Ricardo URGELL (Barcelona, 1873 - 1924), vida, història, fets.

La seva formació arrística començà al taller del seu pare, el famós pintor paisatgista Modest Urgell Ynglada. El 1888 realitzà la seva primera exposició pública a la secció d’art de l’Exposició Universal de Barcelona i el desembre del mateix any féu el mateix a la Sala Parés, la històrica galeria de la capital catalana amb la que Ricardo Urgell estigué vinculat tota la seva vida. El 1895 entrà com a alumne a l’escola de la Llotja de Barcelona i guanyà la Medalla de Segona Classe de l’Exposició de Plantes i Flors de Barcelona. El 1897 debutà a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, on va aconseguir la Medalla de Tercera Classe, amb la obra "Gaudeamus". El 1900 participà a la primera mostra de la Sociedad Artística y Literaria de Cataluña (una agrupació artística amb fins comercials, promoguda pel seu pare i els pintors Lluís Graner i Enric Galwey), que utilitzà com a principal canal de difusió de la seva obra pictòrica. El 1901 entrà com a professor auxiliar a l’escola de la Llotja. El 1903 va contraure matrimoni amb Rosa Esplugas –filla d’un dels fotògrafs més importants de la ciutat, Antoni Esplugas- i el 1906 va néixer el seu únic fill, Josep Maria. El 1907 guanyà la Medalla de Segona Classe a la V Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona, amb una de les seves obres més ambicioses: "A primera hora del mercat". La seva ratxa de condecoracions no va parar i el 1908 va obtenir una Menció Honorífica a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, seguida d’una altra Medalla de Tercera Classe atorgada pel mateix certamen el 1910.

A partir d’aquell any va optar també per mostrar la seva obra a certàmens oficials internacionals: així doncs, la seva obra es va poder veure al Certamen Internacional de Buenos Aires (on el premiaren amb una Tercera Medalla per "El bolsín"), a l’Exposició Universal de Brusel·les i al saló de la Société des Artistes Français de París. El 1911, aconseguí la màxima condecoració a la VI Exposició de Belles Arts de Barcelona, amb la pintura titulada "L’esposa infidel o la filla del carboner". El 1912 participà a la Latin British Exhibition de Londres, on va ser un dels artistes que va aportar més peces. El 1915 la seva obra va aparèixer exposada en altres espais allunyats de la Sala Parés i els esdeveniments oficials, concretament al Cercle Artístic i a les Galeries Laietanes. El març de 1917 va trencar la dinàmica de participar només a exposicions col·lectives i va fer la seva primera gran exposició a títol personal, a la Sala Parés. A l’abril del mateix any acumulà un altre premi en el seu palmarès: la Medalla de Segona Classe a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid. Precisament, el jurat d’aquest esdeveniment li va donar el 1920 el seu últim premi, una Condecoració, la qual va passar a engrandir el seu ja de per si bastant carregat medaller i ajudà indirectament a que fos elegit com un dels artistes que havien de participar a la magna exposició d’art espanyol del barroc fins a l’actualitat, que es va celebrar a la Royal Academy de Londres. Finalment, el 1923, li arribà el reconeixement institucional a la seva ciutat i li concediren una sala especial a l’Exposició de Primavera que cada any organitzava l’ajuntament (la bona acollida per part de la crítica fou unànime). El 1924 participà puntualment a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid –amb una peça sorprenent centrada en la temàtica de la boxa ("Último round")- i envià una altra obra al 23rd International Exhibition of Paintings organitzada pel Carnegie Institute of Pittsburgh. En ple estat de gràcia, morí sobtadament a la seva residència del barri de Sant Gervasi de Barcelona.

La principal característica estilística de l’obra pictòrica de Ricardo Urgell és la recerca de la personalitat. Dintre el límit marcat per la representació d’allò visible,...

[llegir més...]

