diderot! Art i accions artístiques

Telèfon
+34 615 567 243
Correu-e
box@diderot.info
ca
es

BETA

diderot! Art i accions artístiques

Bloc del director

FAEDOR FAEDOR logo miquel-angel-codes-luna

Bloc de Miquel-Àngel Codes Luna

Sóc . Dirigeixo diderot! Art i accions artístiques. Aquest és un bloc de crítica d’art que es pot fer, que haig de fer.

Crítica a El día del Watusi de Francisco Casavella

Crítica a El día del Watusi de Francisco Casavella
MARROYO, Ignasi. Una nena al Somorrostro (detall), 1964. Arxiu Nacional de Catalunya, Sant Cugat del Vallès.

Llegeixo poca ficció i quan decideixo fer-ho, busco sempre a algú que en sàpiga un tou (de ficció, és clar) perquè em recomani. Bàsicament per evitar emprenyar-me. No sé si és quelcom comú, però em passa que si llegeixo una ficció que em sembla que no val res em molesta molt més que si m’empasso un estudi irrellevant. La sensació de pèrdua de temps em sembla més gran. Potser és quelcom injust, estúpid o va dels biaixos psicològics de cadascú, però tampoc hi aprofundiré. No cal arribar sempre a l’arrel de tot.

M’he llegit El día del Watusi de Francisco Casavella perquè vaig buscar consell en una persona que si parés de llegir ara (i jo no parés mai de fer-ho durant 50 anys), no l’atraparia. De referències, doncs, n’acumula. Pot comparar i destriar folgadament. Dic tot això, perquè abans de compartir el que m’ha semblat la novel·la, he buscat per curiositat què n’havien dit. I sembla que en el cas de Casavella, perquè la teva opinió sigui creïble, has de demostrar davant notari que no eres col·lega seu. No l’era (va morir prematurament a Barcelona el 2008 amb només 45 anys), tot i que haig de confessar que visc al mateix carrer pompós -de nom, no d'aspecte- on va viure ell. Per tant, puc afirmar solemnement que res enterboleix la presumible objectivitat del que segueix.

Seré molt breu. No som res i mai sabrem res: Fernando Atienza, el protagonista, ho té força present –moments de flaquesa a part- i a nosaltres se’ns oblida amb massa facilitat (amb tot, és una idea que sempre torna, la molt esgarriacries). De la novel·la m'agrada especialment aquest flagel·lar-se del protagonista (que com a lector et porta des de la tendresa a la rialla condescendent, justament perquè ets un ceballot que en aquell moment t'has oblidat que NO som res). També compro de la novel·la la Barcelona pre-olímpica com a teló de fons, la descripció d’algunes carcasses convergents de l’època i la creació de personatges absolutament rodons com l’Elsa.

Però la novel·la té un problema. Casavella t’exigeix com a lector, t’obliga a rellegir, però escriu més per a ell que no pas per als altres. Ignoro què diuen els estudis literaris sobre el tema. Potser la bona narrativa va d’això, però a mi em grinyola si el desvari acaba provocant la desconnexió amb l’obra (no amb l’escriptor). I no va de posar les coses fàcils, suposo que això ja s’entén.

Vagi per endavant que a la novel·la no li sobren pàgines. Només que algú el tindria que haver apercebut millor o més insistentment, si és que Casavella es deixava advertir per algú (soc plenament conscient de la insolència del que he escrit, sobretot per la meva manca d’autoritat, però és el que sento). És una novel·la monument, que s’entreveuen anys d’escriptura, de feina dura i destil·lació de centenars de lectures. Però sobretot és una novel·la de 878 pàgines on l’autor és un home –n’estic totalment convençut- que s’ho passava molt bé escrivint... sol, és clar. Perquè sempre s’escriu sol. Cada paràgraf està batallat, hi ha frases que un servidor no escriuria ni que s’apuntés a un milió de cursos d’escriptura (se’n podria extreure un llibre d’aforismes –alguns d’ells, més aviat simulacres d’aforismes, per seguir amb la broma insistent amb la que Casavella ataca sense pietat als postmoderns durant tota la novel·la- que esdevindria un bestseller), però en molts llocs es queda sol, desconnecta. Massa vegades pel meu gust. No en va, tant el prologuista com la meva prescriptora (ho vaig saber després), consideren que aquesta no és la millor novel·la de Casavella. La que ho sigui, ha de ser una experiència increïble, no en tinc cap dubte.

A #Catalunya2022 la cultura desapareixerà, però la Generalitat sobreviurà (1a part)


| Sobre la iniciativa del govern de la Generalitat de convocar 30 experts perquè s’imaginin com hauria de ser la Catalunya post-Covid a partir de 2022 i el seu vincle amb la cultura

[+]

Crítica a «Viaje de invierno» de Schubert. Anatomía de una obsesión d’Ian Bostridge


| Crítica del llibre escrit pel tenor anglès Ian Bostridge sobre el Viatge d'hivern de Schubert.

[+]

Crítica a la no tan nova secció d'art modern del MNAC (ara Museu Nacional) [3a part i última]

Una de les noves sales de la secció d'art modern, durant la renovació.
Una de les noves sales de la secció d'art modern, durant la renovació.

| Tercera part i conclusions del recorregut crític per la remodelada secció d'art modern del Museu Nacional d'Art de Catalunya. El que m'agrada i el que no m'agrada gens.

[+]

Crítica a la no tan nova secció d'art modern del MNAC (ara Museu Nacional) [2a part]

Una de les noves sales de la secció d'art modern, durant la renovació.
Una de les noves sales de la secció d'art modern, durant la renovació.

| Segona part del recorregut pausat, crític, amb la mirada atenta per la remodelada secció d'art modern del Museu Nacional d'Art de Catalunya. El que m'agrada i el que no m'agrada gens.

[+]

Crítica a la no tan nova secció d'art modern del MNAC (ara Museu Nacional) [1a part]

Una de les noves sales de la secció d'art modern, durant la renovació.
Una de les noves sales de la secció d'art modern, durant la renovació.

| Un recorregut pausat, crític, amb la mirada atenta per la remodelada secció d'art modern del Museu Nacional d'Art de Catalunya. El que m'agrada i el que no m'agrada gens.

[+]

Goya i els clixés

Fragment de Saturn, obra de Francisco de Goya.
Fragment de Saturn, obra de Francisco de Goya.

| Molts l'evoquen. Però ens hem mirat bé el Saturn de Goya?

[+]

La Biennal de Venècia i la pasta (i no em refereixo als penne rigate)

Obra de Sarah Lucas al Pavelló Britànic de la Biennal de Venècia 2015.
Obra de Sarah Lucas al Pavelló Britànic de la Biennal de Venècia 2015.

| Art interessant, faramalla i unes quantes reflexions sobre la mare de totes les biennals artístiques.

[+]

Wertíades (II): el captiu


| Quan un ministre no decideix i es converteix en comparsa.

[+]

Wertíades (I): una escapada a París molt rara


| Una hipòtesi sobre la misteriosa estada de José Ignacio Wert i Montserrat Gomendio al Colegio de España de París.

[+]

After work artístic


| En Juan Bufill i en Vicenç Altaió parlant sobre art i anti-art i jo escoltant-los amb una Heineken a la mà. Aquí teniu la crònica.

[+]

Aquest lloc web fa servir galetes pròpies i de tercers per a la seva navegació i personalització (pots llegir sobre la nostra política de galetes aquí). Si utilitzes aquest lloc web, se sobreentén que acceptes el seu ús. Pots tancar aquest missatge clicant la galeta.