Joaquim Mir va néixer el 7 de gener de 1873 a Barcelona. Va convèncer als seus pares de poder formar-se com a pintor, però amb la condició de continuar treballant en el negoci familiar (una merceria). Es va convertir en deixeble de Lluís Graner i es va inscriure a l'escola oficial de la Llotja a Barcelona. El 1894 va començar a exposar la seva obra i a l'any següent se'n va anar a Madrid a copiar obres de Velázquez i concursar per una pensió de pintura de paisatge amb destinació a Roma -convocada per l'Academia de Bellas Artes de San Fernando- que no li van donar. Quatre anys més tard, el 1899, amb el currículum ostensiblement millorat, ho va tornar a intentar i el van tornar a rebutjar.
Mir es va irritar i a cap al final de l'any va decidir sumar-se –segons la teoria més repetida- al viatge que Santiago Rusiñol es disposava a fer a Mallorca. Si hi va poder anar va ser perquè el seu oncle Avel·lí Trinxet li va pagar les despeses a canvi de tota la seva producció pictòrica (es va acabar convertint en el seu marxant fins el 1919). Fins el 1904, Mir va passar llargues temporades allí, entrant en contacte amb altres pintors com el pintor simbolista belga William Degouve de Nuncques o el paisatgista mallorquí Antoni Gelabert. No obstant això, la tendència que va tenir Mir a l'illa va ser la d'aïllar-se, especialment quan va descobrir el Torrent de Pareis (un paratge insòlit, feréstec, captivador) i es va instal·lar a Sa Calobra. El 24 d'abril de 1904, després d'una caiguda (de la qual es desconeixen la majoria de detalls), Mir es va veure obligat a tornar a Catalunya i va acabar ingressat a l'Institut Psiquiàtric de Reus (el dia 11 de gener de 1905), on va romandre fins al mes d'octubre de 1906.
Durant la seva recuperació es va instal·lar –juntament amb la seva mare i la seva germana Pilar- als pobles de Maspujols i L'Aleixar, molt pròxims a l'institut psiquiàtric, però el 1914 van marxar a viure a Mollet del Vallès, on residia la germana gran de Mir (Joana). Després d'una breu estada a Caldes de Montbui (1919), es va instal·lar el 1921 a Vilanova i la Geltrú (aquest any es va casar amb María Estadella, oriünda del lloc), d'on ja no es va moure (la seva afició col·leccionista començà allà, gràcies a la seva folgada situació econòmica; la part dedicada a la ceràmica es pot veure actualment al Museu Vicenç Ros de Martorell). Durant la Guerra Civil, el seu posicionament favorable a la República va provocar un empresonament breu el 1939, del qual Mir no es va recuperar anímicament. El 27 d'abril de 1940, després d'una intervenció quirúrgica, va morir al carrer Gran de Gràcia.
Abans de la seva arribada a Mallorca, l'obra de Mir es va centrar en un tipus de naturalisme lluminós i testimonial, marcat inicialment pel seu primer mestre Lluís Graner (molt més clàssic que el seu pupil) i els seus companys de generació, especialment els agrupats sota el nom de “Colla del Safrà” (Canals, Pichot, Juli Vallmitjana, Gual i Nonell, amb qui també va anar a escola), dits així pels intensos acoloreixis cadmis que utilitzaven als paisatges suburbials que pintaven. L'obra que resumeix tot aquest període és La catedral dels pobres (1898), pertanyent a la Col·lecció Carmen-Thyssen Bornemisza. El seu descobriment de Mallorca va donar peu a una interpretació lliure del paisatge del nord de l'illa, desbordant en formes i colors, que va conduir a uns resultats –sense que Mir fos conscient d'això- sense parangó a la pintura europea (v. Torrent de Pareis, 1902; Es Baluard, Palma). Un estil que Mir va continuar desenvolupant durant la seva estada en terres tarragonines, en nombrosos olis i pastels (v. Poble escalonat, c. 1906 - 1909; Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona), que va pintar mentre seguia amb la seva recuperació. Amb el trasllat al Vallès, el seu paisatgisme es va moderar en la forma, una tendència que va mantenir a Vilanova i la Geltrú...
[llegir més...]
Joaquim Mir va néixer el 7 de gener de 1873 a Barcelona. Va convèncer als seus pares de poder formar-se com a pintor, però amb la condició de continuar treballant en el negoci familiar (una merceria). Es va convertir en deixeble de Lluís Graner i es va inscriure a l'escola oficial de la Llotja a Barcelona. El 1894 va començar a exposar la seva obra i a l'any següent se'n va anar a Madrid a copiar obres de Velázquez i concursar per una pensió de pintura de paisatge amb destinació a Roma -convocada per l'Academia de Bellas Artes de San Fernando- que no li van donar. Quatre anys més tard, el 1899, amb el currículum ostensiblement millorat, ho va tornar a intentar i el van tornar a rebutjar.
