José BEULAS (Santa Coloma de Farners, 1921 - Huesca, 2017), vida, història, fets.

El pintor José Beulas va començar la seva afició per la pintura retratant el paisatge gironí. Ben aviat descobreix la històrica escola de paisatgistes d'Olot, pròxima a Santa Coloma i integrada per pintors com Vayreda o Solé Jorba. En aquell moment pren consciència de la importància de la formació i d'adquirir una tècnica. A principis de la dècada dels 40 es desplaça a la província d'Osca per a complir el servei militar al Cos d'Alta Muntanya. Aquest trasllat resulta fonamental ja que el paisatge d'Osca es convertirà en un dels temes essencials de la seva obra. En aquest temps compagina el seu ofici de sastre amb la seva activitat militar i el seu interès per la pintura. Després del seu matrimoni amb María Sarrate en 1946, Osca es converteix en el seu lloc de residència. El 1947 viatja a Barcelona per rebre classes de dibuix a l'acadèmia Baixas. Des de llavors la vocació de Beulas queda clarament consolidada i el seu major interès és continuar millorant la seva formació. El 1948 rep una beca per part de la Diputació Provincial d'Osca que li va permetre ingressar a l'Escola de Belles Arts de l'Academia de San Fernando a Madrid. El seu pas per San Fernando està marcat pels ensenyaments que rep d'un equip de professors entre els quals destaquen Ramón Stolz i Vázquez Díaz, que influeixen a l'artista.

Després d'abandonar l'Acadèmia el 1951, és pensionat al Monestir del Paular a Madrid. Posteriorment és becat també a Segòvia, per l'Escuela Superior de Bellas Artes. Però el seu centre de gravetat continua sent Madrid. La seva estada a la capital espanyola li permet estudiar els clàssics, visitant amb assiduïtat el Museo del Prado. Entre els artistes del moment a Espanya admira a Benjamín Palencia i a Ortega Muñoz, la influència dels quals es deixa sentir en el seu treball. El 1954 realitza el seu primer viatge a París, ajudat per una beca de gravat. Inicia llavors la seva fase de consolidació i reconeixement. El 1955 guanya, per oposició, la beca del Ministeri d'Afers Exteriors per a assistir a l'Academia Española de Bellas Artes de Roma. L'estada a Roma serà una experiència decisiva en la formació de Beulas, atès que és a Itàlia on acaba decantant-se definitivament pel paisatge com a tema fonamental de la seva pintura, i on té els seus primers èxits. Allí va entrar en contacte amb nombrosos artistes. Entre els que van ser els seus companys destaquen Echauz, Reyes Torrent, García Donaire, Cessar Montaña, García de Paredes o Javier de Carvajal. Beulas comença llavors la seva col·lecció d'art, comprant als seus companys i amics algunes peces. La seva estada a Itàlia li permet, a més, exposar a diverses ciutats italianes com Roma, Bolonya, Palerm o Agrigent i participar també a la Biennal de Venècia entre 1957-1959.

El 1959 finalitza l'estada de José Beulas a Roma. El 1960 torna definitivament a Madrid, on participa a l'Exposició Nacional de Belles Arts obtenint la segona medalla. En aquell mateix any se li concedeix una pensió de la Fundació Juan March de Madrid, que li permetrà produir un important volum d'obra passant a ser considerat com un dels pintors més coneguts i cotitzats del panorama espanyol exposant tant a Espanya com a Llatinoamèrica. La dècada dels anys seixanta suposa per a Beulas una carrera imparable de premis i exposicions. El 1962 aconsegueix el Primer premi de la Biennal de Pintura de Saragossa. Entre 1966 i 1967 exposa per primera vegada als Estats Units, concretament en la Galeria Internacional Bernardi de Washington DF, i entra en la nòmina d'artistes de la seu madrilenya de la Galeria Kreisler. El 1968 aconsegueix un dels majors reconeixements als quals llavors aspiraven els artistes espanyols: la Primera Medalla en l'Exposició Nacional de Belles arts de Madrid.

Des de 1969 fixa el seu lloc de treball a Osca, lloc on el seu amic l'arquitecte José María García de Paredes li projecta un estudi, seguint un...

[llegir més...]

El pintor José Beulas va començar la seva afició per la pintura retratant el paisatge gironí. Ben aviat descobreix la històrica escola de paisatgistes d'Olot, pròxima a Santa Coloma i integrada per pintors com Vayreda o Solé Jorba. En aquell moment pren consciència de la importància de la formació i d'adquirir una tècnica. A principis de la dècada dels 40 es desplaça a la província d'Osca per a complir el servei militar al Cos d'Alta Muntanya. Aquest trasllat resulta fonamental ja que el paisatge d'Osca es convertirà en un dels temes essencials de la seva obra. En aquest temps compagina el seu ofici de sastre amb la seva activitat militar i el seu interès per la pintura. Després del seu matrimoni amb María Sarrate en 1946, Osca es converteix en el seu lloc de residència. El 1947 viatja a Barcelona per rebre classes de dibuix a l'acadèmia Baixas. Des de llavors la vocació de Beulas queda clarament consolidada i el seu major interès és continuar millorant la seva formació. El 1948 rep una beca per part de la Diputació Provincial d'Osca que li va permetre ingressar a l'Escola de Belles Arts de l'Academia de San Fernando a Madrid. El seu pas per San Fernando està marcat pels ensenyaments que rep d'un equip de professors entre els quals destaquen Ramón Stolz i Vázquez Díaz, que influeixen a l'artista.

