A #Catalunya2022 la cultura desapareixerà, però la Generalitat sobreviurà (1a part)
Perdoneu pel títol. He volgut cridar-vos l’atenció com sigui perquè vull que llegiu l’article. Sí, ho sé, el clickbait és una estratègia infame. Prometo no fer-ho més, però llegiu l’article si us plau. Intentaré ser el més concís possible. Primer parlaré de la iniciativa del govern de la Generalitat de convocar 30 experts perquè s’imaginin com hauria de ser la Catalunya post-Covid a partir de 2022 i després com aquesta iniciativa es projecta (per ara) en l’eterna germaneta pobra de totes les germanetes, des que Tarradellas va dir allò que va dir pel balcó ja fa 43 anys: la cultura.
Primera reflexió després de l’anunci fet pel tàndem Torra-Aragonès. Si la Generalitat ha de recórrer a 30 experts externs per imaginar escenaris i camins a seguir, vol dir que a la Generalitat no hi havia ningú que es dediqués a pensar estratègicament el futur del país? Que aquesta administració viu instal·lada en un “qui dia passa any empeny” continu fins a les següents eleccions? No seria seriós. Després de buscar entre els centenars d’oficines, gabinets, secretaries, comissionats, comissions, instituts nacionals, centres d’estudis, delegacions, coordinadores, assessories, àrees, subdireccions, serveis territorials, patronats, gerències, jurats, consells rectors, corporacions, comitès, fundacions, meses i d’altres ens que em deixo, he trobat el pinyol del pensament estratègic de la Generalitat de Catalunya: la Direcció General d’Anàlisi i Prospectiva. La dirigeix un senyor que es diu Josep Rius, a qui no conec però li he llegit el currículum que ell mateix aporta a la web de la Generalitat. Inesperadament, no té cap experiència ni en anàlisi ni en prospectiva. De fet, és advocat de formació i abans d’entrar al sector públic, concretament a la Institució de les Lletres Catalanes (gràcies al fet circumstancial que un partit va guanyar unes eleccions i que coneixia a dues persones d’aquest partit), havia treballat per a dues empreses constructores conegudíssimes per moltes coses i no totes bones: Entrecanales (Acciona) i Comsa-Emte. Pel capital que movien llavors aquestes dues empreses potser tenia un bon sou, però la veritat és que ara tampoc es pot queixar: 87.456,36 €/any. Si no té formació específica sobre la matèria, com ha arribat el Sr. Rius a aquesta Direcció de tanta responsabilitat pel país? Molt fàcil, perquè venia rebotat d’una altra Direcció -la de l’oficina del president- i com que a Catalunya no hi ha ningú versat en prospectiva van decidir col·locar al Sr. Rius, potser, perquè té un màster en direcció pública d’ESADE (possiblement el màster més esponjós –perquè “tot ho tapa”, com diria el poeta- i més estudiat a posteriori que ha existit des de que Galileu s’amoixava la barba a les aules de la universitat de Bolònia). Si comparem el currículum del Sr. Rius amb el del seu homòleg de Madrid, Diego Rubio Rodríguez, director de la Oficina Nacional de Prospectiva y Estrategia de País a Largo Plazo (doctor per la Universitat d’Oxford especialitzat en història aplicada, teoria del canvi, prospectiva i govern anticipatori), es convindrà que existeix un dèficit de coneixement de l’objecte de la seva feina, per part del Sr. Rius. Dit això, no vull que se’m mal interpreti. No estic posant el Gobierno de España com a paradigma del bon govern. De fet, aquest sempre serà molt pitjor per una qüestió d’escala, ja que tots dos governs comparteixen idèntica cultura organitzativa.
La veritat és que aquesta Direcció d’Anàlisi i Prospectiva no ha estat molt activa, abans i amb el Sr. Rius al capdavant des del 2019. A la web de publicacions de la Generalitat no apareix cap entrada promoguda per aquesta Direcció i si es busca a Sant Google els darrers 5 anys apareix bàsicament la mateixa i única notícia però amb els noms canviats: el nomenament de les persones que han precedit al Sr. Rius. En resum, sembla que Catalunya no ha estat molt pensada transversalment en clau de futur, al menys des d’aquesta oficina. Si no és així, estaré encantat de rectificar i disculpar-me.
Però la pandèmia ha vingut per canviar-ho tot, diuen, fins i tot les inèrcies de treball de Palau. Ara el Sr. Rius està coordinant (dedueixo) aquesta iniciativa de #Catalunya 2022, la guspira de la qual ha estat –diuen- un article a Via Empresa de l’assessor en transformació digital Genís Roca. Hi havia altres opcions? Sí, per exemple, aquesta: que el senyor Rius s’arremangués i convoqués a la quarantena llarga d’assessors que té la Generalitat en nòmina (només als departaments i sense comptar adjunts), per dissenyar polítiques conjuntes de futur (costen prop de tres milions d’euros a l’any, cobren 65.000 euros de mitjana i sobre el paper són experts). Però no. Potser ja van molt carregats de feina. Per això el Sr. Rius, que ha de dirigir la Direcció i això ja és molta dedicació, ha encarregat la tasca de pensar la Catalunya post-COVID al ja citat Genís Roca i a la prof. Victòria Alsina (politòloga). Un legítim encàrrec extern amb perfils independents i cares noves... o potser no tan extern ni amb cares tan noves: Genís Roca era i és membre de dos consells de la Generalitat (el Consell Consultiu del Pacte Nacional per la Societat del Coneixement i el Consell Assessor en Tecnologies de la Informació i la Comunicació), mentre que Victòria Alsina havia estat delegada del govern català als Estats Units i havia treballat pel Departament de Medi Ambient, abans d’iniciar una intensa carrera de recerca.
I aquí la segona reflexió. Per què aquestes dues persones, juntament amb les altres 28 que les acompanyen, s’impliquen en un treball que no tindrà cap recorregut? Ells, vist el sistema descrit en les línies anteriors i que coneixen bé perquè n’han format part, ho haurien de saber. Més que ningú. El mateix Genís Roca afirma a una entrevista que aquest treball col·lectiu el recollirà un govern que no és l’actual i que per això han de fer “una feina bona perquè la puguin rebre i respectar”. Creure que un treball ben fet és suficient perquè un polític d’ara o del futur es mogui és quelcom dolorosament ingenu, impropi de dos bons professionals com ells. No hauria estat més lògic que aquesta iniciativa partís d’un gran acord al Parlament perquè tingués un mínim recorregut assegurat? Si això es veu com un impossible, ni si val la pena intentar-ho (quelcom bastant trist, per altra banda), no s’haurien d’aprofitar els recursos existents com a exercici de racionalitat pressupostària? Si l’opció actual s’ha considerat la millor pel que sigui, per què no es mou dins uns paràmetres desitjables pel 2022 i pels segles dels segles que vindran com són la transparència o la participació? Què cobra cadascú? A què i a qui compromet? Qui participa i per què? Les conclusions aniran més enllà de la conveniència d’apostar per la I+D+I, aprofitar les avantatges del big data, crear noves sinergies o apostar pel turisme de qualitat? Hi haurà inconformisme en les conclusions? Integraran amb determinació allò tan vell/bell de ningú és més que ningú? S’atreviran a afirmar que l’administració contractant s’ha de reformar de dalt a baix per assolir els objectius? És possible que abans d’albirar el futur, ens miréssim d’una vegada per totes les sabates amb les que caminem?
Al proper article, el futur de la cultura a la #Catalunya2022.