Isidoro VALCÁRCEL MEDINA (Murcia, 1937), vida, història, fets.

"L'art és, senzillament, l'esperit amb el qual s'afronten les situacions. Ni més ni menys. Una actitud. Ser conscient del que vols i del que no. No hi ha camp limitat per a l'art” - ISIDORO VALCÁRCEL MEDINA. El Cultural, 2015

Isidoro Valcárcel Medina cursa estudis d'Arquitectura i Belles arts a Madrid. És un dels artistes més representatius i més venerats de l'anomenat art conceptual. El seu art es relaciona més amb les situacions i la realitat que amb la producció d'objectes.

La seva primera exposició individual es va realitzar ell gener de 1962 a la galeria Lorca de Madrid. Començà partint d'una abstracció que tendia cap a l'elemental, evolucionant poc després cap a estructures constructives caracteritzades per la seva simplicitat formal. Temps i espai són factors presents en el primer període, com demostren les “Pinturas secuenciales” (1962) o la sèrie “Armarios” (1964-1967). A partir d'aquí les seves obres es converteixen en estructures realitzades amb materials industrials, dipositades en el sòl i en les que es fa palès el recurs de l'espai com a ambient, com a referent que condiciona les variables de l'obra. La culminació d'aquest període es produeix amb “A continuación (lugares, sonidos y palabras)” muntada en la galeria Séiquer de Madrid el 1970. En ella, s'aguditzen els recursos ambientals i temporals, articulats en funció d'un procés narratiu.

De la denominada pel propi artista com a “pintura habitable” passa a la construcció de llocs, a través de la pràctica d’environments, performances i l'execució d'instal·lacions. Després de la seva etapa pictòrica, s'obre un segon període que s'inicia amb la intervenció de grans dimensions a l'espai urbà. Un exemple el tenim en “Estructuras tubulares”, realitzada específicament en el context dels Encuentros de Pamplona de 1972, exemple eloqüent d'una de les constants en el seu treball. En el mateix marc, l'artista presenta també el seu film “La celosía”, trascripció literal de la novel·la homònima d'Alain Robbe-Grillet, exclusivament a través del propi text i amb una durada de dues hores. A partir d'aquest moment inicia un cicle d'obres orientades a descriure els diversos moviments i espais de la ciutat, com a “Relojes” (1973) o “Motores” (1973). A aquests exercicis segueixen altres obres articulades mitjançant enquestes, anuncis públics, fotografies anònimes, exàmens col·lectius, diccionaris, enregistraments telefònics, etc., obres que parteixen de la recol·lecció i registre de dades i que s'emmarquen en el denominat “art sociològic”. D'aquest període cal destacar, entre d’altres: “12 ejercicios de medición sobre la ciudad de Córdoba” (1974), “Retratos de calle” (Madrid, 1975), “El diccionario de la gente” (São Paulo, 1976) o “136 manzanas de Asunción” (Asunción, 1976). A la fi de la dècada dels setanta l'obra s'emparenta amb la intervenció poètica i l'acció postal. A partir dels anys vuitanta s'aproxima a l'arquitectura, implicant-se a través de projectes específics en situacions reals, com les realitats que es deriven, per exemple, de la creació d'un pantà o del moviment okupa.

La seva obra ha anat evolucionant des de propostes objectuals susceptibles d'arribar a ser mercaderies artístiques, fins a una desmaterialització que afavoreix l'aparició d'una actitud que transforma la consciència de la percepció, no tant en obra d'art sinó en experiència d'art. Aquesta actitud és la que li permet lligar la vida amb l'art, i l'art amb una reflexió crítica i provocadora de la realitat. L'any 2003 realitza la seva exposició “Ir y venir de Valcárcel Medina” a Barcelona, Murcia i Granada, una invitació de l'artista a transitar per tota la seva producció. Tant la seva trajectòria històrica com les seves intervencions més recents revelen una actitud compromesa i aliena totalment a la dinàmica del mercat de l'art. El...

