Crítica a la no tan nova secció d'art modern del MNAC (ara Museu Nacional) [2a part]
Continuem el passeig. Ara toca el segon gran bloc: “Modernisme(s)”. En el primer apartat trobem un plat fort, Modernistes a París, el qual segueix el plantejament general de la renovació: airejar el magatzem (el que per si sol, no és dolent). L'apartat següent, Modernistes a Barcelona, resulta estrany. Els responsables de la remodelació diuen que no volen crear jerarquies, cànons, però quan llegeixo el text de sala em dóna la sensació que s’intenta crear un pic narratiu, la conformació d’un mite: “Si hi va haver un lloc a Barcelona que representés una modernitat d'arrel parisenca, va ser la taverna Els Quatre Gats (1897-1903), fundada per un grup d'artistes que havia residit a París –Casas, Rusiñol, Utrillo– i propietat de Pere Romeu, un dels principals protagonistes de la bohèmia barcelonina”. Però comprovo que és un miratge. No hi ha un intent decidit de recreació ambiental (la col·locació del tàndem de Casas i Pere Romeu, ja ho diu tot), contextual o documental. En canvi, sí que hi ha obres que no tenen res a veure amb aquell local. No cal caminar molt: la primera obra que et trobes és un quadre vinculat a Sitges fet per en Miquel Utrillo. Quan el veig, immediatament penso en el trist interactiu de l’entrada del museu, el que pretenia animar als visitants a viatjar per la resta del país. Penso com més d’efectiu hauria estat explicar al públic, que hi ha una localitat a prop de Barcelona, amb un paisatge àrid i molt especial, que atragué a una colònia d’artistes que la pintaren d’una “maniera” ben característica; on hi passejaren en processó quadres del Greco (tot un happening avant la lettre, amb el que recuperaren un artista que fou crucial per una llarga llista d’artistes moderns) i deixaren una empremta tan forta, que marcaren de manera definitiva el signe futur del lloc. Sitges, com Olot en el bloc anterior, són de les poquíssimes localitats que van protagonitzar capítols artístics amb prou entitat per ser subratllats (connectats, a més, per la via directa amb els corrents pictòrics d’altres països europeus, com són França i Itàlia). La resta (al marge d’aquelles personalitats isolades i esparpallades per tot el país), s’ho endú Barcelona. Justament per aquesta desproporció, sobta que un museu “nacional” sigui totalment insensible a aquesta circumstància. I sobta encara més, quan el propi museu té seccions en altres localitats. Podria continuar amb la reflexió, però ho deixo per a les conclusions. Per acabar-ho d’adobar, a la mateixa sala hi ha una pel·lícula de Méliès on es veu la recreació d’una erupció a La Martinica. Qualsevol excusa és bona per veure una obra de Méliès, però aquí desentona estupendament. El film es va fer a Barcelona, sí, però si hom sap que va existir una Sala Mercè dissenyada per Gaudí i una figura del calibre de Segundo de Chomón, no deixa de sorprendre l’elecció del film i la seva col·locació.
El tercer apartat, El pintor de la vida moderna, esdevé una paràfrasi feta amb obres d’art del text homònim de Charles Baudelaire. M’alegra l’ànim veure-la, ja que el meu estimat Ricardo Urgell està representat amb un elevat nombre de peces. Com ha canviat tot des d’aquell llunyà 2001, quan vaig començar a investigar sobre aquest home, del qui gairebé tothom (jo també) només sabia una cosa: que era fill de qui era. Seguidament arribo a La casa modernista, un apartat-calaix de sastre, que si no ets un afeccionat als mobles, res t’aturarà, el que en aquest museu no és una qüestió menor: estem parlant de gairebé 5 sales que la majoria de la gent travessa a la velocitat de la llum. Exposar béns mobles (ceràmica decorativa, calaixeres, etc.) mai ha estat fàcil, però m’aventuro a anotar un seguit d’intuïcions que crec que podrien servir. La primera és acabar amb els pedestals. Particularment, veure un fragment ceràmic presentat com si fos un bust de l’emperador Adrià o un moble que no toqui el terra (o gairebé), m’allunya d’aquests artefactes (indirectament, també em fa pensar en la vella polèmica de si és lícit o no presentar els estris de cultures tribals africanes, com si fossin escultures o bibelots occidentals). Si la presentació d’aquests mobles s’aproximés al tracte primigeni que hi tenien els seus usufructuaris originals, estic convençut que l’empatia dels espectadors actuals augmentaria. Entenc que no es puguin tocar, ni obrir i tancar els calaixos alegrament, però sí que es podria parlar més del seu ús, dels objectes -avui inexistents- que conservaven, dels edificis que s’hi relacionen i de les persones que els posseïen i els feien. Un aire més càlid i didàctic, en definitiva, tenir més present els components vivencial i personal de tots ells. De cara a la futura preservació del nostre patrimoni, és important tenir com a fita que tota aquella gent que ja li sonen els principals noms de la pintura i fins i tot als forans Gallé i Thonet, sàpiguen dels Pujol i Bausis, Rigalt Granell, Homar i d’altres sagues. És una llàstima que no s’hagin aprofitat aquestes sales per crear un incipient star system (i si la intenció era no crear-ne cap, que l’era, hauria estat bé aturar-se com a mínim a explorar en detall les espectaculars marqueteries d’alguns mobles: contenen prou detalls per crear afició als visitants). Tal com estan disposats ara tots aquests objectes, sembla que els hagin col·locat a contracor, mig obligats per omplir els espais. Cap al final de tot aquest mostrari, enmig d’un gerro i una làmpada, gairebé com a colofó, avorrida i mal il·luminada, ens topem amb una tela de Modest Urgell. Mai de la vida m’hauria pensat que algú –i encara menys jo, que he “batallat” des de sempre contra la llosa del seu nom envers el seu fill- l’hagués de reivindicar. Sempre he cregut que Modest Urgell es mereix un estudi absolutament diferent, transversal, des de disciplines diverses (sobre ell i sobre com va aconseguir que tanta gent pengés pintures d’una melangia extrema a les seves llars i despatxos). Per començar, des de la psicologia, la comunicació (fou el creador d'una marca) i la literatura. Sempre pintava “lo mismo”, en efecte, però aconseguia atreure l’atenció dels més grans i dels més joves, com Picasso, Miró (qui dedicà diversos dibuixos a analitzar la seva pintura) o Dalí (a la seva fundació hi podem veure un fantàstic quadre d’Urgell, que ell mateix es va encarregar d’adquirir). El lloc secundari que ocupa aquesta tela, doncs, no és el que es mereix aquest autor, tot i que sóc plenament conscient (i Urgell també ho era) que els seus quadres eren un signe d’ostentació i per tant de decoració.
