Crítica a El día del Watusi de Francisco Casavella
Llegeixo poca ficció i quan decideixo fer-ho, busco sempre a algú que en sàpiga un tou (de ficció, és clar) perquè em recomani. Bàsicament per evitar emprenyar-me. No sé si és quelcom comú, però em passa que si llegeixo una ficció que em sembla que no val res em molesta molt més que si m’empasso un estudi irrellevant. La sensació de pèrdua de temps em sembla més gran. Potser és quelcom injust, estúpid o va dels biaixos psicològics de cadascú, però tampoc hi aprofundiré. No cal arribar sempre a l’arrel de tot.
M’he llegit El día del Watusi de Francisco Casavella perquè vaig buscar consell en una persona que si parés de llegir ara (i jo no parés mai de fer-ho durant 50 anys), no l’atraparia. De referències, doncs, n’acumula. Pot comparar i destriar folgadament. Dic tot això, perquè abans de compartir el que m’ha semblat la novel·la, he buscat per curiositat què n’havien dit. I sembla que en el cas de Casavella, perquè la teva opinió sigui creïble, has de demostrar davant notari que no eres col·lega seu. No l’era (va morir prematurament a Barcelona el 2008 amb només 45 anys), tot i que haig de confessar que visc al mateix carrer pompós -de nom, no d'aspecte- on va viure ell. Per tant, puc afirmar solemnement que res enterboleix la presumible objectivitat del que segueix.
Seré molt breu. No som res i mai sabrem res: Fernando Atienza, el protagonista, ho té força present –moments de flaquesa a part- i a nosaltres se’ns oblida amb massa facilitat (amb tot, és una idea que sempre torna, la molt esgarriacries). De la novel·la m'agrada especialment aquest flagel·lar-se del protagonista (que com a lector et porta des de la tendresa a la rialla condescendent, justament perquè ets un ceballot que en aquell moment t'has oblidat que NO som res). També compro de la novel·la la Barcelona pre-olímpica com a teló de fons, la descripció d’algunes carcasses convergents de l’època i la creació de personatges absolutament rodons com l’Elsa.
Però la novel·la té un problema. Casavella t’exigeix com a lector, t’obliga a rellegir, però escriu més per a ell que no pas per als altres. Ignoro què diuen els estudis literaris sobre el tema. Potser la bona narrativa va d’això, però a mi em grinyola si el desvari acaba provocant la desconnexió amb l’obra (no amb l’escriptor). I no va de posar les coses fàcils, suposo que això ja s’entén.
Vagi per endavant que a la novel·la no li sobren pàgines. Només que algú el tindria que haver apercebut millor o més insistentment, si és que Casavella es deixava advertir per algú (soc plenament conscient de la insolència del que he escrit, sobretot per la meva manca d’autoritat, però és el que sento). És una novel·la monument, que s’entreveuen anys d’escriptura, de feina dura i destil·lació de centenars de lectures. Però sobretot és una novel·la de 878 pàgines on l’autor és un home –n’estic totalment convençut- que s’ho passava molt bé escrivint... sol, és clar. Perquè sempre s’escriu sol. Cada paràgraf està batallat, hi ha frases que un servidor no escriuria ni que s’apuntés a un milió de cursos d’escriptura (se’n podria extreure un llibre d’aforismes –alguns d’ells, més aviat simulacres d’aforismes, per seguir amb la broma insistent amb la que Casavella ataca sense pietat als postmoderns durant tota la novel·la- que esdevindria un bestseller), però en molts llocs es queda sol, desconnecta. Massa vegades pel meu gust. No en va, tant el prologuista com la meva prescriptora (ho vaig saber després), consideren que aquesta no és la millor novel·la de Casavella. La que ho sigui, ha de ser una experiència increïble, no en tinc cap dubte.