La seva formació arrística començà al taller del seu pare, el famós pintor paisatgista Modest Urgell Ynglada. El 1888 realitzà la seva primera exposició pública a la secció d’art de l’Exposició Universal de Barcelona i el desembre del mateix any féu el mateix a la Sala Parés, la històrica galeria de la capital catalana amb la que Ricardo Urgell estigué vinculat tota la seva vida. El 1895 entrà com a alumne a l’escola de la Llotja de Barcelona i guanyà la Medalla de Segona Classe de l’Exposició de Plantes i Flors de Barcelona. El 1897 debutà a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, on va aconseguir la Medalla de Tercera Classe, amb la obra "Gaudeamus". El 1900 participà a la primera mostra de la Sociedad Artística y Literaria de Cataluña (una agrupació artística amb fins comercials, promoguda pel seu pare i els pintors Lluís Graner i Enric Galwey), que utilitzà com a principal canal de difusió de la seva obra pictòrica. El 1901 entrà com a professor auxiliar a l’escola de la Llotja. El 1903 va contraure matrimoni amb Rosa Esplugas –filla d’un dels fotògrafs més importants de la ciutat, Antoni Esplugas- i el 1906 va néixer el seu únic fill, Josep Maria. El 1907 guanyà la Medalla de Segona Classe a la V Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona, amb una de les seves obres més ambicioses: "A primera hora del mercat". La seva ratxa de condecoracions no va parar i el 1908 va obtenir una Menció Honorífica a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, seguida d’una altra Medalla de Tercera Classe atorgada pel mateix certamen el 1910.

A partir d’aquell any va optar també per mostrar la seva obra a certàmens oficials internacionals: així doncs, la seva obra es va poder veure al Certamen Internacional de Buenos Aires (on el premiaren amb una Tercera Medalla per "El bolsín"), a l’Exposició Universal de Brusel·les i al saló de la Société des Artistes Français de París. El 1911, aconseguí la màxima condecoració a la VI Exposició de Belles Arts de Barcelona, amb la pintura titulada "L’esposa infidel o la filla del carboner". El 1912 participà a la Latin British Exhibition de Londres, on va ser un dels artistes que va aportar més peces. El 1915 la seva obra va aparèixer exposada en altres espais allunyats de la Sala Parés i els esdeveniments oficials, concretament al Cercle Artístic i a les Galeries Laietanes. El març de 1917 va trencar la dinàmica de participar només a exposicions col·lectives i va fer la seva primera gran exposició a títol personal, a la Sala Parés. A l’abril del mateix any acumulà un altre premi en el seu palmarès: la Medalla de Segona Classe a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid. Precisament, el jurat d’aquest esdeveniment li va donar el 1920 el seu últim premi, una Condecoració, la qual va passar a engrandir el seu ja de per si bastant carregat medaller i ajudà indirectament a que fos elegit com un dels artistes que havien de participar a la magna exposició d’art espanyol del barroc fins a l’actualitat, que es va celebrar a la Royal Academy de Londres. Finalment, el 1923, li arribà el reconeixement institucional a la seva ciutat i li concediren una sala especial a l’Exposició de Primavera que cada any organitzava l’ajuntament (la bona acollida per part de la crítica fou unànime). El 1924 participà puntualment a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid –amb una peça sorprenent centrada en la temàtica de la boxa ("Último round")- i envià una altra obra al 23rd International Exhibition of Paintings organitzada pel Carnegie Institute of Pittsburgh. En ple estat de gràcia, morí sobtadament a la seva residència del barri de Sant Gervasi de Barcelona.

La principal característica estilística de l’obra pictòrica de Ricardo Urgell és la recerca de la personalitat. Dintre el límit marcat per la representació d’allò visible, Ricardo Urgell va anar variant la seva manera de pintar, per trobar un estil que fos seu i, tant o més fàcil de reconèixer, que el del seu pare. Des d’aquest punt de vista, es pot considerar un pintor estrictament formalista: malgrat que alguns quadres puguin donar peu a interpretacions literàries, aquestes sempre ocuparan un lloc totalment secundari i supeditat a l’objectiu de la forma. La pròpia variabilitat estilística n’és la prova més clara. En qualsevol cas, a partir de la segona dècada del segle XX, Ricardo va concretar el seu estil postimpressionista i trobà l’estabilitat que l’allunyaria del camí sinuós que fins en aquell moment havia seguit i que paradoxalment havia estat un dels trets que més bé el definien.

- Dr. Miquel-Àngel Codes Luna