diderot! Art i accions artístiques

Telèfon
+34 615 567 243
Correu-e
box@diderot.info
ca
es

BETA

diderot! Art i accions artístiques
Activitats

Exposició col·lectiva Exposición Internacional de Barcelona

imatge de la activitat

Comentari sobre Exposición Internacional de Barcelona



La gestació de l'Exposició Internacional de Barcelona va tenir lloc el primer decenni del segle XX, quan Josep Puig i Cadafalch promovia la realització d'un certamen internacional a la capital catalana. Aviat es veurien les possibilitats d'èxit d'una exposició dedicada a les indústries elèctriques, que començaria a prendre cos comptant amb el suport de diversos agents, des d'industrials i polítics fins a empresaris i institucions com el Foment del Treball. L'esclat de la Primera Guerra Mundial va aturar la celebració. Malgrat aquesta situació, s'encarregava als arquitectes Puig i Cadafalch i Guillem Busquets el pla urbanístic del recinte, que, després de diverses propostes, seria la muntanya de Montjuïc. La decisió de l'emplaçament va comportar l'abandó definitiu de convertir la plaça de les Glòries en el centre actiu de la ciutat, com també es perdia l'oportunitat de crear un gran parc als marges del riu Besòs, quelcom que havia previst Ildefons Cerdà quan va redactar el Pla de l'Eixample. L'escenari de la futura exposició prenia cos amb la construcció dels primers palaus, que entrarien en funcionament el 1922. L'arribada de la dictadura a Espanya l'any següent va significar un ajornament i un canvi de directrius Les obres van continuar quan l'exposició es va convertir en una raó d'estat i es va decidir que fos un referent propagandístic nacional del progrés i la modernitat davant la resta de països.

Quan el 19 de maig de 1929 s'inaugurà oficialment l'exposició, hom va poder apreciar-ne l'abast i el significat. La ciutat havia viscut una renovació urbana que, entre altres, deixava com a llegat l'arranjament del barri Gòtic, l'acabament de la Plaça Catalunya, el soterrament del tren a Sarrià al seu pas per l'Eixample, carrers asfaltats i amb nou enllumenat, el funcionament de les primeres línies de metro i la remodelació de l'Estació de França. S'ampliava l'oferta de places hoteleres, perquè als ja existents hotels Oriente, Ritz o Colón s'hi afegiren els aixecats per Nicolau M. Rubió a la plaça Espanya davant l'accés principal de l'exposició. Al mateix temps, es van posar a l'abast dels visitants nous atractius d'oci, als que es van sumar els espectacles d'un Paral·lel efervescent. També es van aprofitar algunes de les antigues pedreres de Montjuïc per construir el Teatre Grec o un petit parc d'atraccions amb muntanya russa que no pretenia fer pendant al del Tibidabo. Els organitzadors de l'exposició també van donar una embranzida als actes esportius, amb pistes de tennis, piscina i sobretot l'estadi, que allotjava competicions d'atletisme o partits de futbol. Però el paper més important el jugaria el recinte de l'exposició, un espectacle en si mateix. A la monumentalitat de palaus i pavellons oficials, s’hi afegí la radical modernitat del pavelló d'Alemanya de Mies van der Rohe (un mite de l'arquitectura del segle XX, reconstruït el 1986) i el paisatgisme, un dels altres atractius del recinte. Entre Jean-Claude Nicolas Forestier i Nicolau Maria Rubió i Tudurí es van projectar nous espais enjardinats, zones de repòs i de passeig, de les quals destacava el parc del Laribal i els jardins de Miramar, que transformaven la muntanya en un autèntic parc urbà. El toc final, probablement el més lloat pels visitants, el donaven els jocs d'aigua i llum, especialment a l'eix principal format per l'avinguda de Maria Cristina i les escales d'accés al Palau Nacional i a la plaça de l'Univers. Dissenyats sota la direcció de Carles Buigas, destacava poderosament la font monumental, un gran sortidor que allotjava els dolls d'aigua amb un innovador sistema que els il·luminava, amb colors canviants segons les diferents figures que l'aigua creava. Veient tot això, queda clar, doncs, que la celebració de l'Exposició Internacional deixà una intensíssima petjada en la imatge de Barcelona.

La presència de...

[llegir més...]

La gestació de l'Exposició Internacional de Barcelona va tenir lloc el primer decenni del segle XX, quan Josep Puig i Cadafalch promovia la realització d'un certamen internacional a la capital catalana. Aviat es veurien les possibilitats d'èxit d'una exposició dedicada a les indústries elèctriques, que començaria a prendre cos comptant amb el suport de diversos agents, des d'industrials i polítics fins a empresaris i institucions com el Foment del Treball. L'esclat de la Primera Guerra Mundial va aturar la celebració. Malgrat aquesta situació, s'encarregava als arquitectes Puig i Cadafalch i Guillem Busquets el pla urbanístic del recinte, que, després de diverses propostes, seria la muntanya de Montjuïc. La decisió de l'emplaçament va comportar l'abandó definitiu de convertir la plaça de les Glòries en el centre actiu de la ciutat, com també es perdia l'oportunitat de crear un gran parc als marges del riu Besòs, quelcom que havia previst Ildefons Cerdà quan va redactar el Pla de l'Eixample. L'escenari de la futura exposició prenia cos amb la construcció dels primers palaus, que entrarien en funcionament el 1922. L'arribada de la dictadura a Espanya l'any següent va significar un ajornament i un canvi de directrius Les obres van continuar quan l'exposició es va convertir en una raó d'estat i es va decidir que fos un referent propagandístic nacional del progrés i la modernitat davant la resta de països.

