Goya i els clixés
Va anar seguit. Primer me’l vaig trobar en un article i després a la televisió. Durant l’estiu passat, el periodista Peio H. Riaño de El Confidencial convidà a diversos polítics a acompanyar-lo al Museo del Prado, escollir una obra i parlar-ne. Quan li tocà a Begoña Villacís, la portaveu de Ciudadanos a l’Ajuntament de Madrid (un dels milers de rostres nous que ha hagut d’aconseguir a corre-cuita aquest partit per tota Espanya), trià el quadre Saturno devorando a uno de sus hijos de Francisco de Goya: “no es la que más me gusta de las pinturas negras, pero me produce tanta inquietud. Creo que es un lugar de encuentro con la parte más negra de uno mismo” o “Saturno es el padre y se los comió antes de que le sucedieran… eso es la política en sí misma. La política desorientada, la que se acaba convirtiendo en un juego de poder y de lealtades. Eso representa este cuadro”, eren algunes de les seves interpretacions sobre l’obra.
Pocs dies després de llegir l’article, feia zàping i em vaig ensopegar amb el film Wall Street 2: el dinero nunca duerme d’Oliver Stone. I vet-ho aquí que me’l torno a trobar: Josh Brolin i Shia LaBeouf comparteixen una escena, on el primer li mostra un estudi o una suposada còpia inèdita de Goya del Saturn, a la vegada que l’adverteix sobre el canibalisme incessant que marca el món de les altes finances (disculpeu les imprecisions, però no vaig fer cap esforç per retenir la pel·lícula).
Tot plegat em va fer reflexionar sobre com ens apropiem de Goya i els seus sempiterns clixés. La Sra. Begoña (o el seu assessor d’imatge) té molt clar el que significa el quadre per a ella i per a la seva imatge pública i el Sr. Oliver (o el seu guionista) probablement el va triar perquè li anava com anell al dit per a la trama de la seva pel·lícula: l’obra és literalment violenta, sangosa (la versió més refinada que del mateix tema va fer Rubens –també al Prado- mai hauria estat tan efectista com la de Goya). De fet, la seva espectacularitat facilita fer-ne un ús partidista. Pel que fa a mi, des de que tinc ús de raó, a casa, a les aules, sempre se m’ha anat repetint que Goya és un geni, un precursor, un consumat creador de metàfores polítiques, el primer expressionista.
No dubto pas que sigui veritat, però sempre he tingut la sensació (bé, la certesa) que aquests mantres –el mite- m’han impedit acostar-me a la seva obra d’una manera espontània. M’hauria agradat poder-ho fer, però potser això és voler l’impossible. Goya “es musho Goya” com dirien alguns filòsofs del futbol. Amb algunes obres seves, sembla que no hi hagi iconologia que valgui per copsar el seu significat real: és tanta la foscor i la profunditat arrelada en la intimitat de l’artista (fins i tot en els seus retrats nobiliaris, quelcom que poquíssims pintors han sabut fer al llarg de la història), que posar-hi una mica de llum interpretativa, és un exercici fal·laç, absurd.
Però intentem-ho. Aturem-nos davant aquest Saturn que tothom li agrada citar i mirem què hi ha. El primer que s’ha de saber: aquesta obra pertany a les anomenades “Pinturas negras”, un conjunt de catorze pintures que Goya realitzà a l’oli (no al fresc) directament sobre les parets de dues sales –la planta baixa i el pis de dalt- de la coneguda com a Quinta del Sordo, una casa propera al riu Manzanares –diuen que a l’actual núm. 32 del carrer Saavedra y Fajardo de Madrid (la construcció es va derruir el 1909)- que l’artista adquirí l’any 1819 i que el 1823 –abans de marxar cap a França- llegà al seu nét Mariano (aquest la transferiria el 1833 a Javier Goya -el seu pare- i la recuperaria el 1854). Poc després, la propietat passà a Segundo Colmenares (1859), a Louis Rodolphe Coumont (1863) i finalment al baró Frédéric Émile d'Erlanger (1873), un banquer belga amb residència a París, que encarregà immediatament el trasllat de les pintures a llenç per intentar vendre-les, com provaria de fer sense gaire èxit a l’Exposició Universal de París de 1878. A l’adonar-se que no les vendria mai (és una suposició meva, però dubto que m’equivoqui: eren unes pintures on dominaven els pigments obscurs i els temes eren d’allò més ombrívols), el 1881 les cedí a l’Estat Espanyol, que les destinà al Museo del Prado, on serien arraconades al soterrani una bona temporada. Ara, paradoxes de la vida, són un dels principals motius pels que la gent visita el museu.
