Oli Vista del jardín de la Villa Medici en Roma

Comentari de l'obra Vista del jardín de la Villa Medici en Roma

Obra mestra de la història del paisatge occidental en la què Velázquez va plasmar la seva idea del paisatge sense una excusa narrativa que la justifiqui. Aquesta vista romana i la seva parella (també al Museo del Prado), són dos dels quadres més singulars de Velázquez. Tots dos tenen com a tema una combinació d'arquitectura, vegetació, escultura i personatges vius que s'integren de manera natural en un ambient enjardinat. La llum i l'aire, com repeteixen incansablement els crítics, són també protagonistes d'aquests quadres. També s'ha insistit secularment en la voluntat que sembla bategar en ells de plasmar un moment concret, és a dir, de descriure unes circumstàncies atmosfèriques determinades, el que ha portat a la teoria que ens trobem davant una representació de la "tarda" i el "migdia", anticipant el que faria Monet dos segles més tard amb les seves famoses sèries de la Catedral de Rouen. Com a motiu comú als dos quadres, Velázquez utilitza una serliana o estructura arquitectònica que resulta de la combinació d'un buit en el centre culminat per un arc de mig punt, flanquejat a banda i banda per sengles buits de llinda.

Són quadres que representen de manera fidel altres racons de la Vila Médicis, un dels palaus més importants de Roma. En ells aparentment no existeix un tema identificable, perquè els personatges que els habiten vaguen pel jardí sense interpretar una història concreta. En el present quadre, una bugadera sembla estendre un llençol sobre la balustrada, mentre dos homes a baix conversen potser sobre l'arquitectura que contemplen. Al seu costat un bust clàssic (probablement un Hermes) sobresurt de la tanca, i en la paret una fornícula amb una escultura que ens recorda el prestigi del lloc com a dipositari d'una esplèndida col·lecció d'estatuària antiga.

Dos són els factors que singularitzen aquestes obres en relació al context de la pintura del seu temps, a més de la seva altíssima qualitat. En primer lloc, l'absència de tema. Al segle XVII, el paisatge es va convertir en un gènere pictòric de relativa importància, no obstant això, molt rares vegades la representació de la Naturalesa en un llenç, es justificava per si mateixa, perquè en general havia d'estar acompanyada d'una "història" mitològica, sagrada etc. que justifiqués el quadre. El paisatge en si mateix no es considerava un tema digne de ser representat tret que estigués justificat per una excusa narrativa o fos una vista urbana o monumental. Velázquez, per tant, transmet una visió més directa de la naturalesa. Hi ha un segon factor que atorga a aquestes vistes un estatus pictòric singular: tot i que es coneixen casos d'artistes com Claudio de Lorena, que sortien al camp per prendre anotacions directes del paisatge en els seus quaderns, són raríssims els casos en els que el pintor es plantava amb els seus útils de pintar davant del motiu i atacava directament el llenç, com va fer el pintor sevillà en aquests dos casos. També resulta molt singular en aquestes obres el tipus d'impressió que sembla voler transmetre de la naturalesa: no és una visió immutable i atemporal d'un fragment de jardí, sinó que sembla existir la voluntat de reflectir l'experiència d'un moment.

És molt poc el que se sap d'aquestes obres. El primer problema que es planteja és el de la seva pròpia naturalesa o funció com a pintura. S'ha pensat que es tractaven d'esbossos que faria el pintor per ser tilitzats en composicions més extenses, però actualment es tendeix a pensar que es tracta de quadres acabats i justificables en si mateixos. Existeixen discrepàncies pel que fa a les dates de la seva execució. Està clar que van ser realitzats durant un dels seus dos viatges a Roma, i a partir d'aquesta premissa s'han tingut en compte les diferents possibilitats.

Les dades que parlen d'una datació primerenca són els més consistents, i es basen en consideracions estilístiques i documentals. Des d'un punt de vista tècnic, cal assenyalar que les obres estan pintades sobre una preparació marró, similar a la que Velázquez va utilitzar en el seu primer viatge a Itàlia, i que no tornaria a usar des de la seva tornada a Madrid el 1631. Estilísticament, aquestes obres són coherents amb el paisatge que apareix en La túnica de José, que va realitzar en aquest viatge (Monestir de l'Escorial), o amb el fons de la Temptació de Sant Tomàs d'Aquino (Oriola, Museu Diocesà) i, com va demostrar Milicua, també té relació amb paisatges pròxims a Agostino Tassi. Els suports tècnics es basen en la notícia que durant el primer viatge Velázquez va habitar durant dos mesos en la Vila Medici, i en un document de 1634 pel qual el protonotari Jerónimo de Villanueva va adquirir quatre "paisillos" del pintor per a Felip IV. Els defensors de la hipòtesi del segon viatge es recolzen en els caràcters estilístics d'aquests llenços, concretament aquests es basen en l'avançat del seu estil i en el fet que en aquesta època la gruta a la qual dona accés la serliana estava en obres.

En qualsevol cas, es tracta de dues obres mestres de la història del paisatge occidental, que anticipen algunes fórmules pictòriques del segle XIX, tot i que el seu valor principal no ha de trobar-se tant en aquest caràcter precursor, sinó en la seva pròpia qualitat com a obres d'art en les quals el seu autor ha sabut expressar d'una manera original i personalíssima la seva concepció del paisatge.

Font principal del text: Museo del Prado

Dades de l'obra Vista del jardín de la Villa Medici en Roma

Autoria

Diego VELÁZQUEZ (Sevilla, 1599 - Madrid, 1660)

Títol

Vista del jardín de la Villa Medici en Roma

Datació

c. 1630

Mides

48,5 x 43 cm

Tècnica

oli

Suport

tela

Ubicació

Museo del Prado (Madrid)

Localitat retratada

Roma