Crítica a la no tan nova secció d'art modern del MNAC (ara Museu Nacional) [3a part i última]
Contrariat pel tractament de Nonell, m’endinso al tercer gran bloc de la secció d’art modern: “Noucentisme(s)”. A la primera sala titulada “Noucentisme i mediterraneisme” arrufo el nas diverses vegades. Certament, parlar de Noucentisme i estil és espinós, ja que aquest corrent té més d’espiritual i teòric que no pas de fórmules concretes. No obstant això, la tria d’obres d’aquesta sala és puntualment torbadora: “La parella” (1904) de Gargallo podrà ser moltes coses (per exemple “rodiniana”), però de noucentista no en té res (de la “Gran bacant” dels anys trenta, feta amb ferro retallat i forjat, del mateix autor i col·locada a la mateixa sala, només diré que no entenc res); sobre la tradicional inclusió de Torné Esquius en aquest apartat –tant en aquest museu com als llibres- tinc les meves reserves (per més que Xènius l’inclogués a la saca dels noucentistes) i quant a la selecció d’obres de Josep Clarà, com dir-ho, de debò que no hi havia millors obres?; més arquetípiques? Reduir la figura de Clarà a les escultures triades actualment, amb la quantitat d’obres que hi ha a Olot acumulant pols, és quelcom fàcilment corregible. Al costat d’aquests desencerts, un regal: una tela de Joan Junyer Pascual-Fibla, de qui no en sé res, però que la seva “Pastoral” em crida l’atenció per la seva cronologia i arbitrarietat (nota de veu: investigar-lo a fons).
La següent sala recrea les “Galeries Laietanes” (tot plegat em sembla ideal, voltar-hi és un plaer, un perfecte passeig en el temps), a la que segueix la titulada “Avanguarda(-es), que em sorprèn. No entenc perquè quan és més fàcil explicar i fer una lectura de caire sociològic (la qual ha regnat en totes les sales que he vist fins ara), aquí es dilueix. No comprenc com després de fer múltiples al·lusions a les friccions entre burgesos i artistes, quan s’arriba a les avantguardes, la gran bufetada dels segons als primers, aquesta idea es difumina fins a no reconèixer-la. La presentació, a més, és força lineal (inexplicable, amb la riquesa conceptual implícita d’aquest moment històric) i amb mancances.
La següent sala és “Realisme(s)” (amb bones obres de Domingo, Elies o Santos), per després entrar a “Vida moderna: fotografia, cinema, publicitat”, on es pot veure com es barreja –sense previ avís al visitant- la fotografia estrictament publicitària amb la nova fotografia. Evidentment estaven relacionades, però afegir algun petit matís no hauria estat gens sobrer. Tampoc no entenc aquesta fal·lera per donar protagonisme a dos autors catalans que anaren a parar a New York –com són Josep Alemany i Ismael Smith- i alhora obviar altres artistes catalans que retrataren la vida moderna amb més insistència. Suposo que tothom està d'acord en què pintar el Riverside, per si sol, no és quelcom interessant ni un motiu de prou pes per penjar un quadre en un museu (segona nota de veu: per què no hi ha cap obra de Miquel Villà?). Sobre “Art Nou i Surrealisme(s)”, “Vida moderna: experimentalisme i mitjans populars” i “Art decoratiu monumental”, potser hauria estat bé aconseguir préstecs d’altres institucions i col·leccionistes per reforçar aquestes seccions i lluïssin més.
Ens endinsem al quart gran bloc, “Art i Guerra Civil”, un encert en tota regla, malgrat ens tornem a topar amb algunes obres que no pinten gaire res amb el leitmotiv de la secció. L’exemple més clar és el quadre de Picasso (“Dona amb barret i coll de pell”, 1937) del que ignoro –fins a on arriba el meu coneixement- quina relació té amb la Guerra Civil. Personalment, aquest quadre el que em fa venir al cap és el penós greuge dels museus catalans envers el Reina Sofía i altres museus estatals, quan el govern espanyol rep un quadre important en concepte de dació d’impostos i la majoria acaben anant a institucions molt més properes a la Puerta del Sol que no pas de la Plaça Catalunya. Aquest Picasso va ser una excepció. Quan ho vaig veure per televisió, gairebé em salten les llàgrimes: “els miracles existeixen”, vaig pensar.
Quant a l’epíleg, poca cosa a dir: es tracta d’una declaració d’intencions del futur del museu, un avís on s’informa que el Museu Nacional dirigirà també la seva mirada a l’art de postguerra. De fet, el museu ja ha fet unes primeres accions, polèmiques, però aquest no és el tema d’aquesta crítica. Tot el que sigui recuperar una època menystinguda és una bona notícia.
Fi del trajecte. Ha estat una marató de veure obres i d’anotacions. Arribar a fer unes conclusions no em resulta una tasca fàcil, però allà vaig:
- La nova presentació té bàsicament cinc coses bones: l'ambició, les bones intencions, la inclusió de la fotografia i el cinema, la descoberta de moltes obres que estaven amagades i el posar en primer pla l’art vinculat a la Guerra Civil.