[llegir més...]

"L'art és, senzillament, l'esperit amb el qual s'afronten les situacions. Ni més ni menys. Una actitud. Ser conscient del que vols i del que no. No hi ha camp limitat per a l'art” - ISIDORO VALCÁRCEL MEDINA. El Cultural, 2015

Isidoro Valcárcel Medina cursa estudis d'Arquitectura i Belles arts a Madrid. És un dels artistes més representatius i més venerats de l'anomenat art conceptual. El seu art es relaciona més amb les situacions i la realitat que amb la producció d'objectes.

La seva primera exposició individual es va realitzar ell gener de 1962 a la galeria Lorca de Madrid. Començà partint d'una abstracció que tendia cap a l'elemental, evolucionant poc després cap a estructures constructives caracteritzades per la seva simplicitat formal. Temps i espai són factors presents en el primer període, com demostren les “Pinturas secuenciales” (1962) o la sèrie “Armarios” (1964-1967). A partir d'aquí les seves obres es converteixen en estructures realitzades amb materials industrials, dipositades en el sòl i en les que es fa palès el recurs de l'espai com a ambient, com a referent que condiciona les variables de l'obra. La culminació d'aquest període es produeix amb “A continuación (lugares, sonidos y palabras)” muntada en la galeria Séiquer de Madrid el 1970. En ella, s'aguditzen els recursos ambientals i temporals, articulats en funció d'un procés narratiu.

De la denominada pel propi artista com a “pintura habitable” passa a la construcció de llocs, a través de la pràctica d’environments, performances i l'execució d'instal·lacions. Després de la seva etapa pictòrica, s'obre un segon període que s'inicia amb la intervenció de grans dimensions a l'espai urbà. Un exemple el tenim en “Estructuras tubulares”, realitzada específicament en el context dels Encuentros de Pamplona de 1972, exemple eloqüent d'una de les constants en el seu treball. En el mateix marc, l'artista presenta també el seu film “La celosía”, trascripció literal de la novel·la homònima d'Alain Robbe-Grillet, exclusivament a través del propi text i amb una durada de dues hores. A partir d'aquest moment inicia un cicle d'obres orientades a descriure els diversos moviments i espais de la ciutat, com a “Relojes” (1973) o “Motores” (1973). A aquests exercicis segueixen altres obres articulades mitjançant enquestes, anuncis públics, fotografies anònimes, exàmens col·lectius, diccionaris, enregistraments telefònics, etc., obres que parteixen de la recol·lecció i registre de dades i que s'emmarquen en el denominat “art sociològic”. D'aquest període cal destacar, entre d’altres: “12 ejercicios de medición sobre la ciudad de Córdoba” (1974), “Retratos de calle” (Madrid, 1975), “El diccionario de la gente” (São Paulo, 1976) o “136 manzanas de Asunción” (Asunción, 1976). A la fi de la dècada dels setanta l'obra s'emparenta amb la intervenció poètica i l'acció postal. A partir dels anys vuitanta s'aproxima a l'arquitectura, implicant-se a través de projectes específics en situacions reals, com les realitats que es deriven, per exemple, de la creació d'un pantà o del moviment okupa.

La seva obra ha anat evolucionant des de propostes objectuals susceptibles d'arribar a ser mercaderies artístiques, fins a una desmaterialització que afavoreix l'aparició d'una actitud que transforma la consciència de la percepció, no tant en obra d'art sinó en experiència d'art. Aquesta actitud és la que li permet lligar la vida amb l'art, i l'art amb una reflexió crítica i provocadora de la realitat. L'any 2003 realitza la seva exposició “Ir y venir de Valcárcel Medina” a Barcelona, Murcia i Granada, una invitació de l'artista a transitar per tota la seva producció. Tant la seva trajectòria històrica com les seves intervencions més recents revelen una actitud compromesa i aliena totalment a la dinàmica del mercat de l'art. El 2007, va ser guardonat amb el Premi Nacional de les Arts Plàstiques.