Després d'abandonar l'Acadèmia el 1951, és pensionat al Monestir del Paular a Madrid. Posteriorment és becat també a Segòvia, per l'Escuela Superior de Bellas Artes. Però el seu centre de gravetat continua sent Madrid. La seva estada a la capital espanyola li permet estudiar els clàssics, visitant amb assiduïtat el Museo del Prado. Entre els artistes del moment a Espanya admira a Benjamín Palencia i a Ortega Muñoz, la influència dels quals es deixa sentir en el seu treball. El 1954 realitza el seu primer viatge a París, ajudat per una beca de gravat. Inicia llavors la seva fase de consolidació i reconeixement. El 1955 guanya, per oposició, la beca del Ministeri d'Afers Exteriors per a assistir a l'Academia Española de Bellas Artes de Roma. L'estada a Roma serà una experiència decisiva en la formació de Beulas, atès que és a Itàlia on acaba decantant-se definitivament pel paisatge com a tema fonamental de la seva pintura, i on té els seus primers èxits. Allí va entrar en contacte amb nombrosos artistes. Entre els que van ser els seus companys destaquen Echauz, Reyes Torrent, García Donaire, Cessar Montaña, García de Paredes o Javier de Carvajal. Beulas comença llavors la seva col·lecció d'art, comprant als seus companys i amics algunes peces. La seva estada a Itàlia li permet, a més, exposar a diverses ciutats italianes com Roma, Bolonya, Palerm o Agrigent i participar també a la Biennal de Venècia entre 1957-1959.

El 1959 finalitza l'estada de José Beulas a Roma. El 1960 torna definitivament a Madrid, on participa a l'Exposició Nacional de Belles Arts obtenint la segona medalla. En aquell mateix any se li concedeix una pensió de la Fundació Juan March de Madrid, que li permetrà produir un important volum d'obra passant a ser considerat com un dels pintors més coneguts i cotitzats del panorama espanyol exposant tant a Espanya com a Llatinoamèrica. La dècada dels anys seixanta suposa per a Beulas una carrera imparable de premis i exposicions. El 1962 aconsegueix el Primer premi de la Biennal de Pintura de Saragossa. Entre 1966 i 1967 exposa per primera vegada als Estats Units, concretament en la Galeria Internacional Bernardi de Washington DF, i entra en la nòmina d'artistes de la seu madrilenya de la Galeria Kreisler. El 1968 aconsegueix un dels majors reconeixements als quals llavors aspiraven els artistes espanyols: la Primera Medalla en l'Exposició Nacional de Belles arts de Madrid.

Des de 1969 fixa el seu lloc de treball a Osca, lloc on el seu amic l'arquitecte José María García de Paredes li projecta un estudi, seguint un projecte similar al que el mateix arquitecte li havia dissenyat per a Santa Coloma de Farners. El 1970 exposa a la seu de Nova York de la galeria Kreisler i s'incorpora a la galeria Biosca de Madrid, amb la que continuarà treballant durant diversos anys. A propòsit de les successives exposicions a Biosca, José Hierro comentava en premsa que “el paisaje debe ser vivido tanto como visto. Sentido hasta lo más profundo. Recordado, como un sueño, hasta que el artista sienta que en su retina y en su espíritu queda sólo lo esencial. Beulas ve como pocos estas colinas calcinadas, salpicadas de matojos, blancas de cal y de sol”. El paisatge d'Osca actua en la trajectòria del pintor contínuament, les característiques formals d'aquest paisatge influeixen de manera decisiva en el sentit conceptual que pren la seva pintura. Gerardo Manrique de Lara deia d'aquesta relació entre Beulas i el paisatge: «No es el artista el que se propone pintar el paisaje, sino que es el paisaje, el que le incita de pintarlo».

A partir de 1973, Beulas es limita a exposar a Espanya participant durant els anys 80 en nombroses exposicions tant col·lectives com individuals en les galeries Biosca (Madrid) i Ignasi de Lasaletta (Barcelona). El 1982 la ciutat d'Osca el nomena fill adoptiu. Aquest reconeixement té la seva continuïtat el 1996, quan és nomenat Acadèmic d'Honor de la Real Academia de Bellas Artes. El 1988 la Diputació d'Osca realitza una exposició homenatge a José Beulas amb la participació de la família Chillida i artistes d'Osca. Serà a partir dels primers anys dels noranta quan el matrimoni Beulas-Sarrate decideixi donar a la ciutat la seva col·lecció d'art contemporani i part dels seus béns amb la intenció de crear un Centre d'Art Contemporani, el qual es va acabar inaugurant el 2006.