Josep MASRIERA (Barcelona, 1841 - 1912), vida, història, fets.

Fill de l'orfebre Josep Masriera i Vidal i germà gran del pintor Francesc i de l'escultor Frederic, Masriera va fer els seus primers passos al món de l'art des de l'obrador d'orfebreria patern abans d'ingressar, cap el 1857, a l'acadèmia particular de Josep Serra Porson. Juntament amb el seu germà Francesc i altres, va fundar en 1862 la peculiar revista mensual El Recuerdo, que va tenir periodicitat fins a 1872. A l'octubre de 1862 i juntament amb el seu germà Francesc, va fer el seu primer viatge a París i a Londres. Van tornar els dos a la capital francesa al juliol de 1865 per a conèixer el taller del pintor academicista Alexandre Cabanel.

Al novembre de 1865 es va casar amb Clotilde Rosés, amb qui va tenir tres fills: el polifacètic artista Lluís Masriera i Rosés i els també orfebres, Josep i Ricard. Va ser alumne a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (Llotja) des del curs 1867-1868 fins al del 1869-1870, on ja va mostrar un talent innat per a la pintura de paisatge. En acabar la seva formació oficial, Masriera ja tenia definit el seu llenguatge pictòric, fonamentalment realista. Per aquells primers anys va exposar a la Sala Monter de Barcelona, i el 1871 va presentar dos paisatges a l'Exposició General Catalana celebrada a la Universitat de Barcelona, guanyant una Medalla de 3a Classe. El 1872, per mediació de Marià Fortuny, el marchand francès Adolphe Goupil va adquirir el seu oli La font d'en Llui.

Va debutar als certàmens oficials de Madrid el 1876 amb Recuerdo de los Pirineos, obra probablement inspirada en la localitat d'Angostrina, a la Cerdanya francesa, on va passar una temporada l'any anterior. En el de 1878 va presentar, entre altres, Estanque de Rubió. Llavaneras, obra per la qual va ser premiat amb Medalla de 3a Classe, i que va ser adquirida per Alfons XII, la qual cosa li va valer ser exposada a l'Exposition Universelle de París d'aquell mateix any. A l'Exposición Nacional de 1897 va presentar sis obres i va obtenir una medalla de tercera classe per Tarde de otoño. A l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 va exposar En el pinar i Un arroyo, i en la de París de 1889 tres paisatges, on va ser premiat —igual que el seu germà Francesc— amb una medalla de bronze. Així mateix, a l'Exposició Internacional de Belles Arts de Munic de 1889 va guanyar una Medalla de 2a Classe.

El 1888 va exposar, juntament amb Francesc, en la Spring Exhibition de Birmingham, organitzada per la Royal Society of Artists. Altres exposicions en les quals va participar aquells anys van ser la mostra del Cercle Artístic d’Olot (1878), on va presentar Un barri de Llanàs, i amb el seu germà a la Primera Exposició del Centre d'Aquarel·listes de Barcelona al Museu Martorell (1885).

Va prendre part també en diversos certàmens oficials barcelonins. En el de Belles Arts de 1891 va guanyar un diploma d'honor per Detall de Llavaneres, una de les seves millors obres. És a partir d'aquesta dècada quan Masriera es decanta per una lluminositat més potent, aclarint notablement la seva paleta, característica que mantindrà fins a les seves últimes obres de principis del segle XX. Va exposar també als certàmens barcelonins de 1894 i 1898, i va ser premiat amb 1a Medalla en l'exposició oficial de 1907. També va exposar en una col·lectiva del Saló Rovira el 1898, i el 1906 al costat de Josep Ribas i Segundo Matilla, en l'establiment de Ribas a Barcelona. Va ser un expositor habitual de la Sala Parés des dels seus inicis el 1877, any en què va participar juntament amb el seu germà en la mostra de desembre, fins a 1909, any en què va exposar setze dels seus millors paisatges al costat d'obres del seu fill Lluís. Cal destacar la participació dels Masriera l'any 1879 en una exposició conjunta a Can Parés amb Modest Urgell, Joaquim Vayreda i Joan Rabadà. L'any 1906, també en la Sala Parés, va exposar una cinquantena de paisatges catalans, entre olis i...

