Josep ARAGAY (Barcelona, 1889 - Breda, 1973), vida, història, fets.

Biografia:

Josep Aragay nasqué el dia 3 d’agost de 1889 al carrer del Carme de Barcelona, prop de l’església de Betlem. Era el tercer fill del matrimoni entre Florenci i Rosa, sastre de Cànoves i modista de Breda. Als 14 anys li publicaren un dibuix a la revista “Patufet” i a l’any 1907 inicià la seva formació artística a l’escola de Llotja, la qual deixà abans que acabés el curs, per estar en desacord amb els mètodes d’ensenyament. Passà a l’Acadèmia de Francesc Galí, al carrer de la Cucurulla, on hi restà fins el 1911, any en el que Eugeni d’Ors li confià la direcció plàstica de l’Almanac dels Noucentistes. Col·laborà com a il·lustrador al “Papitu” i ingressà al grup de Les Arts i els Artistes. Fou un dels fundadors de la revista “Picarol” (1912) i féu la primera exposició personal de pintura a les Galeries Dalmau (1913).

El pas per Itàlia (1916 – 1917) va fer d'Aragay un artista diferent: tota la seva empenta barroca –per influència de Galí- es diluí en un estil que sempre més s’etiquetaria d'italianitzant. A la tornada li encarregaren que decorés la font gòtica de la Plaça Santa Anna, al Portal de l’Àngel de Barcelona (1918). Fou professor de decoració ceràmica a l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat, fins que en fou expulsat el 1924, a causa de l’afer Dwelshauvers. El mateix any exposà a les Galeries Laietanes, on es pogué veure el projecte del Baptisteri de Breda i el quadre titulat "Vacances", una obra en la que hi desplegà una síntesi ambiciosa de la seva ideologia noucentista barrejada amb algun element futurista i volgudament provocador (rebé crítiques devastadores). Tot plegat va fer que s’allunyés de Barcelona i s’instal·lés a Breda, el poble de la seva mare. A partir d'aquí, es dedicà de ple a la ceràmica. Féu pintures murals, les més importants de les quals són les del Baptisteri de Breda (1925; refetes el 1965). A les eleccions del febrer de 1936, Aragay va ser nomenat regidor de Cultura a l’Ajuntament. Esclatà la Guerra Civil i fou una de les persones que lluità per evitar la destrucció de l'església parroquial. En acabar el conflicte, fou detingut pels seus compromisos polítics i enviat a la presó (a l'any i mig sortí en llibertat condicional, mentre que la seva esposa -també detinguda- fou deixada en llibertat uns mesos després). A final de la dècada dels quaranta, tornà a pintar, però la seva figura pública començà a esvair-se. Morí el dia 15 de gener de 1973.

Com a escriptor publicà “La pintura contemporània” (1916), "Itàlia" (poemari de 1918 amb pròleg de Carles Riba) i la seva obra fonamental, “El nacionalisme de l’art” (1920).