- Però té altres característiques que haurien de ser profundament revisades, segons el meu parer:
1. No s’ha de confondre “presentació innovadora” amb “descarregada”: és una tendència que darrerament -i de manera inquietant- està arrelant. Et pengem un fotimer d’obres i ja t’ho faràs, Sr. Espectador/a. No seria el cas exacte d’aquesta presentació, però pateix indirectament d’aquest mal. Hi ha algunes obres que es veuen malament i no es pot adduir que s’ha volgut preservar la presentació centenària heretada. Es veuen malament perquè s’ha volgut que es vegin malament i això em fa pensar en un “postureig” gratuït.
2. Cal pensar en la gent: si optes per penjar 1.200 obres, crea pics narratius, si no vols matar de cansament a tothom. És un recurs literari molt senzill que s’utilitza des de Gilgamesh fins a Moby Dick i que s’ha demostrat altament efectiu. Si no vols noms, herois, si no vols jerarquies, si només vols que la gent miri i arribi a les seves emocions o conclusions, d’acord, no dictis, però acompanya i engresca, convida al plaer i a la reflexió (fins i tot d’allò que provoqui repulsió), però amb un ritme ben marcat. Si no, acabaràs creant una secció permanent de museu que només visitaran les escoles (els pobrets alumnes captius) i turistes que necessiten emplenar les seves hores mortes. Per altra banda, amagar algunes obres de capçalera d’alguns artistes (les millors tècnicament parlant), per col·locar-ne de secundàries, és una aposta tan i tan arriscada que hi pots sortir perdent (i en aquesta remodelació, a vegades, el museu perd estrepitosament la partida).
3. No es pot dir que es trenca amb el manual acadèmic de l’art català i llavors substituir-lo per un altre igualment acadèmic: en aquest cas, per un que parla de l’evolució de l’art europeu entre els segles XIX i XX en clau sociològica i que es serveix de l’art català com a farcit merament il·lustratiu. L’art català té prou elements importants i d’interès i connexió internacionals (ho dic pels visitants forans... on està el Paral·lel de la I Guerra Mundial?) per ser tractats de manera autònoma. Catalunya no va ser a tothora una sucursal provinciana de París i, encara que ho hagués estat, també caldria que s’expliqués. Si es trenca amb els manuals, es trenca amb tots, si no, es perd el sentit del canvi.
4. El Museu Nacional d’Art de Catalunya és “nacional”? Una cosa és que a nivell de comunicació vulguis aprofitar la marca “Barcelona” i intentar que la gent conegui la institució com el “Museu Nacional” de Barcelona (cap problema); l’altre, oblidar-te que el museu és “nacional” i que per aquest motiu has d’explicar als teus conciutadans i als forans l’art de la “nació” catalana: qui l’ha fet, com s’ha fet, etc. No estic parlant de barretines i que el “nostre art és el millor”, estic parlant que si és un museu “nacional” ha d’explicar-nos quin és el nostre art, el que hem fet, tant per saber nosaltres d’on venim artísticament parlant com per presentar-ho als de fora. Si no es fa així, se li treu l’etiqueta de “nacional” i que sigui el que l’equip directiu vulgui (és qüestió de definir-se). Un dels errors més repetits de la nova presentació és que unes quantes sales eren intercanviables amb el fons de qualsevol museu occidental ben dotat. Considero que si el que vols és il·lustrar conceptes, el format d’exposició d’art segurament no és el més adequat, existeix el llibre, per exemple. L’altre és el centralisme barceloní total i absolut: Olot, Sitges, l’Empordà, Gòsol... han desaparegut. Ningú se’n deslliure del centralisme, vingui de Berlín, Madrid o Barcelona.
5. No pots explicar una cosa i posar obres que no s’ajusten al concepte desenvolupat. Pot haver una nova poètica expositiva que ho justifiqui, però a mi no m’entusiasma. És quelcom que despista al personal.
6. Crec que si aquesta nova presentació no va generar cap mena de polèmica –a diferència de “Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977” (la mostra comissariada per Valentín Roma en aquest mateix museu, que havia de ser la primera gran mostra de l’art de postguerra)- és bàsicament perquè els implicats (els artistes) estan morts i perquè molta gent redueix l’art del segle XIX i part del XX a la part més amable i joiosa de la pintura modernista. No obstant això, que no se’n parli als mitjans, no vol dir que calgui revisar coses (em va sorprendre moltíssim que una reforma tan ambiciosa no generés una crítica positiva o negativa a fons; la majoria d’articles que van sortir del moment eren un collage del dossier de premsa... falta urgentment una plataforma comuna on es puguin publicar articles d'aquesta índole).
En resum, ens podem deslliurar de les malèvoles etiquetes i apostar per una lectura oberta, gairebé lírica, però en una exposició permanent de museu has de seduir, provocar i imaginar dintre un marc pedagògic clar i rigorós (ja es tenen les mostres temporals per jugar i re-pensar). Un repte tan difícil, com meravellós de fer. En aquest cas, ha faltat investigació, treballar molt més el relat, les seves acotacions, hi ha hagut -en definitiva- precipitació... res que no es pugui arreglar afortunadament.