Malgrat tenir l’inventari de les obres de la Quinta del Sordo que va redactar el pintor Antonio de Brugada (en principi, després de la mort de Goya) i les fotografies de Jean Laurent (1873), no hi ha un consens clar sobre la col·locació de les catorze pintures, com tampoc hi ha un acord sobre quin era el programa iconogràfic, si és que n’hi va haver un. A més, tampoc se sap amb certesa, si Goya havia donat per acabades les pintures quan partí cap al país veí. El que sí s’ha constatat –gràcies als estudis radiogràfics- és que sota d’aquestes pintures n’hi havia d’altres d’estils diversos i que foren parcialment tapades com també reutilitzades. L’altra comprovació evident és la que salta a la vista de qualsevol mortal afeccionat a l’art: amb aquestes pintures, Goya va fugir de qualsevol pauta acadèmica (pensem que l’estrella del moment en el món de l’art local era el neoclàssic Vicente López) i apostà per un estil lliure, que aplicà a uns temes on l’acció i la nit van canviar –fins a l’extrem- l’aspecte final dels personatges.
Ara que ja tenim el context, mirem la pintura, situada originalment a una de les parets laterals de la planta baixa de la Quinta del Sordo. Segons la mitologia grega, Cronos (Saturn, en la mitologia romana) devorava per sistema tots els fills que anava tenint, perquè així anulava la maledicció que li havia proferit el seu pare (el déu Urà, a qui Cronos li havia tallat els testicles per evitar que tingués més descendents que li disputessin el poder): aquesta consistia en què la història es tornaria a repetir i que seria un fill del propi Cronos qui l'apartaria del poder. Pels amants de saber el final de les telenovel·les, informo que la maledicció s’acomplí: Zeus (l’últim dels fills de Cronos), gràcies a la seva mare, s'escapà del fatídic destí de ser engolit pel seu pare i quan va ser adult el derrocà, fent-se amb el cim de l’Olimp i obligant-lo a vomitar tots els seus germans anteriorment deglutits. L’obra de Goya, doncs, retrataria un d’aquests truculents banquets caníbals, amb un Saturn foll, emergint de la foscor i amb els dits tacats de sang... tot i que si un observa el festí de prop, no sembla que s’estigui cruspint un nen, sinó més aviat el cos d’un o una jove. Però tant n’és: aquí el que importa és l’acció.
Les primeres persones que veieren la pintura, per falta de costum, òbviament la rebutjaren. Pierre Leonce Imbert, per exemple, la descrigué al seu llibre Espagne. Splendeurs et misères. Voyages artistique et pittoresque (1876), com a “repugnant”. Però després la cosa canvià i molts artistes –i per extensió, l’art contemporani occidental- estigueren sota l’influx d’aquestes pintures de Goya i els seus gravats espiritualment propers: José Gutiérrez Solana, Antonio Saura, Francis Bacon... i evidentment els germans Jake i Dinos Chapman, a qui el 2003 se’ls acudí pintar a sobre d'una vuitantena de gravats de Goya, pertanyents a una edició original de 1937 de la sèrie Desastres de la guerra.
Però ja he dit que Goya és “musho” Goya i que la temptació de veure-hi més coses (amb raó o sense) sempre hi és. Per alguns, aquest Saturn simbolitzaria l’estat d’ànim de Goya, molt tocat per la seva ancianitat i la malaltia que va patir el 1819. Per altres, una al·lusió directa al mític déu i ambigu planeta que, segons la tradició, influeix als artistes nascuts sota el seu signe, convertint-los en figures solitàries i malenconioses, vaja, en representants de la idea moderna de l’home com a geni. Però encara hi ha més: hi ha altra gent que identifica aquest Saturn amb el monarca Fernando VII, qui lluitava en aquell moment per no perdre els seus privilegis.
Que cadascú triï la interpretació que més li abelleixi. Cap d’elles, li resta res a la seva aura mítica, però... quan saps que l’obra ha estat restaurada tres cops (el primer cop, el 1873, pel pintor valencià Salvador Martínez Cubells, el restaurador del Museo del Prado a l’època a qui el baró d’Erlanger li encarregà que arranqués les pintures de les parets de la Quinta del Sordo) i que una de les zones més danyades van ser els ulls, els quals foren repintats, et mosqueges una mica.
És ben bé que a vegades no voldries saber. Però si després t’assabentes que Juan José Junquera, professor de la Universidad Complutense de Madrid, afirma que Saturn i la resta de pintures no són de Goya, sinó del seu fill, et vénen ganes d’agafar les claus de casa i sortir a fer un volt. Segons Junquera, la casa tenia en origen una sola planta i la segona se l’afegiren els descendents del pintor, un cop aquest ja havia mort. Javier Goya, l’únic fill que va sobreviure a l’artista (una persona hàbil amb els pinzells, segons el seu propi pare), en seria l’autor i, per aquesta regla de tres, Saturn –això no ho afirma el professor- podria ser el propi Goya (!) menjant-se al seu plançó. L’altra peça clau d’aquesta hipòtesi és Mariano, el nét: una “bona peça” que es dedicava a especular amb terrenys, préstecs i naturalment amb els quadres de l’avi. Ell podria haver reblat interessadament la nova autoria de les pintures que, tot i no ser de Goya, Junquera no dubta a considerar d'una “qualitat indiscutible” (Tomás García Yebra, “Las pinturas negras, ¿son de Goya?”, Diario de León, 02-05-2003, edició digital).
