Barcelona i les arts visuals, Sr. Collboni
Crec que és millor una ciutat amb artistes que sense. Fa uns mesos vaig preguntar als màxims responsables municipals en la matèria: teniu un pla estratègic per les arts visuals a Barcelona? Em van dir que no. Vaig quedar molt desconcertat. Les administracions públiques tenen sempre plans estratègics. És una manera endreçada d’avançar, un cop has recollit i madurat les dades. El drama, sobradament conegut, és que després els incompleixen. Però aquest no és el cas, insisteixo. Simplement, no n’hi ha. Es podria pensar que la política cultural de Barcelona es basa en no distingir cap de les arts, però més aviat sembla que tot ve provocat per una qüestió d’arquitectura institucional i pèrfides inèrcies.
Anem per l’arquitectura institucional. A l’Ajuntament de Barcelona, i més concretament a l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) tenen un organigrama poc pràctic, diguem-ho així. No és exclusiu d’aquest ens. S’ha d’entendre que aquests òrgans de decisió i gestió son estructures heretades, que les han portat gent que pensa diferent o molt diferent i que harmonitzar-les porta tanta feina (burocràtica), que s’opta -si és que s’arriba a considerar- que ho faci el següent que hagi de passar per allà (el que diu molt de la classe política). A l’ICUB els afers d’arts visuals estarien escampats entre tres departaments (en té 6): Sectors Culturals, Extensió Cultural i Patrimoni Cultural. Si l’organigrama de l’ICUB es basés en la triple missió que ha de tenir tota política cultural (conservar + adobar, plantar + engrescar, compartir, participar) tot seria diferent, però torna a no ser el cas i els solapaments i els curtcircuits del dia a dia salten a la vista. Per tant, aquest pla que no existeix i que estaria molt bé que existís, l’haurien de redactar entre 3 departaments. Difícil. Podrien pagar perquè el fes algú de fora o als assessors que ja deu tenir l’ajuntament, però no es coneix cap moviment al respecte.
Però a part del qui, hi ha un segon tema, gens menor, l’abast. Quin és el marc geogràfic que hauria d’abraçar aquest pla d’arts visuals de l’ICUB? Si Catalunya fos un país normal i equilibrat, Barcelona s’hauria de centrar en la ciutat, perquè la Generalitat de Catalunya ja hauria treballat un marc d’interdependència municipal tan bo que no caldria que fes res més. Però no és el cas, altre cop. Hi ha un desequilibri enorme, tant d’infraestructures com de diners: el 2024 l’Ajuntament de Barcelona va destinar a Cultura 171 M€, mentre que la Generalitat, 566 M€ (dels quals, una part significativa també van a parar a Barcelona; penseu que Catalunya té 947 municipis). Mentre això no es redreci, l’ICUB té una responsabilitat supramunicipal sobrevinguda, que no hauria d’oblidar per una qüestió de mera solidaritat. La pregunta, doncs, és òbvia i inevitable: els diferents ens polítics catalans van coordinats en matèria d’arts visuals? No ho sembla pas. L’ICUB la té segmentada en tres departaments; la Generalitat de Catalunya el mateix (amb una Direcció General de Promoció Cultural i Biblioteques i una Àrea de les Arts Visuals de l’ICEC); la Diputació de Barcelona té un Programa d’Arts Visuals -promogut per l’Oficina de Difusió Artística- que segons el seu web només organitza una exposició itinerant bianual i forma a tècnics municipals i l’Àrea Metropolitana de Barcelona, directament no contempla cap acció permanent en el camp de la cultura, tal com es dedueix del seu organigrama. Del Ministerio de Cultura, no en parlo, perquè ja se sap que es dedica a coses de Madrid i que a tothom li va bé que sigui així perquè ningú es queixa. En resum, no es creen ponts i si se’n creen, la majoria no els percep.
I ara tornem a Barcelona i el que he anomenat pèrfides inèrcies. Quan als responsables polítics se’ls demana canvis solen arrufar el nas. Les respostes solen ser “és impossible”, “és molt complicat” o “ja m’agradaria, però no tot és voluntat política”. En els casos de màxima motivació i compromís amb les responsabilitats del lloc que ostenten, mostren un esperit reformista d’una intensitat que podríem qualificar -essent magnànims- d’altament moderada. Acostumen a triomfar els retocs, per tant, a repetir a grans trets el que es fa l’any anterior. En el cas de l’ICUB, la política d’arts visuals no s’enfoca d’una manera general, com he dit, sinó disgregada, a través de la gestió d’espais propis, el suport a espais participats, l’activació de programes i els populars ajuts o subvencions. Val a dir que, tot llegint les bases del concurs de direcció del Centre d’Art Contemporani Fabra i Coats (ara a l’òrbita del MACBA), semblava que l’ajuntament volgués convertir aquest centre en el pal de paller de les arts visuals de la ciutat (té com objectiu -poca broma- “reconèixer i impulsar l’ecosistema de l’art contemporani local, nacional i internacional de la regió metropolitana”). Si aquesta era la idea, l'ha començat de la pitjor manera possible: primer, amb un redactat del concurs de direcció que va provocar que les principals associacions del sector el rebutgessin (encara no s’entén com Serveis Jurídics va donar el vist-i-plau a allò) i que va obligar a l’ICUB a esmenar-lo (parcialment, lluny del que marca el codi de bones pràctiques) i, segon, enunciant una sèrie d’objectius tan ambiciosos com surrealistes, a menys que es doti a aquest centre d’una estructura i uns mitjans que fins ara no s’han concretat enlloc. Per tant, ni pla, ni pal de paller.
