Rafael ZABALETA (Quesada, 1907 - 1960), vida, història, fets.

Zabaleta home dual, rural i urbà, local i cosmopolita, sociable i solitari, binomi contradictori i antagònic que trobem en la seva vida i es reflecteix en la seva activitat artística. Va néixer, va viure i va morir a Quesada, Jaén. Va ser fill únic del matrimoni format per Isidoro Zabaleta, natural de Logronyo, encara que procedent de Elgoibar, i María Juliana Fuentes. La seva infantesa transcorregué en un ambient distant de l'esdevenir històric propi del segle XX i on està vigent una estructura encara feudalizant. Quedà orfe de pare als 7 anys. Cobrí en la seva localitat l'escolaritat obligatòria, traslladant-se a la capital de província com a alumne intern del Colegio Santo Tomás per cursar el batxillerat. Posteriorment es desplaçà a Madrid, on va romandre de 1924 a 1932 preparant l'ingrés a l'Escuela Superior de San Fernando i realitzant després la carrera de Belles arts en la branca de pintura. Durant la seva estada a Madrid morí el 1930 la seva mare, fet que el va afectar notòriament.

Acabats els seus estudis tornà al seu poble natal. Raons patrimonials i d'arrelament el reclamaren i van fer que establís la seva residència a Quesada. Visqué sota la protecció de la seva tia en segon grau, Josefa Aguilera. La posició acomodada de la seva família, propietària de finques rústiques, li permeté viure de les seves terres i dedicar-se per complet a la professió de pintor. D'una banda era el camperol preocupat pels problemes del camp, amb una dinàmica social pròpia de la seva classe i amb una afició reconeguda: la caça. Per l'altra banda, era el ciutadà que a Madrid participava en selectes ambients culturals.

La Guerra Civil el va obligar a sortir del seu poble i instal·lar-se a Jaén. Va ingressar a l'U.G.T. en qualitat de professor d'Arts i Oficis i en el partit Unió Republicana. El 1937 marxà a València. Allí el trobà en estat d'indigència el professor J. de Mata Carriazo, qui el salvà de tal situació nomenant-lo conservador del patrimoni artístic de Guadix i Baza. En concloure la guerra passà uns dies en el camp de concentració de Higuera de Calatrava, i unes setmanes a la presó de Jaén. Després del conflicte les seves anades a Madrid van ser contínues, participant en tertúlies com la del Café Lión o la del Café Gijón. París va tenir sempre un fort atractiu per a ell. Va viatjar en diverses ocasions des de 1935 a 1959. El 1949 coneix a Pablo Ruiz Picasso. Ciutats com Santander o Almeria van ser llocs on la seva presència va ser habitual: Santander, a l'estiu, dins de l'àmbit de la Universitat Menéndez Pelayo; Almeria, a l'hivern, allunyant-se del fred de Quesada. La dècada dels cinquanta suposà el triomf i la institucionalització de la seva aportació artística. Exposà al Museo de Arte Moderno de Madrid, en el de Bellas Artes de Bilbao, a les sales de la Dirección General de Bellas Artes, etc. Fou integrat a les Biennales Hispanoamericanas, on va ser premiat. Acudí a la Biennal de Venècia més d'un cop, on el 1960 rebé una distinció. Aquell mateix any, concretament el dia 24 de juny, Zabaleta moria.

Des d'edat molt primerenca va mostrar inclinació pel dibuix i la pintura. Era una afició estranya en la seva família, no fomentada i que va anar creixent sense aturar-se. De la seva època infantil comptem amb dibuixos acolorits, pintats sobre fines teles blanques amb temes de soldats, retrats de pintors o còpies de quadres. La seva formació acadèmica a Madrid durant els anys 30 li permeté conèixer els diversos discursos plàstics del moment. Prengué contacte amb els mestres de l'avantguarda existents a Madrid i, encara que no es tractà d'una interacció activa, va a ser un punt de partida per a una actitud posterior. Assistí al Pombo, per on desfilaven els personatges més representatius de la cultura espanyola dels anys vint. Coneguéa Ortega, Lorca i començà la seva amistat amb Solana. Es coneixen poques obres del seu...

[llegir més...]

Zabaleta home dual, rural i urbà, local i cosmopolita, sociable i solitari, binomi contradictori i antagònic que trobem en la seva vida i es reflecteix en la seva activitat artística. Va néixer, va viure i va morir a Quesada, Jaén. Va ser fill únic del matrimoni format per Isidoro Zabaleta, natural de Logronyo, encara que procedent de Elgoibar, i María Juliana Fuentes. La seva infantesa transcorregué en un ambient distant de l'esdevenir històric propi del segle XX i on està vigent una estructura encara feudalizant. Quedà orfe de pare als 7 anys. Cobrí en la seva localitat l'escolaritat obligatòria, traslladant-se a la capital de província com a alumne intern del Colegio Santo Tomás per cursar el batxillerat. Posteriorment es desplaçà a Madrid, on va romandre de 1924 a 1932 preparant l'ingrés a l'Escuela Superior de San Fernando i realitzant després la carrera de Belles arts en la branca de pintura. Durant la seva estada a Madrid morí el 1930 la seva mare, fet que el va afectar notòriament.

