Wertíades (II): el captiu
Segon capítol i últim sobre José Ignacio Wert. Si en l’anterior explicava com l’ex-ministre s’ha retirat de manera esplèndida a París (per ser exacte, hauria de dir que hi ha anat “a treballar”, però deixo per vosaltres que valoreu quina de les dues expressions és la més adequada), en aquest narraré l’únic contacte presencial –si es pot dir així- que vaig tenir amb ell, més algunes reflexions que se’n deriven.
Era el 16 de novembre de 2012 i jo estava a Feriarte –la fira d’antiquaris de Madrid- fent d’aprenent a venedor de quadres. Entre els expositors ja havia corregut la veu que el ministre Wert inauguraria la fira. Resultava graciós, perquè feia un parell de setmanes que havia proclamat als quatre vents que la intenció del Govern d’Espanya era “españolizar a los alumnos catalanes”. Era el ministre de moda, sens dubte. Mentre no arribava, per matar les hores, anava fantasiejant amb la conversa que podríem mantenir si es parava al meu estand, tot i saber en el fons del meu cor que això mai passaria. Per què? Benvinguts al meravellós món subterrani del Protocol.
El protocol ve a ser aquell conjunt de regles que cal tenir en compte especialment en actes públics (a la vista de molts), però també privats (a la vista de pocs). Aquest conjunt de regles es divideix –segons El Manual de protocolo de Francisco López-Nieto- en tres grups: les normes de caràcter moral (les vinculades al deure moral, per exemple, la solidaritat entre iguals); les normes de caràcter social o d’etiqueta (aquelles merament convencionals, variables en el temps i en cada país, que no estàs obligat a complir-les, però que si no les obeeixes et comportarà una sanció social) i les normes de caràcter jurídic (aquelles dictades per l’Estat o la comunitat internacional, ja sigui per dret positiu o consuetudinari).
Sobre aquestes últimes, en el cas de l’estat espanyol, el Departamento de Protocolo (inclòs a la Secretaría General de la Presidencia del Gobierno), és l’òrgan més important en aquesta matèria (a part, cada ministeri –com no- té el seu cap de protocol). A nivell autonòmic, prop de la meitat de comunitats autònomes tenen lleis pròpies de protocol. Catalunya és una d’elles, però algunes de les seves normes –caram, quina sorpresa- van ser declarades inconstitucionals. Talment com passa a Madrid amb els ministeris (a vegades, les diferències entre Madrid i Barcelona no són tantes), cada departament de la Generalitat té la seva oficina de protocol (un total de 12 oficines a les que s’ha d’afegir un Gabinet de Relacions Externes i Protocol). Quant a les diputacions i les administracions locals, moltes d’elles també tenen les seves respectives oficines o personal de protocol.
Un munt de gent, doncs, vetllant perquè el protocol rutlli correctament i així els ciutadans puguem dormir més tranquils. Els aspectes més vistosos d’aquesta ciència serien la precedència (les preferències en la col·locació dels convidats), els tractaments honorífics (sempre m’ha xocat, per exemple, que a un ex-president se li digui “president”, però descobreixo amb estupefacció que hi ha una llei que així ho disposa); els honors militars o la indumentària.
Ara, tornem de nou al fred novembre madrileny de 2012, quan Wert havia d’inaugurar Feriarte. Al ser una visita ràpida que transcorreria –la major part del temps- en moviment, no podia ser un acte excessivament regulat. Conseqüentment, el que havia d’imperar per part de tots era la simple cortesia, les normes de caràcter social. Per part meva, no duent jaqué (aquest només es pot portar fins a les 19:00) i tractant-lo d’“Excelentísimo” –el tractament que li pertocava per ser ministre- hauria quedat com una persona amb unes formes verament exquisides (per sort, no era un acte militar i no havia de presentar-li l’arma). Però com ja he avançat, Wert mai va venir a saludar-me. De fet, IFEMA (Feria de Madrid, l’entitat organitzadora de la fira) i la cap de protocol del Ministeri de Cultura ja havien decidit on es pararia. El criteri a seguir no deixava lloc a dubtes: el ministre s’aturaria als estands d’aquells expositors que haguessin contractat més metres quadrats (no era el meu cas).
I com se sol dir, Wert va arribar i amb ell l’espectacle, un xou que es podria anomenar la “Dansa del Captiu”. L’argument és molt senzill: un senyor molt poderós (un ministre) queda absolutament anul·lat per una senyora (la cap de protocol), qui li diu el que ha de fer com si fos un minyó (parades de no més de 5’ a cada estand i anar-se corrent cap al següent amb un somriure congelat), mentre els segueixen un mosquer de gent que ningú sap ben bé qui són, però que sempre estan allà on hi hagi un acte oficial a la capital. De cara a la interpretació dels ballarins, és molt important que el senyor poderós mostri a cada estand una mirada totalment perduda, com si li volgués dir al seu interlocutor “¿qué me estás contando?”; mentre que l’esmentat interlocutor ha de correspondre al senyor poderós amb un gest similar, amb cara de preguntar-se “¿y qué le cuento ahora yo a este señor?”.
Potser ha arribat l’hora de repensar la necessitat del protocol en els actes oficials en el camp de l’art (en l’àmbit privat, és una altra història que no deixa de tenir el seu encant). Potser seria més interessant que un ministre voltés lliurement per la fira, parlamentés de manera natural amb els expositors i que, en el cas de voler canviar de lloc o desempallegar-se d’un paparra, fes una senyal al seu assistent (tocant-se el lòbul de l’orella?) perquè aquest actués. Potser seria més productiu que anessin a menys actes i dediquessin més temps a comprovar amb els seus equips l’eficàcia real de les seves polítiques. Ho dic perquè si els polítics preguntessin als agents culturals quines d’aquestes opcions els convencen més, potser s’endurien una sorpresa al comprovar que els interessa més que la política ajudi de debò a fomentar la cultura (i que el dirigent es presenti a l’activitat si li ve de gust o està mínimament motivat, tenint clar que un alt càrrec –si es pren seriosament la seva feina- és una tasca dura i que el cansament pot fer que molt poques tardes tingui ganes de visitar res i només vulgui anar cap a casa), que no pas la fotografia de torn, per més que la seva presència atregui als mitjans de comunicació. Entenc que es faci com a deferència, reconeixement, fins i tot per guanyar vots, però el carrusel de visites en el que es munten alguns alts càrrecs és tan surrealista com inútil. Penso ara en Fleur Pellerin, la ministra de cultura francesa que va afirmar per televisió que feia dos anys que no llegia cap llibre, per culpa de la seva feina. Amb ella vull acabar:
Fleur, estimada, frena, desconnecta cap a les 19:00 com a molt tard i, quan estiguis descansada, llegeix el que et vingui de gust. Si no te’n surts, truca a en José Ignacio –viu a París- i t’explicarà com fer-ho. S’ho sap muntar molt bé.