos aguantés.
És l’única explicació que se m’acut. S’ha de dir que el ministre Wert no tenia cap acte oficial aquell cap de setmana. Si les coses es van fer bé, José Ignacio –el ciutadà- només podia accedir al Colegio si aportava una pila de documents, entre els quals hi havia d’haver la carta de motivació. Qui la pogués llegir!
ACTUALITZACIÓ (25-08-2015): Misteri resolt. Sol passar que quan tens tota la informació, els misteris s’esvaeixen i apareix la crua realitat. Una amistat que resideix al Colegio de España, em comenta que quan Wert hi va romandre (13 i 14 de juny), la Montserrat Gomendio feia unes setmanes que residia a l’habitació 216 de la segona planta (considerada pels residents com la “suite”, ja que és una de les cambres més grans i més ben moblada). Per tant, Wert simplement hauria anat a visitar la seva parella (el que no sabem és si la Montserrat va demanar el permís corresponent i si Wert va pagar l'hostalatge). El factor amorós, doncs, encara preval per comprendre aquesta escapada a París.
Però amb aquesta informació a la mà, les preguntes canvien i les respostes encara inquieten més. Si la Montserrat Gomendio va deixar el mes de maig la Secretaría de Estado de Educación per anar-se’n a París i convertir-se en la directora general adjunta d’Educació de l’OCDE, per què no es va buscar un pis on viure com faria qualsevol? Per què se’n va anar al Colegio de España i no a una pensió o un hotel si ja no era treballadora del ministeri? Molt em temo que la resposta estigui en el fet que a final de juliol Wert va ser nomenat ambaixador d’Espanya a l’OCDE (pel mig van aprofitar per casar-se) i que per aquest càrrec li correspon un pis gratis a l’Avenue Foch de la capital gala. Si fos així, es podria dir que des del mes de maig l’executiu de Rajoy i Wert estaven negociant una sortida daurada per aquest darrer tenint com a objectiu París i que lògicament la Montserrat no volia complicar-se la vida fent dues mudances: només calia esperar l’OK de Moncloa i anar plegats cap a la residència oficial.
Així és com el ministre pitjor valorat pels ciutadans de la darrera legislatura, el mateix que volia fer pujar les notes de tall, ha aconseguit la seva darrera feina (i pis). Meritocràcia pura. A fer màsters, s’ha dit.