Fitxa de Joan PINÓS PALÀ (Barcelona, 1861 ? - Buenos Aires, 1936)
dades bàsiques de Joan PINÓS PALÀ
Informació extesa de Joan PINÓS PALÀ
Biografia:
Joan Pinós Palà es va formar a l'escola d'art de la Llotja i des de 1881 va començar a fer treballs d'il·lustració, la majoria d'ells per a la revista La Ilustració Catalana. La relació amb aquesta publicació va fer que Pinós fos un dels escollits per a il·lustrar el llibre Excursions i viatges (1887) de Mossèn Cinto Verdaguer (part dels textos del llibre havien sortit abans en aquesta revista).
Com a pintor va debutar al maig de 1888 en l'Exposició Universal de Barcelona (amb tres estudis d'interior; va donar com a direcció de contacte la Ronda de Sant Pere, 66, 3r) i mesos després, al desembre, a la Séptima Exposición Extraordinaria de Bellas Artes celebrada a la Sala Parés. A partir d'aquí i fins el 1904, quan el van nomenar professor suplent a escola de la Llotja, la seva presència a exposicions oficials i a mostres col·lectives –gairebé totes a la Sala Parés- va ser contínua.
Al voltant de 1907, Joan Pinós es va instal·lar a Buenos Aires. “En la sala l’Aiglon –una sala de exhibiciones de corta vida y poco prestigio que estaba localizada en la calle Florida 165- en la primera quincena de ese mes [setiembre] se colgaron veintiocho cuadros del pintor Juan Pinós. Todo el conjunto eran piezas de reciente ejecución, realizadas en tierras argentinas. Juan Pinós, (…) recogió en este conjunto sus impresiones acerca del paisaje y las costumbres gauchas, escogiendo aquellos temas especialmente entrañables, e incluso tristes. El cuadro que levantó una mayor expectación entre la crítica fue el titulado Sin Madre, que mostraba a un potrillo recién nacido que tirita de frío ante el cadáver de su madre muerta, en medio de la soledad de la Pampa” [FERNÁNDEZ GARCÍA 1997: 160]. Encara que no va obtenir el beneplàcit de la crítica, va poder assentar-se en el seu nou país de residència. Com era d'esperar, Pinós va ser un dels participants a l'Exposición Internacional del Centenario de 1910 (la que commemorava els cent anys de la independència del país), però curiosament no ho va fer a la secció d'art, sinó en un dels pavellons comercials d'Espanya, el denominat F, amb una obra –avui dia, s'ignora si n'hi van haver més- en la que apareixia representada l'entrada d'Alfons XIII a Barcelona (cinc anys abans havia presentat la mateixa obra -o una altra amb idèntic tema- a un aparador comercial del carrer Portal de l’Àngel de Barcelona).
Durant la seva estada argentina va fer de “copiador de les escoles romànica i gòtica”, un interès que ja tenia a Barcelona, com demostra el fet que a la fi de 1902 Pinós es presentés al concurs de còpies que la Junta de Museus va organitzar amb motiu de l'Exposició d'Art Antic celebrada a Barcelona. D'altra banda, des de la seva arribada a Buenos Aires fins el 1910 aproximadament, van sortir il·lustracions seves a l'Almanach de l’Esquella de la Torratxa. Va continuar pintant fins que al 1936 va morir.
L'obra de Pinós s'insereix en l'època del modernisme català i és pròxima a la sensibilitat catòlica del Cercle Artístic de Sant Lluc (de fet, Pinós va participar en la seva segona exposició, celebrada al maig de 1885 a la Sala Parés de Barcelona). Va conrear una pintura naturalista, rural, de paisatge i escenes de gènere, captades preferentment del natural. Dins d'aquest univers, la localitat d'Olot va ocupar un lloc important (el crític Raimon Casellas va considerar a Pinós com el més legítim hereu del fenomen paisatgístic iniciat allí per Joaquim Vayreda). Probablement la va visitar per primera vegada a la fi de la dècada dels vuitanta (com també ho van fer Santiago Rusiñol i Enric Galwey), passant després llargues temporades per allí. Més escassament, va pintar marines i escenes portuàries. Entre els seus possibles referents estilístics hi hauria Jean-François Millet, Joan Llimona i Dionís Baixeras.
A més de la ja citada Exposició Universal de Barcelona de 1888, també...
[llegir més...]
Joan Pinós Palà es va formar a l'escola d'art de la Llotja i des de 1881 va començar a fer treballs d'il·lustració, la majoria d'ells per a la revista La Ilustració Catalana. La relació amb aquesta publicació va fer que Pinós fos un dels escollits per a il·lustrar el llibre Excursions i viatges (1887) de Mossèn Cinto Verdaguer (part dels textos del llibre havien sortit abans en aquesta revista).
Com a pintor va debutar al maig de 1888 en l'Exposició Universal de Barcelona (amb tres estudis d'interior; va donar com a direcció de contacte la Ronda de Sant Pere, 66, 3r) i mesos després, al desembre, a la Séptima Exposición Extraordinaria de Bellas Artes celebrada a la Sala Parés. A partir d'aquí i fins el 1904, quan el van nomenar professor suplent a escola de la Llotja, la seva presència a exposicions oficials i a mostres col·lectives –gairebé totes a la Sala Parés- va ser contínua.