Mir es va irritar i a cap al final de l'any va decidir sumar-se –segons la teoria més repetida- al viatge que Santiago Rusiñol es disposava a fer a Mallorca. Si hi va poder anar va ser perquè el seu oncle Avel·lí Trinxet li va pagar les despeses a canvi de tota la seva producció pictòrica (es va acabar convertint en el seu marxant fins el 1919). Fins el 1904, Mir va passar llargues temporades allí, entrant en contacte amb altres pintors com el pintor simbolista belga William Degouve de Nuncques o el paisatgista mallorquí Antoni Gelabert. No obstant això, la tendència que va tenir Mir a l'illa va ser la d'aïllar-se, especialment quan va descobrir el Torrent de Pareis (un paratge insòlit, feréstec, captivador) i es va instal·lar a Sa Calobra. El 24 d'abril de 1904, després d'una caiguda (de la qual es desconeixen la majoria de detalls), Mir es va veure obligat a tornar a Catalunya i va acabar ingressat a l'Institut Psiquiàtric de Reus (el dia 11 de gener de 1905), on va romandre fins al mes d'octubre de 1906.
Durant la seva recuperació es va instal·lar –juntament amb la seva mare i la seva germana Pilar- als pobles de Maspujols i L'Aleixar, molt pròxims a l'institut psiquiàtric, però el 1914 van marxar a viure a Mollet del Vallès, on residia la germana gran de Mir (Joana). Després d'una breu estada a Caldes de Montbui (1919), es va instal·lar el 1921 a Vilanova i la Geltrú (aquest any es va casar amb María Estadella, oriünda del lloc), d'on ja no es va moure (la seva afició col·leccionista començà allà, gràcies a la seva folgada situació econòmica; la part dedicada a la ceràmica es pot veure actualment al Museu Vicenç Ros de Martorell). Durant la Guerra Civil, el seu posicionament favorable a la República va provocar un empresonament breu el 1939, del qual Mir no es va recuperar anímicament. El 27 d'abril de 1940, després d'una intervenció quirúrgica, va morir al carrer Gran de Gràcia.
Abans de la seva arribada a Mallorca, l'obra de Mir es va centrar en un tipus de naturalisme lluminós i testimonial, marcat inicialment pel seu primer mestre Lluís Graner (molt més clàssic que el seu pupil) i els seus companys de generació, especialment els agrupats sota el nom de “Colla del Safrà” (Canals, Pichot, Juli Vallmitjana, Gual i Nonell, amb qui també va anar a escola), dits així pels intensos acoloreixis cadmis que utilitzaven als paisatges suburbials que pintaven. L'obra que resumeix tot aquest període és La catedral dels pobres (1898), pertanyent a la Col·lecció Carmen-Thyssen Bornemisza. El seu descobriment de Mallorca va donar peu a una interpretació lliure del paisatge del nord de l'illa, desbordant en formes i colors, que va conduir a uns resultats –sense que Mir fos conscient d'això- sense parangó a la pintura europea (v. Torrent de Pareis, 1902; Es Baluard, Palma). Un estil que Mir va continuar desenvolupant durant la seva estada en terres tarragonines, en nombrosos olis i pastels (v. Poble escalonat, c. 1906 - 1909; Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona), que va pintar mentre seguia amb la seva recuperació. Amb el trasllat al Vallès, el seu paisatgisme es va moderar en la forma, una tendència que va mantenir a Vilanova i la Geltrú com pot observar-se en els llenços Aigua de Mogoda de 1917 i Fantasia de l'Ebre II de 1930 (tots dos al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid).
Mir va fer alguns viatges que van donar els seus fruits pictòrics. En la seva joventut va peregrinar a Olot, la terra del seu pare, atret pel prestigi de Joaquim Vayreda. En l'etapa tarragonina no es va atrevir a anar més lluny dels pobles on vivia (a excepció de Montserrat, el 1908), la qual cosa va canviar al Vallès, quan va començar a fer el que ell anomenava “campanyes” i que van anar en augment quan va fixar la seva residència a Vilanova: L’Alforja (1924 i 1927), Miravet (1929 i 1930), la Costa Brava (1930), Montserrat (1931-1932), Andorra (1932-1934), Torroella de Montgrí i L’Estartit (1935)… Després de la presó, va fer una última campanya a Gualba, morint poc després.
A nivell d'encàrrecs, cal destacar la decoració de la Casa Trinxet de Barcelona que va començar a pintar en alguna de les seves escapades des de Mallorca i que va completar al voltant de 1913 (incloent unes originals vidrieres historiades executades per la casa Rigalt, Granell & Cia..; els murals estan avui trossejats i dispersos en multitud de col·leccions). El 1903 va participar en la important decoració mural del Gran Hotel de Palma (notable edifici modernista de Domènech i Montaner) i en 1926 va acceptar participar en la redecoració del palau de la Diputació de Barcelona (Mir va pintar grans murals històrics a l'oli sobre tela sobre l'expedició catalanoaragonesa a Orient i les conquestes de València i Mallorca per Jaume I, avui en el Museu Marítim de Barcelona). En la seva joventut, Mir va conrear també la il·lustració, posant imatges en la novel·la de Narcís Oller L’escanyapobres (1897) o fent algunes composicions del mateix tipus per a les revistes Quatre gats, Hispània i L’Esquella de la Torratxa.