Quant als espais propis hi ha primerament els centres d’art: el CAC (que ja he comentat que no es pot predir cap a on anirà i que enllaça amb un culebró, el capítol 1 del qual seria aquella fantasia estroncada del Canòdrom), La Capella (molt focalitzat al seu projecte central, Barcelona Producció) i La Virreina (es defineix com “institució museogràfica pública i gratuïta dedicada a l’art contemporani” lligada totalment a l’ideari del director que hi ha hagut a cada moment); sobre aquests dos darrers centres, un apunt estremidor de com funcionen les coses: estan dirigits per dos professionals, però com a treballadors autònoms i no assalariats. Després hi ha les fàbriques de creació (algunes especialitzades en arts visuals com Hangar i La Escocesa i d’altres, on les arts visuals ocupen només una part de la seva activitat, La Brossa i la Fabra i Coats) i finalment els centres cívics (des de 2011 depenen dels governs de districte on s’ubiquen però també de l’ICUB) a través de programes oberts a tots els centres com Temporals (licitat a empreses privades amb resultats desiguals) o lligats històricament a centres determinats com el Sant Andreu Contemporani o el Programa d’Arts Visuals de Can Felipa, projecte important pel sector, nascut el 2001 i que actualment té els dies comptats (d’aquí 3 anys, a l’espai actual s’hi inaugurarà una piscina i l’ajuntament no ha explicat encara on vol traslladar el programa, si és que ho vol fer). A part d’aquests espais, hi ha també programes vinculats a l’educació (Espais C, En Residència o Fora de Reserves, vigents fins l'any passat segons el web) o a la creació en espais públics (Murs Oberts).
Una altra via de suport a les arts visuals és el finançament i la participació en els patronats de diverses institucions públiques i privades (a la Fundació Miró, privada, el 2024 hi va aportar 1.140.000 €) i els ajuts, que poden ser de concurrència pública -especialitzats (una part de les Beques Crea) i generalistes (Convocatòria General, Projectes Puntuals o Projectes Culturals vinculats a Districte, més dirigits a entitats i que poden donar peu a certàmens com el GALLERY WEEKEND o ART NOU organitzats per Art Barcelona Galeries)- o directes, fora de concurrència, amb convenis o altres fórmules, que reben esdeveniments puntuals com MANIFESTA 15 (Manifesta Foundation) o repetitius com el LOOP (Screen Projects) i APARADORS ARTÍSTICS (Hänsel* i Gretel*), amb pressupostos totals que es mouen entre els 8,9 milions (el llegat dels quals ha estat allisar el camí per tirar endavant una nova operació d’especulació immobiliària de gran calibre i alegrar la vida a una dona de nacionalitat holandesa), el mig milió i els 100.000 €.
Vist tot plegat, sant tornem-hi amb la benaurada/maleïda pregunta: es coordinen entre tots per aconseguir una centralitat de les arts visuals a la ciutat i el benestar/alegria dels que hi participen? Doncs, no. Vagi per endavant que no tots els problemes de les arts visuals a Barcelona els pot resoldre una reconfiguració de l'organigrama o un pla estratègic. Si un artista no troba un pis de lloguer assequible, no és perquè sigui artista, sinó pel capitalisme salvatge de l’1% del que Barcelona és un magnífic i tristíssim aparador. En resum, tenim una política d'arts visuals municipal totalment disgregada, descoordinada i instal·lada en un anar fent que irremeiablement contribuirà a arraconar-les més del que ja ho estan. Es poden fer coses? Oi tant. Tenir un pla i complir-lo, per exemple. O centralitzar la informació. Segmentar els ajuts, per explotar al màxim el seu potencial des d'una mirada global de sector. O pagar a 60 dies. Evitar que la vida d'un artista o un comissari sigui allò que passa entre convocatòria i convocatòria. Crear una escena, uns referents, afició (una paraula que genera al·lèrgia al propi sector, però que no s'hauria de menystenir). Esprémer i potenciar el patrimoni que ja tenim. Innovar, però per crear comunitat i no per maquillar "artísticament" coses. Vinga, va, hi ha feina a fer i és possible!
* Humil article escrit a raig (amb deu pestanyes obertes i una trucada a un amic per comprovar una dada) en una calorosa nit de juny, per amor a una ciutat i a un país.