[llegir més...]

Fill de l'orfebre Josep Masriera i Vidal i germà gran del pintor Francesc i de l'escultor Frederic, Masriera va fer els seus primers passos al món de l'art des de l'obrador d'orfebreria patern abans d'ingressar, cap el 1857, a l'acadèmia particular de Josep Serra Porson. Juntament amb el seu germà Francesc i altres, va fundar en 1862 la peculiar revista mensual El Recuerdo, que va tenir periodicitat fins a 1872. A l'octubre de 1862 i juntament amb el seu germà Francesc, va fer el seu primer viatge a París i a Londres. Van tornar els dos a la capital francesa al juliol de 1865 per a conèixer el taller del pintor academicista Alexandre Cabanel.

Al novembre de 1865 es va casar amb Clotilde Rosés, amb qui va tenir tres fills: el polifacètic artista Lluís Masriera i Rosés i els també orfebres, Josep i Ricard. Va ser alumne a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (Llotja) des del curs 1867-1868 fins al del 1869-1870, on ja va mostrar un talent innat per a la pintura de paisatge. En acabar la seva formació oficial, Masriera ja tenia definit el seu llenguatge pictòric, fonamentalment realista. Per aquells primers anys va exposar a la Sala Monter de Barcelona, i el 1871 va presentar dos paisatges a l'Exposició General Catalana celebrada a la Universitat de Barcelona, guanyant una Medalla de 3a Classe. El 1872, per mediació de Marià Fortuny, el marchand francès Adolphe Goupil va adquirir el seu oli La font d'en Llui.

Va debutar als certàmens oficials de Madrid el 1876 amb Recuerdo de los Pirineos, obra probablement inspirada en la localitat d'Angostrina, a la Cerdanya francesa, on va passar una temporada l'any anterior. En el de 1878 va presentar, entre altres, Estanque de Rubió. Llavaneras, obra per la qual va ser premiat amb Medalla de 3a Classe, i que va ser adquirida per Alfons XII, la qual cosa li va valer ser exposada a l'Exposition Universelle de París d'aquell mateix any. A l'Exposición Nacional de 1897 va presentar sis obres i va obtenir una medalla de tercera classe per Tarde de otoño. A l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 va exposar En el pinar i Un arroyo, i en la de París de 1889 tres paisatges, on va ser premiat —igual que el seu germà Francesc— amb una medalla de bronze. Així mateix, a l'Exposició Internacional de Belles Arts de Munic de 1889 va guanyar una Medalla de 2a Classe.

El 1888 va exposar, juntament amb Francesc, en la Spring Exhibition de Birmingham, organitzada per la Royal Society of Artists. Altres exposicions en les quals va participar aquells anys van ser la mostra del Cercle Artístic d’Olot (1878), on va presentar Un barri de Llanàs, i amb el seu germà a la Primera Exposició del Centre d'Aquarel·listes de Barcelona al Museu Martorell (1885).

Va prendre part també en diversos certàmens oficials barcelonins. En el de Belles Arts de 1891 va guanyar un diploma d'honor per Detall de Llavaneres, una de les seves millors obres. És a partir d'aquesta dècada quan Masriera es decanta per una lluminositat més potent, aclarint notablement la seva paleta, característica que mantindrà fins a les seves últimes obres de principis del segle XX. Va exposar també als certàmens barcelonins de 1894 i 1898, i va ser premiat amb 1a Medalla en l'exposició oficial de 1907. També va exposar en una col·lectiva del Saló Rovira el 1898, i el 1906 al costat de Josep Ribas i Segundo Matilla, en l'establiment de Ribas a Barcelona. Va ser un expositor habitual de la Sala Parés des dels seus inicis el 1877, any en què va participar juntament amb el seu germà en la mostra de desembre, fins a 1909, any en què va exposar setze dels seus millors paisatges al costat d'obres del seu fill Lluís. Cal destacar la participació dels Masriera l'any 1879 en una exposició conjunta a Can Parés amb Modest Urgell, Joaquim Vayreda i Joan Rabadà. L'any 1906, també en la Sala Parés, va exposar una cinquantena de paisatges catalans, entre olis i plomes.

