El nou MNAC de sempre
Ja ho sabeu molts de vosaltres: el MNAC s’ampliarà físicament. Agregaran el Palau de Victòria Eugènia (un edifici molt proper al museu, que fins ara Fira Barcelona feia servir pels seus esdeveniments) i la reforma haurà d’estar llesta el 2029, quan se celebri el centenari de la darrera Exposició Internacional de Barcelona i poder fer així la festa d’aniversari més grossa. El museu ha endegat fa temps un procés de consultes a diversos col·lectius per tal d’encarar aquesta reforma i compta també amb un equip reduït d’assessors que hi treballa de més a prop. A més, han obert un lloc web (que ara només inclou vistes amb dron, una presentació institucional i un resum del projecte arquitectònic) i han organitzat una conferència a la sala oval a càrrec del consultor András Szántó. Fins aquí els fets. Ara els dubtes, les opinions i fins i tot una proposta.
Tinc un conegut (una dècada més jove que un servidor i molt procliu a la broma), que diu que tot això acabarà en: 1/ una presentació més o menys vistosa de la secció d’art modern i contemporani al Palau de Victòria Eugènia; 2/ la transformació de l’espai actual de la secció d’art modern en ”almassén” i 3/ que ja està, que fins aquí la re-fundació. Crec que no anirà així, que els conservadors i assessors s’hi deixaran la pell, però ull amb les bromes: acostumen a contenir reflexions intrínseques que val la pena aturar-s'hi. Si agafem el comentari provocatiu/pessimista del meu conegut i se li suma el resum de la conferència del consultor estranger que es pot llegir en aquest article de Maria Cacheda (no hi vaig poder assistir), salten algunes alarmes.
Quan es parla de les noves funcions dels museus, ens topem amb una trista realitat: que tothom en parla (la gent del sector, és clar), però que costa horrors trobar-les o identificar-les. El Sr. Szánto volta ara pel món assessorant museus i publicant llibres sobre la cosa. Fa uns anys, com bé apunta Cacheda, Nina Simon també voltava pel món amb la seva idea de museu participatiu. Però és que abans de Simon, als anys 60 del segle XX, ja es parlava de nova museologia. Un dels teòrics més destacats d’aquest corrent, Hugues de Varine, complirà aquest 2026, 91 anys. Sol passar: aterrar la teoria és complicat. De fet, una museòloga que va assistir a la conferència del consultor estranger a la sala oval, em va confessar que de tot el que li va sentir dir, poca cosa podria aprofitar pel petit museu on treballa.
A part de la dificultat d’aterrar el que pontifiquen els sempre ben remunerats gurús, en tenim d'altres, si ens centrem en el cas que ens ocupa. El sentit de l'empresa i el temps. Cal refundar el MNAC? Potser sí. Cal una ampliació? Potser sí. Calia que la refundació vingués provocada o condicionada per una ampliació? Radicalment no. En aquesta conversa a quatre capitanejada per Joan Burdeus, aquest és el tema que més o menys hi planeja. El més sorprenent, però, és que els convidats hi aboquen els llocs comuns que, com ja he dit abans, des dels anys 60 pul·lulen (a excepció del Perejaume, que per això és un artista que trepitja la terra). Un dels convidats d’aquesta conversa és Juan José Lahuerta, justament l’autor intel·lectual de la reforma de la secció d’art modern actual que va tenir l’única virtut d’airejar el magatzem, tal com ja vaig explicar en aquest mateix blog ja fa uns anys. L’altre factor és el temps. Les obres i la col·locació d’objectes, a fe de déu que s’acabaran a temps, però la refundació?; què es pot fer a 3-4 anys vista? Si comparem casos similars a Europa, la velocitat d’aquesta refundació o reforma serà equiparable a la de Ben Johnson dopat a la final de Roma de 1987. Òbviament, les presses les patiran l’equip del museu i no els qui han decidit el calendari.