Finalment, arribo a la secció amb la que els responsables de la institució afirmen que Gaudí ha entrat al museu. Em pregunto si calia. Algun dia escriuré sobre aquesta certa obsessió d’organitzar coses –el que sigui- vinculades a les marques de Dalí i Gaudí. Un estudi aprofundit sobre el tema, ens obsequiaria moments d’humor impagables. Repassem: un parell de reixes, dos vitralls d’una masia, una barana, un altar litúrgic, un fragment de trencadís, cadires, una taula i portes, moltes portes. A excepció d’aquestes darreres (totes elles de la Casa Batlló), que estan col·locades de costat i permeten un interessant exercici comparatiu, tot l’anterior dubto que serveixi de res perquè el visitant s’endugui una mínima idea de la magnificència de l’arquitecte i la seva obra. Potser perquè algú descobreixi que el senyor de la Sagrada Família, a part de fer basíliques, també feia mobles, a més de reforçar la imatge del Gaudí més epidèrmic, decoratiu, quan un dels seus punts forts, genialoides, precisament és l’estructural, el purament arquitectònic, tal com apuntava el professor Reinald González a la universitat. Va venir només un any a fer una substitució i recordo les seves classes amb delit. Tocava de peus a terra, connectava el seu coneixement amb la realitat present, no tenia ínfules acadèmiques, explicava els temes amb passió i, fins i tot, va acabar donant una feina a una companya brillant, l’Emma. Però el més important de tot, és que ens va donar a tots els alumnes un consell que sempre més m’ha acompanyat: no us oblideu mai de mirar cap amunt. Encara recordo quan vaig tornar al meu poble, li vaig fer cas i vaig descobrir una pila de detalls meravellosos que m’havien passat desapercebuts tota la vida. En resum, a Gaudí se l’ha de veure al carrer, trepitjar-lo. Si un pretén encapsular el seu art a través d’elements accessoris té totes les de perdre. Pel que fa a l’illeta Jujol, m’alegra que el seu nom es posi de costat del de Gaudí i em recorda aquella mítica taula rodona sobre aquest arquitecte, a la sala oval, en la que van convidar a John Malkovich i no hi cabia ni una agulla. Es veu que l’home havia comentat que Jujol li agradava. Quin hauria estat l’aforament sense el famós? Com som, els humans. Afortunadament pel noi d’Illinois, la moda dels selfies no havia explosionat.
El següent apartat és Modernismes conservadors, on bàsicament es compilen obres que es veien a “les galeries, les exposicions o els salons” i que esdevingueren “una manera de satisfer la mala consciència de la burgesia”. Tot plegat massa maniqueu, de manual. En efecte, són obres de lluïment per a certàmens, formatives, que s’inscriuen en una tendència, però el seu visionat era més aviat escàs. Per altra banda, destacar el mot “conservador” en aquest apartat resulta il·lús, segons el meu modest parer. Tots els apartats mmediatament anteriors –inclòs l’immaculat Gaudí- són susceptibles de rebre l’etiqueta. Tot dependrà del punt de partida del que es parteixi: el patriarcat, l’estil, la novetat, l’evolució tecnològica, etc.
L’esgotament comença a aflorar. Porto moltes obres vistes. El tres darrers apartats són Simbolismes 1 i 2 (!), més Bohèmia, miserabilisme i pintura negra. Res a dir, a excepció del sempre rar Nonell. Miro l’espai on l’han col·locat i em vénen al cap aquelles petites i exquisides sales als laterals de l’Orsay, dedicades a un sol autor (o a més d’un, però amb una afinitat absoluta), que quan surts d'elles tens la sensació d’haver-los entès, d’endur-te alguna cosa de tots ells. Tal com està disposat ara al Museu Nacional, a Nonell només el podràs entendre si el coneixes d’abans, talment com un amic de la llunyana infància. Què hi farem.
***Fins aquí la segona part de la meva crítica. El mes que ve, trobareu la tercera en aquest mateix bloc.