Influenciat per Ramon Martí Alsina, Lluís Rigalt i Carlos de Haes, Masriera es va mantenir ferm en el seu discurs pictòric al llarg de tota la seva carrera. Les seves pintures rurals, inspirades pels paisatges de Llavaneres (Maresme) —localitat d'origen de la seva família—, els Guilleries, Montserrat, la Garriga, Camprodon, etc., van gaudir d'un gran èxit entre la burgesia catalana.

Els seus olis i els seus dibuixos són minuciosos fins i tot en els detalls més insignificants, rigorosos estudis del natural, dotant als seus paisatges d'una particular riquesa tonal i d'un realisme que entronca, sobretot, amb l'obra de Martí i Alsina. La lluminositat de les seves obres és, en general diàfana, sense parar atenció als aspectes atmosfèrics canviants que les noves tendències impressionistes marcaven. En general es mostra pròxim a la sensibilitat del ruralisme pictòric de l'època, però impregnant als seus olis més llum mediterrània, que no pas la bruma de terres interiors.

Va realitzar aquarel·les i múltiples dibuixos, dels quals cal destacar el seu acabat rigorós, a la manera d'un Jaume Pahissa, treballs amb valor d'obres definitives en els quals solia combinar diferents tècniques: llapis, ploma, aquarel·la, aiguatinta, etc. Masriera tenia en gran estima la pràctica del dibuix, i ho entenia com la base de tota creació plàstica. Un dels seus paisatges va formar part de l'Àlbum de dibuixos d'artistes catalans ofert al rei Alfons XIII amb motiu de les seves noces el 1906.

Amb el seu germà Francesc va realitzar alguns olis, com La Montagne Verte (1880) o No venen! (1884), on cadascun d'ells va realitzar la part en la qual s'havia especialitzat. Tots dos van fundar l'any 1882 el taller-estudi en forma de temple corinti del carrer Bailèn de Barcelona. Encara que es van centrar en les seves carreres com a artistes, mai van deixar de costat el seu paper com a socis propietaris de la signatura de joieria paterna, fins i tot després de la mort del seu pare, en Vda. Masriera i fills, participant activament en el seu desenvolupament i projecció.

Masriera va exercir també un actiu paper en l'escena cultural barcelonina. El 1871 va ser nomenat membre de la Comissió Permanent d'Exposicions i dos anys més tard va ingressar en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, de la qual va arribar a ser president.

El 1882 va ingressar en la Societat Artística Arqueològica, i va ser membre numerari de l'Acadèmia Provincial de Belles Arts des de 1882, entitat que va dotar un premi anual de paisatgisme amb el seu nom. Va presidir el Cercle Artístic i va ser membre de la Junta de Museus. El 1905 va ser nomenat també membre honorari del Foment del Treball.

Com a teòric de l'art, si bé es va desmarcar de l'ortodòxia estètica de la Restauració, el seu discurs es movia entre l'admiració pel naturalisme en l'art —des de l'Acadèmia Provincial de Belles Ats va defensar l'estètica d'un realisme idealitzat—, i cert escepticisme cap a les noves tendències que, dins del Modernisme català, ja s'imposaven a la fi del segle XIX. El 1887 va publicar un àlbum titulat Cifras decorativas, para artes e industrias, i des de les acadèmies de les quals formava part va publicar diversos articles com El Arte Plástico y Gráfico o El arte de cincelar, entre altres. També va pronunciar diversos discursos necrològics —en general apologies biogràfiques d'artistes o personatges de la cultura catalana d'un gran valor com a fonts per a la història de l'art de l'època— com Rossend Nobas, Claudi Lorenzale, Manuel Fluixench, Lluís Rigalt, Josep Lluís Pellicer o Francesc Miquel i Badia, aquest últim un dels crítics que més va enaltir l'obra dels Masriera des del Diari de Barcelona. El mes d'abril de 1880, a l'Ateneu Barcelonès, va glossar la figura del traspassat pintor barceloní Simó Gómez Polo.

Font principal del text: Diccionario Biográfico Español (RAH)