Rafael BENET (Terrassa, 1889 - Barcelona, 1979), vida, història, fets.

Rafael Benet i Vancells va ser un pintor, crític d’art i historiador de l’art català. Es formà a Terrassa prop del seu oncle, el pintor paisatgista Joaquim Vancells, i posteriorment a Barcelona, a l’Escola d’Art de Francesc d’A. Galí (1908-1912). Des de 1910 fou membre del Cercle Artístic de Sant Lluc (que presidiria els anys 1928-1930) i un dels impulsors del Gremi d’Artistes de Terrassa (1914-1918). El 1916 féu una exposició individual a les Galeries Laietanes presentant-hi obres d’estètica noucentista. Seguidament assumí la influència de Cézanne, palesa en les obres que presentà a les exposicions d’art organitzades per l’Ajuntament de Barcelona a partir de 1918 formant part de l’Agrupació Courbet i de Les Arts i els Artistes.

L’adquisició per al Museu Nacional d’Art de Catalunya de La Pluja i Les Nogueres (1920 i 1921) significà el reconeixement de Benet com un dels protagonistes del relleu generacional que es produí en l’art català al voltant de 1917. Seguí una reeixida sèrie d’exposicions individuals iniciada el 1924 a la sala El Camarín de Barcelona i continuada posteriorment a la Sala Parés, fins el 1933. Hi predominaven els paisatges del Vallès, de Corbera de Llobregat, d’Olot i de Tossa de Mar.

El 1928 començà a freqüentar Tossa, esdevenint l’aglutinador de la colònia d’artistes locals i estrangers que estiuejava en aquesta localitat de la Costa Brava. En deixà constància al famós article Tossa, babel de les Arts que publicà a la revista Art l’any 1934. Fou així mateix impulsor del museu d’art contemporani de Tossa, inaugurat el 1935, i participà en l’organització de les Exposicions de Primavera organitzades per l’Ajuntament de Barcelona (1932 i 1935). Arran de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, el 1936, marxà del país i passà per la Catalunya Nord i per Bèlgica. Retornà a Barcelona el 1939.

A la postguerra abandonà la crítica d’art i es concentrà en la redacció de monografies, considerades modèliques, sobre artistes que havia conegut o admirava com Manolo Hugué (1942), Darío de Regoyos (1945), Velázquez (1946), Isidre Nonell (1947), Antoni Viladomat (1947), Xavier Nogués (1949), Joaquim Vancells (1954) o Joaquim Sunyer (1975). Publicà així mateix síntesis sobre el futurisme i el dadaisme (1949), l’impressionisme (1953) i el simbolisme (1953) que al seu moment assoliren un ressó important i que acrediten un coneixement de la pintura europea del seu temps molt superior al dels autors de monografies semblants.

Entre 1940 i 1952 realitzà nombroses exposicions individuals i trobà en la terrassa del Cafè d’en Biel de Tossa el tema més representatiu de tota la seva obra. A les obres de la sèrie del Cafè d’en Biel la inicial influència cezaniana és substituida per un apropament a l’estètica dels nabis. El 1947 participà, a Madrid, al Salón de los Once, que inspirava Eugeni d’Ors.

El 1955 va rebre l’encàrrec de realitzar l’inventari del patrimoni artístic d’Andorra, que no va arribar a veure la llum però que va donar lloc a troballes notables, com la de la majestat romànica de Sant Joan de Caselles.

El 1960 i el 1966 realitzà sengles exposicions de caràcter antològic a les galeries Syra de Barcelona. El 1964 la Direcció General de Belles Arts li organitzà, a Madrid, una exposició antològica. El 1969 ingressà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi llegint-hi el discurs, El Ritme Universal, compendi del seu ideari estètic. Noves exposicions d’homenatge li foren dedicades els anys 1969-70 i, pòstumament, el 1979 i el 1997. Fou oncle del també pintor Rafael Duran i Benet.

Rafael Benet i Vancells va ser un pintor, crític d’art i historiador de l’art català. Es formà a Terrassa prop del seu oncle, el pintor paisatgista Joaquim Vancells, i posteriorment a Barcelona, a l’Escola d’Art de Francesc d’A. Galí (1908-1912). Des de 1910 fou membre del Cercle Artístic de Sant Lluc (que presidiria els anys 1928-1930) i un dels impulsors del Gremi d’Artistes de Terrassa (1914-1918). El 1916 féu una exposició individual a les Galeries Laietanes presentant-hi obres d’estètica noucentista. Seguidament assumí la influència de Cézanne, palesa en les obres que presentà a les exposicions d’art organitzades per l’Ajuntament de Barcelona a partir de 1918 formant part de l’Agrupació Courbet i de Les Arts i els Artistes.

L’adquisició per al Museu Nacional d’Art de Catalunya de La Pluja i Les Nogueres (1920 i 1921) significà el reconeixement de Benet com un dels protagonistes del relleu generacional que es produí en l’art català al voltant de 1917. Seguí una reeixida sèrie d’exposicions individuals iniciada el 1924 a la sala El Camarín de Barcelona i continuada posteriorment a la Sala Parés, fins el 1933. Hi predominaven els paisatges del Vallès, de Corbera de Llobregat, d’Olot i de Tossa de Mar.

El 1928 començà a freqüentar Tossa, esdevenint l’aglutinador de la colònia d’artistes locals i estrangers que estiuejava en aquesta localitat de la Costa Brava. En deixà constància al famós article Tossa, babel de les Arts que publicà a la revista Art l’any 1934. Fou així mateix impulsor del museu d’art contemporani de Tossa, inaugurat el 1935, i participà en l’organització de les Exposicions de Primavera organitzades per l’Ajuntament de Barcelona (1932 i 1935). Arran de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, el 1936, marxà del país i passà per la Catalunya Nord i per Bèlgica. Retornà a Barcelona el 1939.

A la postguerra abandonà la crítica d’art i es concentrà en la redacció de monografies, considerades modèliques, sobre artistes que havia conegut o admirava com Manolo Hugué (1942), Darío de Regoyos (1945), Velázquez (1946), Isidre Nonell (1947), Antoni Viladomat (1947), Xavier Nogués (1949), Joaquim Vancells (1954) o Joaquim Sunyer (1975). Publicà així mateix síntesis sobre el futurisme i el dadaisme (1949), l’impressionisme (1953) i el simbolisme (1953) que al seu moment assoliren un ressó important i que acrediten un coneixement de la pintura europea del seu temps molt superior al dels autors de monografies semblants.

Entre 1940 i 1952 realitzà nombroses exposicions individuals i trobà en la terrassa del Cafè d’en Biel de Tossa el tema més representatiu de tota la seva obra. A les obres de la sèrie del Cafè d’en Biel la inicial influència cezaniana és substituida per un apropament a l’estètica dels nabis. El 1947 participà, a Madrid, al Salón de los Once, que inspirava Eugeni d’Ors.

El 1955 va rebre l’encàrrec de realitzar l’inventari del patrimoni artístic d’Andorra, que no va arribar a veure la llum però que va donar lloc a troballes notables, com la de la majestat romànica de Sant Joan de Caselles.

El 1960 i el 1966 realitzà sengles exposicions de caràcter antològic a les galeries Syra de Barcelona. El 1964 la Direcció General de Belles Arts li organitzà, a Madrid, una exposició antològica. El 1969 ingressà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi llegint-hi el discurs, El Ritme Universal, compendi del seu ideari estètic. Noves exposicions d’homenatge li foren dedicades els anys 1969-70 i, pòstumament, el 1979 i el 1997. Fou oncle del també pintor Rafael Duran i Benet.