Diderot! art i accions artístiques

Telèfon
+34 615 567 243
Correu-e
box@diderot.info
ca
es

BETA

Bloc del director
FAEDOR FAEDOR logo miquel-angel-codes-luna

Bloc de Miquel-Àngel Codes Luna

Sóc . Dirigeixo diderot! Art i accions artístiques. Aquest és un bloc de crítica d’art que es pot fer, que haig de fer.

Crítica a «Viaje de invierno» de Schubert. Anatomía de una obsesión d’Ian Bostridge


He sabut no fa gaire temps que m’agrada Schubert. I dic “saber” i no “descobrir”, perquè amb Schubert estic convençut que la cosa va de saber-ho a temps o a destemps, de desvetllar-ho. Aquesta presa de consciència, com m’acostuma a passar, m’ha sobrevingut per una acumulació de situacions fortuïtes: l’algoritme mistèric d’Spotify; la troballa feliç d’un disc a casa que ignorava totalment que hi era (Schubert, deixeble de Salieri de l’Orquestra de Cambra de Granollers, gravat el 2000 a l’Església de N.S. de l’Esperança de Barcelona) i la preparació de l’exposició de Modest Urgell pel Museu d’Art de Girona (quan escoltava les cançons de Schubert i mirava els quadres d’Urgell, l’agermanament apareixia espontani, són un parell de romàntics!).

A tot això, un dia de juny llegia un article propagandístic de l’ABC a favor la reina d’Espanya –són textos que em van molt bé per esbargir-me- i allà vaig trobar-lo citat: “[Doña Leticia] comentó que acababa de leer Viaje de invierno de Schubert y que su autor, Ian Bostridge, le había parecido un «gentleman»”. Immers com estava en una mena de schubertíada laxa, vaig buscar més informació sobre el llibre i vaig assabentar-me que tenia un subtítol: “Anatomía de una obsesión”. L’editorial m’inspira(va) confiança (Acantilado) i em va semblar interessantíssim afegir un tercer obsedit al projecte de l’exposició (Urgell – Schubert - Bostridge). El primer tenia fixació per la Catalunya crepuscular, el segon pel(s) dolor(s) inevitable(s) i el tercer per un cicle de cançons –Winterreise (“Viatge d’hivern”)- composat pel segon.

Bostridge és un tenor que ha voltat el món cantant i que el 1990 es va doctorar en Història per la Universitat de Cambridge. Segons conta, Winterreise és una de les seves obsessions i també el cicle pel qual el contracten sovint arreu. Si es té en compte que el mateix Schubert va considerar aquest conjunt de vint-i-quatre cançons com quelcom diferent a tot el que havia fet anteriorment, s’entén millor. Joseph von Spaun recordava –tal com recull Bostridge al llibre- que Schubert li comentà: “«Ven hoy a casa de Schober, voy a cantaros un ciclo de canciones espeluznantes. (...) Me han costado más esfuerzo que cualesquiera otras de mis canciones». Nos cantó con una voz llena de emoción Viaje de invierno completo. Nos quedamos absolutamente anonadados con el tono sombrío de estas canciones, y Schober dijo que solo le había gustado una canción, “El tilo”. A lo que Schubert respondió únicamente: «A mí me gustan estas canciones más que todas las demás, y a vosotros también os pasará lo mismo»”.

Per descriure el cicle amb tots els ets i uts, Bostridge aposta per una plantejament original: agafar com a pretext -i esquema ordenador de tot el que vol explicar- les 24 cançons que conformen Winterreise que s’inspiren a la vegada en 24 poemes de Wihelm Müller (ben bé un “àlbum conceptual”, com el de la Rosalía). L’elecció d’aquest format té dues coses positives: marca el ritme necessari perquè el llibre no caigui de les mans i el subministrament de minestra abundant per als curiosos de mena. Amb el llibre he après, per exemple, que Goethe va afirmar allò d’“anomeno clàssic allò que està sa i romàntic a allò que està malalt” (pobres wertherians!); que Novalis –poeta adorat per Schubert- va escriure “en la distància tot es converteix en poesia” (quanta veritat) o que l’ensorrament de la cronologia bíblica sobre el planeta va esdevenir-se al segle XVIII (amb totes les derivades de xoc de mentalitat que això suposava). He descobert personatges com Wilson Bentley (un senyor de Vermont que va fotografiar més de 5000 cristalls de neu i que va morir després de caminar 10 quilòmetres sota una tempesta de neu... Hollywood: pel·lícula ja!) o Johan Senn, un altre senyor, amic de Schubert, detingut a Viena el 1820 per la policia i que en l’atestat corresponent consta que els va etzibar que “el Govern era massa estúpid com per a poder penetrar en els seus pensaments” (meravellós). També he sabut que Schubert va assistir a l’enterrament de Beethoven (riu-te’n de les cimeres del G-7); que el poeta Keats –pensant en Shakespeare- va formular un concepte interessantíssim, la capacitat negativa (“quan una persona és capaç de suportar incerteses, misteris, dubtes, sense buscar desesperadament les causes i les raons”); que la soledat dels errants de Schubert i del contemporani Friedrich tenen també una lectura política (hi ha millor portada pel Winterreise que el Der Chasseur im Walde de Friedrich?), com també que Schubert és un mestre en avançar-se a les paraules i/o convertir-les en notes musicals (només hi ha una cançó a Winterreise en què el piano vagi realment sol).

Per tant, el llibre ha valgut la pena... però no era el que buscava, clar. Jo volia trobar l’obsessió, cercava la visió d’un cantant que no es cansa mai d’interpretar un mateix tema i això no hi és, o potser sí, però massa diluït. Bostridge escriu “la ejecución es un encuentro entre el compositor, el intérprete y el oyente, y la pieza solo puede crearse conjuntamente entre los tres”. Crec que el llibre hi ha molt “compositor”, molt “oient” (moltes dades destinades a la delectança d’aquest) i poc “intèrpret”, a part que el format puntualment li va a la contra: hi ha alguna cançó en què la informació adjuntada entra molt i molt forçada (per exemple, en el capítol-cançó “Rast”). Dit això, cal deixar ben clar que el llibre està escrit per un doctor en Història de Cambridge i que l’autor no ha farcit els capítols buscant paraules clau a Google (hi ha treball i maduració). Per acabar, malgrat que els experiments han corroborat que la música té tanta força emotiva, que fins i tot els músics professionals tendeixen a no escoltar-la amb un sentit tècnic, Bostridge es dirigeix a vegades únicament al seu gremi, amb una terminologia impossible pels no iniciats.

La meva recomanació com a oïdor esporàdic de clàssica, és que primer es llegeixin els poemes de Müller (la paraula i la música en Winterreise son indestriables), després que s’escolti el cicle de Schubert (primer amb Bostridge -com a gest de gratitud per la feinada feta- i després amb Dietrich Fischer-Dieskau per comparar i discutir al bar de sota de casa qui ho fa millor) i finalment, després del silenci (Schubert provoca més silenci que aplaudiment), si esteu amansits i voleu saber coses perquè sí, el llibre. Ah, Schubert va morir als 31 anys. Hi ha gent que s’hi posa de debò.

Aquest lloc web fa servir galetes pròpies i de tercers per a la seva navegació i personalització (pots llegir sobre la nostra política de galetes aquí). Si utilitzes aquest lloc web, se sobreentén que acceptes el seu ús. Pots tancar aquest missatge clicant la galeta.