Al voltant de 1907, Joan Pinós es va instal·lar a Buenos Aires. “En la sala l’Aiglon –una sala de exhibiciones de corta vida y poco prestigio que estaba localizada en la calle Florida 165- en la primera quincena de ese mes [setiembre] se colgaron veintiocho cuadros del pintor Juan Pinós. Todo el conjunto eran piezas de reciente ejecución, realizadas en tierras argentinas. Juan Pinós, (…) recogió en este conjunto sus impresiones acerca del paisaje y las costumbres gauchas, escogiendo aquellos temas especialmente entrañables, e incluso tristes. El cuadro que levantó una mayor expectación entre la crítica fue el titulado Sin Madre, que mostraba a un potrillo recién nacido que tirita de frío ante el cadáver de su madre muerta, en medio de la soledad de la Pampa” [FERNÁNDEZ GARCÍA 1997: 160]. Encara que no va obtenir el beneplàcit de la crítica, va poder assentar-se en el seu nou país de residència. Com era d'esperar, Pinós va ser un dels participants a l'Exposición Internacional del Centenario de 1910 (la que commemorava els cent anys de la independència del país), però curiosament no ho va fer a la secció d'art, sinó en un dels pavellons comercials d'Espanya, el denominat F, amb una obra –avui dia, s'ignora si n'hi van haver més- en la que apareixia representada l'entrada d'Alfons XIII a Barcelona (cinc anys abans havia presentat la mateixa obra -o una altra amb idèntic tema- a un aparador comercial del carrer Portal de l’Àngel de Barcelona).
Durant la seva estada argentina va fer de “copiador de les escoles romànica i gòtica”, un interès que ja tenia a Barcelona, com demostra el fet que a la fi de 1902 Pinós es presentés al concurs de còpies que la Junta de Museus va organitzar amb motiu de l'Exposició d'Art Antic celebrada a Barcelona. D'altra banda, des de la seva arribada a Buenos Aires fins el 1910 aproximadament, van sortir il·lustracions seves a l'Almanach de l’Esquella de la Torratxa. Va continuar pintant fins que al 1936 va morir.
L'obra de Pinós s'insereix en l'època del modernisme català i és pròxima a la sensibilitat catòlica del Cercle Artístic de Sant Lluc (de fet, Pinós va participar en la seva segona exposició, celebrada al maig de 1885 a la Sala Parés de Barcelona). Va conrear una pintura naturalista, rural, de paisatge i escenes de gènere, captades preferentment del natural. Dins d'aquest univers, la localitat d'Olot va ocupar un lloc important (el crític Raimon Casellas va considerar a Pinós com el més legítim hereu del fenomen paisatgístic iniciat allí per Joaquim Vayreda). Probablement la va visitar per primera vegada a la fi de la dècada dels vuitanta (com també ho van fer Santiago Rusiñol i Enric Galwey), passant després llargues temporades per allí. Més escassament, va pintar marines i escenes portuàries. Entre els seus possibles referents estilístics hi hauria Jean-François Millet, Joan Llimona i Dionís Baixeras.
A més de la ja citada Exposició Universal de Barcelona de 1888, també es va presentar a les mostres oficials celebrades a la capital catalana dels anys 1891 (va donar com a direcció de contacte la C/ Consell de Cent, núm. 321, 1r; d'altra banda, va formar part del jurat d'admissió i col·locació d'obres i se li van quedar una obra, Estudi d’interior, actualment en el Museu Nacional d’Art de Catalunya); 1894 (li van atorgar un Diploma per La beguda dels segadors; va donar com a direcció de contacte la d'un intermediari comercial radicat en la C/ Balmes, núm. 31); 1896 i 1898 (va donar com a direcció de contacte la C/ Comtal, núm. 20; la seva obra va optar pel Premi del Cercle Eqüestre que finalment no va aconseguir). A Madrid, va ser present a les mostres de 1890, 1892, 1895, 1899 i 1904, sense oblidar les d'altres localitats com Sant Feliu de Guíxols (1892), París (1893), Olot i Granada (totes dues celebrades el 1900; en el certamen andalús va obtenir un Diploma de Segona Classe). Pinós va ser soci del Cercle Artístic (el 1890 va ser nomenat vocal de la junta directiva); el Cercle Artístic de Sant Lluc i el Ateneu Barcelonès (es va donar d'alta el 1893).
“Un pintor d'idees”. Així el va definir Alfred Opisso el 1900 i així ho subscrivia cinquanta anys després, paraula per paraula, Alexandre Cirici. La idea principal de la pintura de Pinós vindria a ser –seguint la tesi de Opisso- la “reivindicació de la vida honrada i senzilla contra els que només troben plaer en els refinaments de les escenes de ciutat”. Aquest crit d'atenció estaria perfectament representada en l'obra Ganarás el pan con el sudor de tu rostro, amb la qual Pinós va guanyar un accèssit al concurs que la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País va organitzar el 1907. Malgrat tenir el favor inicial de la crítica (el veien com un pintor més veraç que uns altres amb idèntica temàtica ruralista), el va anar perdent a mesura que el gust imperant va anar canviant. La seva marxa Amèrica va contribuir definitivament a l'oblit de la seva figura pública en el context artístic català.