Romà VALLÈS (Barcelona, 1923 - 2015), vida, història, fets.

Un cop adquirí a la Llotja una mínima suficiència tècnica, Romà Vallès inicià un voluntariós procés per desprendre’s de totes les rèmores academicistes, alhora que entrava de professor de dibuix a l’Institut Fernando Casablancas de Sabadell (1952) i començava a arrelar amb força el seu interès per l’art infantil i la pedagogia (l’any següent es féu membre de la International Society for Education throug Art). El primer viatge a París el 1954, com no, va ser revelador i l’any següent va fer la seva primera pintura abstracta a l’oli. Però va ser el 1956 quan va trobar els mitjans adequats per realitzar el que ell pretenia, barrejant gomes aràbigues i pigments o coles amb serradures i guix. Va ser l’inici de la sèrie “Cosmogonies”, una “mena de caos primigeni”, del que Vallès se serví per desllorigar tota la seva obra posterior. Paral·lelament a aquest quefer artístic, seguí amb el seu afany de fer valorar l’art dels més menuts, organitzant el mateix any una important manifestació d’art infantil a la capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona.

El 1960, a base de premis, esdevingué l’any de la seva consagració: guanyà un guardó a la Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid (un bastió del conservadorisme que amb aquest reconeixement semblà obrir-se), el I Premi Granollers i el Premi Suís de Pintura Abstracta de Lausana (en el futur en vindrien més, com el de l’Exposició Sureste de Múrcia de 1961; el del Certamen Nacional de Bellas Artes de Madrid de 1963; el de la II Bienal de Pintura de Zamora de 1973; els de l’Ars Inter de Marsella i Ais de Provença de 1982; el del Premi de Pintura “Juan Ramón Masoliver” de Montcada i Reixac -1999- o el del I Premi “Torres García” de Mataró, de 2005). Les exposicions començaren a succeir-se. D’aquestes, caldria destacar probablement les primeres individuals a París (1969) i a Londres (1974); les antològiques al Museo Provincial de Teruel (1989), la Sala CAI Luzán de Saragossa (1996), el Museu Diocesà de Barcelona (1998), la Sala Municipal de Alcañiz (2001), el Castell de Benedormiens de Castell d’Aro (2003) o el Castillo de Valderrobles (2007) i, la seva inclusió en exposicions de tesi importants, com la que es veié el 1990 al Centre d’Art Santa Mònica, titulada “Informalisme a Catalunya”. Fins aquí, un breu resum del seu currículum. Pel que fa a la seva obra, Vallès l’organitzà des d’un principi en sèries, com si sempre volgués esgotar els temes per sistema. La primera d’elles va ser “Cosmogonies”, un mena magma còsmic però sobretot pictòric, que anà agafant diferents formes i colors des de 1956 fins a 1964 i que es canalitzà en un seguit de subsèries dites “Negra” (els quadres es tornaren obscurs i allò gestual es convertí en la nota dominant), “Blanca” (es desenvolupà al llarg de 1960, essent breu i intensa), “Monocrom” (un pas intermedi –produït el 1961- cap a la següent etapa) i “Color” (el moment quan Vallès es relaxà i es mostrà més lliure pintant). El 1964, inicià la seva sèrie de collages, on la pintura continuà tenint un pes destacat i la fragmentació –visible en tots ells- podria interpretar-se com una metàfora del propi daltabaix del món real. Instal·lat el 1968 al seu nou estudi a Teià, se sentí atret per la geometria, tot i que per Corredor-Matheos, “el Cosmos continua essent la seva obra” i aquesta geometria només actua de “filtre”. Seguint amb aquest particular joc dialèctic, el 1970 Vallès encetà la sèrie “Biomorfismes”, caracteritzada per unes formes orgàniques (ulls, papallones) que acabaren derivant en les “Floracions” de 1972 i 1973, capaces de transmetre una joie de vivre altament contagiosa. Després d’aquest festival de color, Vallès s’imposà una reflexió sobre el mitjà a través de la sèrie...

[llegir més...]

Un cop adquirí a la Llotja una mínima suficiència tècnica, Romà Vallès inicià un voluntariós procés per desprendre’s de totes les rèmores academicistes, alhora que entrava de professor de dibuix a l’Institut Fernando Casablancas de Sabadell (1952) i començava a arrelar amb força el seu interès per l’art infantil i la pedagogia (l’any següent es féu membre de la International Society for Education throug Art). El primer viatge a París el 1954, com no, va ser revelador i l’any següent va fer la seva primera pintura abstracta a l’oli. Però va ser el 1956 quan va trobar els mitjans adequats per realitzar el que ell pretenia, barrejant gomes aràbigues i pigments o coles amb serradures i guix. Va ser l’inici de la sèrie “Cosmogonies”, una “mena de caos primigeni”, del que Vallès se serví per desllorigar tota la seva obra posterior. Paral·lelament a aquest quefer artístic, seguí amb el seu afany de fer valorar l’art dels més menuts, organitzant el mateix any una important manifestació d’art infantil a la capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona.