Encara que de manera distant, Mir va tenir relació amb diverses entitats i institucions: el Cercle Artístic (del qual va ser soci com a mínim des de 1895 i els membres del qual li van oferir un banquet d'homenatge el 1910); la noucentista Els Arts i els Artistes (de la qual va formar part també el 1910); el catòlic Cercle Artístic de Sant Lluc (el seu cognom va aparèixer per primera vegada vinculat a l'entitat en una exposició dels socis a la Sala Parés el 1913); la conservadora Sociedad Artística y Literaria de Cataluña (va exposar amb ells el 1917) i l'actual Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (el 1931 en va ser triat acadèmic). Dit això, no es va implicar a fons amb cap d'aquestes entitats ni per descomptat amb cap dels seus idearis.
Va exposar per primera vegada a la seva ciutat, a l'Exposició General de Belles Arts de 1894, on va anar repetint a les exposicions oficials dels anys 1896, 1898, 1907, 1911, 1918, 1921, 1929, 1937 i 1938 (Saló de Tardor), entre altres. Va posar interès en què la seva obra es veiés a Madrid (participant a les mostres oficials de 1897, 1899, 1901, 1917 o 1930), a Sabadell (Exposició d'Art Nou Català, 1915) i també a l'estranger, sense que penetrés per això en el mercat internacional: Brussel·les (1905 i 1910), Gant (1913), París (1920), Amsterdam (1912, 1922 i 1933), Pittsburgh (1924, 1926 i 1931), Washington, Filadèlfia i París (1925), Oslo (1931), Venècia (1905, 1932 i 1934), Buenos Aires, 1934) ...
Client de la taverna modernista de Els Quatre Gats de Barcelona, on va penjar les seves obres des de 1897, Mir va ser un expositor habitual de la Sala Parés de Barcelona. Va ser allí on va celebrar la seva primera mostra individual (octubre de 1901), a la qual li van seguir moltes més (1915, 1923, 1925, 1928, 1930, 1933, 1934, 1936). Una altra exposició individual important en la seva trajectòria va ser la celebrada a la Sala Fayans Català de Barcelona (maig de 1909), sense oblidar les de la Sala Reig (Barcelona, 1921), Galeries Laietanes (Barcelona, 1923 i 1924), Salón Nancy (Madrid, 1924), Centre de Lectura (Reus, 1928), Cercle de Belles Arts (València, 1932), Sala Arte (Bilbao, 1936), Galería Witcomb (Buenos Aires, 1938) o la Sala Vilches (Madrid, 1940). De manera pòstuma, la galeria Syra de Barcelona li dedicà una mostra el 1950.
Mir va ser un dels pintors més destacats del Modernisme català, encara que Eugeni d’Ors l'inclogués incomprensiblement en l'Almanach dels Noucentistes (1911). Va ser un pintor integral, anti-teòric (no se'l coneix cap formulació verbal o escrita mínimament elaborada sobre el que feia), desconnectat del que es perpetrava en els cenacles més avançats d'Europa, però que es va llançar sol, intuïtivament, cap a l'art pur. El seu talent va ser ràpidament reconegut, encara que Mir sentís el contrari durant anys pel doble fracàs romà o la tardança a rebre la Medalla d'Or a Madrid. El 1895, amb 22 anys, ja va guanyar el premi de la Societat Econòmica d'Amics del País de Barcelona per la seva pintura L’estiu. Colònia escolar (conservada a la seu d'aquesta entitat); el 1896, la Tercera Medalla a l'Exposició General de Belles Arts de Barcelona per L’hort del rector (Museu Nacional d’Art de Catalunya); el 1897, una menció honorífica en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid; el 1899, una Segona Medalla per L’hort de l’ermita (Museu del Prado) i el 1901 una altra Segona Medalla a Madrid per Muntanyes vermelles (aquell mateix any, arran de la seva primera individual, Alfred Opisso va escriure en La Vanguardia: "con Mir tenemos ya al paisajista que necesitábamos; que forme escuela, y no habrá porque envidiemos á nuestros vecinos de allende el Pirineo con sus Monet y sus Renoir”); el 1907 va guanyar la Primera Medalla a l'Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona per Rovell (Pareis); en 1910, la Primera Medalla a l'Exposició Universal de Brussel·les; en 1911, una altra Primera Medalla a la V Exposició Internacional d'Art de Barcelona; el 1917, la tan anhelada Primera Medalla a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid per Aigües de Mogoda; el 1921 va obtenir la Sala d'Honor a la Exposició d’Art municipal; el 1929, la Primera Medalla en la Internacional de Barcelona i a l'any següent la Medalla d'Honor a Madrid. La seva audàcia inicial va provocar que alguns crítics i aficionats es distanciessin de l'obra de Mir, però el progressiu apaivagament del seu estil va facilitar la seva acceptació general.
- Miquel-Àngel Codes Lluna