Però siguem propositius. Aprofitem que hi ha quartos. Crec (i així ho dic públicament a tothom que em trobo), que el museu és una de les institucions culturals amb més futur de la societat, de les que més demanda tindrà. Però calen canvis. Aquests hauran de ser graduals (per les dificultats inherents a tot canvi o per circumstàncies més prosaiques del tipus “no tinc temps per refundar el museu, perquè tinc goteres i m'he polit el pressupost”) i caldrà un perfil de polítics de mirada llarga i que hi creguin (ara no toca parlar d’això). Primer cal saber què es té entre mans. Si entres com a director a un museu de disseny amb unes col·leccions històriques impressionants i t’importen poc o gens, no vas bé. Si t’encarreguen la remodelació d’una secció d’art modern d’un museu nacional i el factor “nacional” t’importa poc o gens, no vas bé. Pots tenir criteri propi, marge de maniobra i de provocació, però has de saber on et poses. Els museus son un constructe històric amb objectes històrics. Això té coses bones i dolentes. El que no pots fer és carregar-te les bones. Si et carregues la part històrica dels objectes, bàsicament estàs tirant a la brossa un eina brutal de connexió (mireu-vos-ho si ho preferiu des d’un punt de vista de màrqueting, de captació pura i dura d’usuaris). Pots fer processos participatius per crear exposicions permanents, com ha fet el Museu de l’Empordà, però si el resultat és el que es pot veure a Figueres, potser no cal: utilitzar les obres històriques com si fossin únicament cromos per explicar conceptes emotius és un error fàcilment evitable i desitjable (és un nou cas en què el procés és més interessant que el resultat). Els museus han de canviar, perquè la societat ha de canviar. Si se suposa que la classe mitjana era la que anava als museus i aquesta va desapareixent, i si la qualitat de l’educació va baixant a un nivell en què hi ha joves als nostres instituts als que els hi costa entendre el que estan llegint, i si hi ha força nens a Catalunya que l’únic àpat calent que fan és el menú escolar, als directors/es de museus que no els hi demanin miracles.
Dit això, la proposta ràpida, de sobretaula i gratis que ofereixo al MNAC és la següent (molt poc espectacular, ja us ho avanço): sigues exemplar, MNAC (et parlaré de tu). No parlis de museu i comunitat, digues com a partir del tresor històric que tens (i sempre des d’aquest, de CCCB ja en tenim un) faràs que la comunitat entri i participi més, i explica-ho a través de petites fites, realistes i comprovables. Prou gurús, si us plau, més acció i més assaig-error (els errors, te'ls perdonarem tots, t'ho prometo). Un exemple del que no cal. Compareu la presentació de l’organigrama del MNAC i el del Museo del Prado. El del MNAC apareix en forma de cercles, molt més “friendly” que el del Prado, que mostra una forma vertical i expressa una idea de governança a l'antiga. Ara bé, algú dubta que la governança no sigui la mateixa als dos llocs, és a dir, de dalt a baix? El que vull dir és que ara toca fer menys cercles i fer volar menys drons i establir més fites comprovables (seré molt pesat). Exemplaritat radical -en forma de sub-departament dins l’oficina tècnica- que afronti avaluacions rigoroses en els camps de l’exemplaritat en general (això inclou des de la descolonització fins als drets laborals de TOTS els treballadors de la casa i l’aplicació sistemàtica dels codis de bones pràctiques consensuats pel sector), l’eficàcia, l’eficiència, l’impacte social, la sostenibilitat i impacte ambiental (ODS) i l’accessibilitat. I ara, em diràs, estimat MNAC, “això son conceptes grandiloqüents i que fa anys que volten!”. I és veritat, però aquesta és la feina que justament has de fer: convertir això en fites realistes, exigibles i comprovables (sobretot això), sabent que la gestió diària d’un museu no és matemàtica i l’adaptació obligada. I tot plegat per aconseguir el que els sociòlegs diuen un "tercer lloc", un espai càlid de trobada. Per aconseguir-ho, quedem-nos amb la part bona de la cultura d'empresa (porten més d’un segle esmolant les eines) i obviem la que no aporta res al bé comú. Si fas això MNAC (amb l'ajut de la Subdirecció General de Museus i Béns Mobles) i comparteixes les eines creades amb els petits (que no passi com el consultor estranger, que el que els hi explicava a la sala oval no els hi servia), esdevindràs un museu de referència mundial. Em diràs, MNAC, “oh, això ja ho faig!”, i jo et diré: “algunes coses sí que sé que les fas, d’altres no, d’altres no ho sé i d’altres els hi cal ritme”. I sobre l'art modern i contemporani que es veurà al pavelló, només et diré una cosa: no t’oblidis que ens deus una bona història, treballada a partir de la santa tríada de qualsevol exposició (contingut, connexió i ritme... i poesia!), però mai mastegada, que ja hi ha massa llibres dolents. Una abraçada estimat MNAC i bona feina!