El 1960, a base de premis, esdevingué l’any de la seva consagració: guanyà un guardó a la Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid (un bastió del conservadorisme que amb aquest reconeixement semblà obrir-se), el I Premi Granollers i el Premi Suís de Pintura Abstracta de Lausana (en el futur en vindrien més, com el de l’Exposició Sureste de Múrcia de 1961; el del Certamen Nacional de Bellas Artes de Madrid de 1963; el de la II Bienal de Pintura de Zamora de 1973; els de l’Ars Inter de Marsella i Ais de Provença de 1982; el del Premi de Pintura “Juan Ramón Masoliver” de Montcada i Reixac -1999- o el del I Premi “Torres García” de Mataró, de 2005). Les exposicions començaren a succeir-se. D’aquestes, caldria destacar probablement les primeres individuals a París (1969) i a Londres (1974); les antològiques al Museo Provincial de Teruel (1989), la Sala CAI Luzán de Saragossa (1996), el Museu Diocesà de Barcelona (1998), la Sala Municipal de Alcañiz (2001), el Castell de Benedormiens de Castell d’Aro (2003) o el Castillo de Valderrobles (2007) i, la seva inclusió en exposicions de tesi importants, com la que es veié el 1990 al Centre d’Art Santa Mònica, titulada “Informalisme a Catalunya”. Fins aquí, un breu resum del seu currículum. Pel que fa a la seva obra, Vallès l’organitzà des d’un principi en sèries, com si sempre volgués esgotar els temes per sistema. La primera d’elles va ser “Cosmogonies”, un mena magma còsmic però sobretot pictòric, que anà agafant diferents formes i colors des de 1956 fins a 1964 i que es canalitzà en un seguit de subsèries dites “Negra” (els quadres es tornaren obscurs i allò gestual es convertí en la nota dominant), “Blanca” (es desenvolupà al llarg de 1960, essent breu i intensa), “Monocrom” (un pas intermedi –produït el 1961- cap a la següent etapa) i “Color” (el moment quan Vallès es relaxà i es mostrà més lliure pintant). El 1964, inicià la seva sèrie de collages, on la pintura continuà tenint un pes destacat i la fragmentació –visible en tots ells- podria interpretar-se com una metàfora del propi daltabaix del món real. Instal·lat el 1968 al seu nou estudi a Teià, se sentí atret per la geometria, tot i que per Corredor-Matheos, “el Cosmos continua essent la seva obra” i aquesta geometria només actua de “filtre”. Seguint amb aquest particular joc dialèctic, el 1970 Vallès encetà la sèrie “Biomorfismes”, caracteritzada per unes formes orgàniques (ulls, papallones) que acabaren derivant en les “Floracions” de 1972 i 1973, capaces de transmetre una joie de vivre altament contagiosa. Després d’aquest festival de color, Vallès s’imposà una reflexió sobre el mitjà a través de la sèrie “Nous conceptes”, on demostrà tenir moltes ganes de trencar el pla pictòric mitjançant l’ús de diversos materials, àdhuc pintant un cotxe (Exposició del MAN de 1974). Amb la següent sèrie, intitulada “Quatre elements” (1978-1982), jugà de nou a l’antinòmia, presentant-se com una reacció al conceptualisme de l’anterior: ja fos amb la terra, l’aigua, l’aire o el foc, calia recuperar allò primigeni i Vallès ho intenta, invocant-los a través de llargues i regalimoses pinzellades que, en la següent sèrie (“Signes”), es tornaren artificioses i flotants, habitualment en uns fons neutre. El significat? Qui sap, el que sí que està clar és que en la sèrie entrant (“Nous espais), Vallès féu un nou gir copernicà i convertí l’espai del fons dels quadres, en l’element principal, gràcies a l’economia cromàtica i a la sensació que els traços estaven suspesos en el buit (1987-1997). Progressivament això anà canviant, el color tornà a reviscolar i arribà la sèrie “Entre segles” (1998 – 2005), on aquell magma primigeni dels anys seixanta tornà a aflorar, creant un reguitzell d’expressius piroclasts pictòrics. Les darreres dues sèries han estat “Heràclit” –on sembla que Vallès vulgui resumir tot el que ha après, a mode de llegat, en un món on tot va i ve i res queda- i “Homenatges”, dedicada precisament a aquelles persones de les que es pot aprendre i que per aquest sol motiu, són dignes de tots els elogis.

En relació a la seva tasca docent i d’investigació pedagògica, cal anotar la presentació el 1957 d’una ponència al Congrés Internacional de L’Haia i el primer número de la revisa "Rana" de treballs espontanis dels alumnes de l’Institut Fernando Casablancas; l’obtenció el 1961 de la càtedra de dibuix en aquest centre (n’acabaria sent director, entre els anys 1967 i 1979); la creació –juntament amb Alexandre Cirici i Antoni Cumella- de l’Escola d’Art del FAD (1959); el seu pas per l’Escola Massana (1965-1969) i l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona (1969 – 1984); la publicació dels llibres “El arte y la educación de los niños” (1970) i “Los dibujos de Isabel” (1975), una col·lecció de dibuixos de la seva filla fets durant els seus primers onze anys; les conferències a la Galeria Expoart de Girona (1987) i a l’Escola Municipal de Belles Arts de Rubí del Vallès (1992), sota els títols de “L’educació per l’art, avui” i “El nen i la seva creativitat”, respectivament, o la ponència que presentà al III Congreso de Arte Infantil celebrat a la Universidad Complutense de Madrid (2004).