Quan el 19 de maig de 1929 s'inaugurà oficialment l'exposició, hom va poder apreciar-ne l'abast i el significat. La ciutat havia viscut una renovació urbana que, entre altres, deixava com a llegat l'arranjament del barri Gòtic, l'acabament de la Plaça Catalunya, el soterrament del tren a Sarrià al seu pas per l'Eixample, carrers asfaltats i amb nou enllumenat, el funcionament de les primeres línies de metro i la remodelació de l'Estació de França. S'ampliava l'oferta de places hoteleres, perquè als ja existents hotels Oriente, Ritz o Colón s'hi afegiren els aixecats per Nicolau M. Rubió a la plaça Espanya davant l'accés principal de l'exposició. Al mateix temps, es van posar a l'abast dels visitants nous atractius d'oci, als que es van sumar els espectacles d'un Paral·lel efervescent. També es van aprofitar algunes de les antigues pedreres de Montjuïc per construir el Teatre Grec o un petit parc d'atraccions amb muntanya russa que no pretenia fer pendant al del Tibidabo. Els organitzadors de l'exposició també van donar una embranzida als actes esportius, amb pistes de tennis, piscina i sobretot l'estadi, que allotjava competicions d'atletisme o partits de futbol. Però el paper més important el jugaria el recinte de l'exposició, un espectacle en si mateix. A la monumentalitat de palaus i pavellons oficials, s’hi afegí la radical modernitat del pavelló d'Alemanya de Mies van der Rohe (un mite de l'arquitectura del segle XX, reconstruït el 1986) i el paisatgisme, un dels altres atractius del recinte. Entre Jean-Claude Nicolas Forestier i Nicolau Maria Rubió i Tudurí es van projectar nous espais enjardinats, zones de repòs i de passeig, de les quals destacava el parc del Laribal i els jardins de Miramar, que transformaven la muntanya en un autèntic parc urbà. El toc final, probablement el més lloat pels visitants, el donaven els jocs d'aigua i llum, especialment a l'eix principal format per l'avinguda de Maria Cristina i les escales d'accés al Palau Nacional i a la plaça de l'Univers. Dissenyats sota la direcció de Carles Buigas, destacava poderosament la font monumental, un gran sortidor que allotjava els dolls d'aigua amb un innovador sistema que els il·luminava, amb colors canviants segons les diferents figures que l'aigua creava. Veient tot això, queda clar, doncs, que la celebració de l'Exposició Internacional deixà una intensíssima petjada en la imatge de Barcelona.

La presència de l’art en aquest esdeveniment fou important, malgrat que no fos l’apartat més comentat ni actualment recordat. El Palau Nacional acollí la mostra “El Arte en España”, la qual reuní gairebé 5.000 peces repartides en quaranta-set sales (criden l’atenció els 15 quadres d’història que es penjaren –a mode de guia- per explicar les diferents èpoques dels objectes exposats, com també les sales especials dedicades a artistes vius: Zuloaga, Anglada-Camarasa, Benedito i Álvarez de Sotomayor). A part del Palau Nacional, s’erigiren el Palau d’Art Modern i el Palau de les Arts Decoratives. Pel que fa al primer, la seva missió era completar el relat de l’art espanyol, que en el Palau Nacional només arribava fins el Romanticisme (la tria d’artistes va ser força arbitrària i desigual, qualitativament parlant). Finalment, cal destacar l’existència del Pavelló d’Artistes Reunits, impulsat del Foment de les Arts Decoratives, dissenyat per Jaume Mestres Fossas i plantejat i dirigit per Santiago Marco. Tot ell, per si sol, conforma un dels capítols més representatius de l’art déco a Catalunya.

Vídeo :

© TVE, "Moments", 2014-02-02 | L'exposició de 1929 [en català].

Dades de l'activitat

Tipus d'activitat
exposició col·lectiva
Lloc
PALAU NACIONAL (Barcelona)
Dia (celebració / inauguració)
Data inicial
Data final
El temps a Barcelona
El tiempo - Tutiempo.net
Artistes vinculats
Fernando ÁLVAREZ DE SOTOMAYOR,
Hermen ANGLADA CAMARASA,
Ricardo BAROJA,
Manuel BENEDITO,
Genís CAPDEVILA,
Domènec CARLES,
Enric CASANOVAS,
Agapit CASAS ABARCA,
Eduardo CHICHARRO,
Feliu ELIAS Apa*,
Ángel FERRANT,
Enric GALWEY,
Pablo GARGALLO,
Josep GRANYER,
José GUTIÉRREZ SOLANA,
Manuel HUMBERT,
Francesc LABARTA,
Josep LLORENS ARTIGAS,
Salvador MARTORELL,
Lluís MASRIERA,
Jaume MERCADÉ,
Joaquim MIR,
Josep OBIOLS,
Josep OLIVET LEGARES,
Antonio ORTIZ ECHAGÜE,
Cecilio PLA,
Santiago RUSIÑOL,
Rafael SOLANIC,
Josep Maria TAMBURINI,
Joaquim TERRUELLA,
Josep de TOGORES,
Joaquim VANCELLS,
Daniel VÁZQUEZ DÍAZ,
Carlos VÁZQUEZ,
Ricardo VERDUGO LANDI,
Valentín de ZUBIAURRE,
Ramón de ZUBIAURRE,
Ignacio ZULOAGA.

Comparteix

Comparteix a Facebook
Tuiteja

Aquest lloc web fa servir galetes pròpies i de tercers per a la seva navegació i personalització (pots llegir sobre la nostra política de galetes aquí). Si utilitzes aquest lloc web, se sobreentén que acceptes el seu ús. Pots tancar aquest missatge clicant la galeta.