Però quan ja estic a punt de traspassar el llindar de la porta per fer el volt que m’assereni, Nigel Glenndining, professor de la Universitat de Londres, aconsegueix que el meu mal humor es dissipi. En un article de rèplica basat en documents d’època, va contradient una per una les teories de Junquera. Pel que fa a Saturn, Glendinning escriu: “pintar un conjunto de cuadros regido por Saturno, que preside la séptima y última edad del Hombre —o sea, la vida a partir de los setenta años— requeriría una capacidad imaginativa fuera de lo común, y una gran originalidad que no parecen características del hijo de Goya. (...) Por mucho que supiera de las obras de su padre y su manera de trabajar, no hay nada que nos permita suponer que fuera capaz de pintar las catorce obras maestras que nos siguen apabullando y desconcertando a muchos, a pesar de los defectos producidos por el tiempo, la trasportación al lienzo y la primera restauración, y horrorizando aún, al parecer, a «los aficionados al Arte académico, justo, medido y acabado»” (Nigel Glendinning, “Las pinturas negras de Goya y la Quinta del Sordo. Precisiones sobre las teorías de Juan José Junquera”, Archivo Español de Arte, LXXVII, 2004, 244-245). El que diu, sembla força lògic.
Ja més tranquil, segut al sofà, Carlos Foradada, professor de la Universidad de Zaragoza, m’angunieja de nou. Ha repassat a fons les imatges preses per Laurent (finalment digitalitzades) i les modificacions de Martínez Cubells serien més de les que crèiem (abans no hi havia manies a l’hora de repintar; és ara que la restauració es basa en la mínima intervenció i la reversibilitat); tant és així que el famós gos semi-enfonsat amb la mirada perduda, en realitat estaria mirant el vol llunyà de dos ocells i que el Saturn original que pintà Goya era més fer del que podem veure ara: “los ojos de Saturno coinciden con sendas pérdidas de capa pictórica y en su restauración la mirada pierde un elemento de sorpresa fundamental y salvaje. Pero es que toda la cabeza resultó muy dañada en su paso al lienzo. El pelo de matices fluctuantes que aparece en la fotografía cambió con los repintes. La sombra del pómulo, a la izquierda, desaparece, quitando volumen al rostro, cuyo aspecto actual es mucho menos fiel a la anatomía (zonas óseas, partes blandas) a la luz del original. Qué decir de la figura desgarrada, un cuerpo femenino al que Goya marca perfiles sangrientos muy decididos, que el restaurador empasta, y pierde volúmenes y sombras adecuadas, veladuras y perfiles como el que indica que el dios hunde sus dedos en la carne de su víctima...” (Jesús García Calero, “La versión original que pintó Goya”, ABC, 03-01-2011, ed. digital).
Atordit, finalment arribo a un estat de pau espiritual. Manuela Mena, conservadora en cap de la pintura del segle XVIII i Goya al Museo del Prado, famosa al món sencer per retirar l’autoria de Goya a un bon grapat d’obres (fins i tot a El Coloso, el que li han rebatut nombrosos col·legues), afirma que “en esas pinturas veo la cabeza de Goya (el pensamiento) detrás de muchas cosas; la mano también. Parte del problema que tenemos que deslindar es dónde está él, qué fue arreglado, qué terminado... (...) Las pinturas negras son un icono de determinados movimientos artísticos de principios del siglo XX, del Goya de la modernidad. Dudar de ellas es como meter el dedo en el infierno” (Natividad Pulido, “Manuela Mena: «No me tiembla la mano al retirar la autoria a un Goya, siento alegria porque se hace justícia al artista», ABC, 14-10-2013, ed. digital).
Estigui més o menys retocat, arribo a la conclusió –per tot el que he llegit dels savis- que Saturn és de Goya. El mite sobreviu i la meva admiració per un artista capaç de fer coses tant diferents, fer-les bé i abans que ningú, es manté intacta, tot i els ensurts i els interrogants encara oberts. Això sí, després de tanta teoria, l’únic que vull és agafar-me un tren, tornar-lo a veure (sense llegir res més, si us plau) i perdre’m després –convertit en ombra- pel Madrid dels Àustries.
P.S. Museo del Prado, Mena, Junquera, Foradada i altres especialistes (Glendinning, malauradament ja no ho pot fer), un prec: passeu-vos tota la informació (la inèdita també) i reuniu-vos després per arribar a un consens de mínims. Si voleu, ja us munto jo el congrés internacional.