Acabats els seus estudis tornà al seu poble natal. Raons patrimonials i d'arrelament el reclamaren i van fer que establís la seva residència a Quesada. Visqué sota la protecció de la seva tia en segon grau, Josefa Aguilera. La posició acomodada de la seva família, propietària de finques rústiques, li permeté viure de les seves terres i dedicar-se per complet a la professió de pintor. D'una banda era el camperol preocupat pels problemes del camp, amb una dinàmica social pròpia de la seva classe i amb una afició reconeguda: la caça. Per l'altra banda, era el ciutadà que a Madrid participava en selectes ambients culturals.

La Guerra Civil el va obligar a sortir del seu poble i instal·lar-se a Jaén. Va ingressar a l'U.G.T. en qualitat de professor d'Arts i Oficis i en el partit Unió Republicana. El 1937 marxà a València. Allí el trobà en estat d'indigència el professor J. de Mata Carriazo, qui el salvà de tal situació nomenant-lo conservador del patrimoni artístic de Guadix i Baza. En concloure la guerra passà uns dies en el camp de concentració de Higuera de Calatrava, i unes setmanes a la presó de Jaén. Després del conflicte les seves anades a Madrid van ser contínues, participant en tertúlies com la del Café Lión o la del Café Gijón. París va tenir sempre un fort atractiu per a ell. Va viatjar en diverses ocasions des de 1935 a 1959. El 1949 coneix a Pablo Ruiz Picasso. Ciutats com Santander o Almeria van ser llocs on la seva presència va ser habitual: Santander, a l'estiu, dins de l'àmbit de la Universitat Menéndez Pelayo; Almeria, a l'hivern, allunyant-se del fred de Quesada. La dècada dels cinquanta suposà el triomf i la institucionalització de la seva aportació artística. Exposà al Museo de Arte Moderno de Madrid, en el de Bellas Artes de Bilbao, a les sales de la Dirección General de Bellas Artes, etc. Fou integrat a les Biennales Hispanoamericanas, on va ser premiat. Acudí a la Biennal de Venècia més d'un cop, on el 1960 rebé una distinció. Aquell mateix any, concretament el dia 24 de juny, Zabaleta moria.

Des d'edat molt primerenca va mostrar inclinació pel dibuix i la pintura. Era una afició estranya en la seva família, no fomentada i que va anar creixent sense aturar-se. De la seva època infantil comptem amb dibuixos acolorits, pintats sobre fines teles blanques amb temes de soldats, retrats de pintors o còpies de quadres. La seva formació acadèmica a Madrid durant els anys 30 li permeté conèixer els diversos discursos plàstics del moment. Prengué contacte amb els mestres de l'avantguarda existents a Madrid i, encara que no es tractà d'una interacció activa, va a ser un punt de partida per a una actitud posterior. Assistí al Pombo, per on desfilaven els personatges més representatius de la cultura espanyola dels anys vint. Coneguéa Ortega, Lorca i començà la seva amistat amb Solana. Es coneixen poques obres del seu període formatiu. Dominen els exercicis propis d'escola: paisatges, nus...

Una curta estada a París en els anys trenta (quatre setmanes), li permeteren prendre el pols artístic a les directrius de l'avantguarda. Es plantejà de fer-hi una estada més llarga, però els esdeveniments històrics li ho impedirien; no obstant això, aquest primer contacte es convertí en l'embrió de la seva ininterrompuda connexió amb la capital francesa i amb els espanyols allí residents, amb els quals va mantenir correspondència. El balanç artístic de la dècada de la guerra no és molt significatiu quant a la quantitat i qualitat d'obres. El més destacat és la seva producció gràfica, desapareguda en ser confiscada per ser considerada una prova contra ell. Globalment és una obra poc original caracteritzada per la cerca constant dels mestres d'avantguarda i en la qual recull les experiències que es feien dins del marc nacional. Va ser un període eclèctic encaminat a la construcció de la seva expressió personal.

Els quaranta serà ja una dècada molt significativa. Realitzà la seva primera exposició individual el 1942 a la sala Biosca. En ella el descobreix Eugeni d'Ors, convertint-se en el seu mentor més entusiasta. Zabaleta quedà integrat en l'òrbita de la Acadèmia Breve, òrgan de creació dorsiana. Es converteix en assidu d'antològiques i salons i, sota l'empara de d'Ors, es presentà a Catalunya. Barcelona va ser un nucli de referència notable en la vida del pintor, a través de les seves aparicions en les galeries Argos, Syra o Layetanas, els Salons de Maig o la seva complicitat amb artistes catalans. Aquesta dècada pot entendre's com la seva tercera etapa artística, on queda definida la seva originalitat. Dominen els matisos del realisme aparencial i els trets expressionistes, manejant encara una paleta generalment ombrívola. S'accentuen les simetries, se sistematitzen els esquemes geomètrics. La seva pintura es fa cada vegada més plana, les formes més simplificades i definides, el color es va fent més contrastat a mesura que avança la dècada.

El viatge a París de 1949, el coneixement personal de Picasso i els assessoraments del malagueny portaran evidents conseqüències tècniques en la seva obra fins al punt d'obrir una nova etapa en la seva pintura. En aquest període dominen els acusats matisos fauvistas, es potencien els trets expresionsitas, es perllonga la influència poscubista anterior, inclou connotacions surrealistes i amplia el seu repertori temàtic. Els volums arriben a l'estilització geomètrica, les composicions són rigorosament estudiades, s'aguditza el hieratisme i s'allunya cada vegada més de la realitat propera transcendint-la. A partir d'aquest coneixement sorgeix en les seves obres un univers d'imatges i signes propis que cada vegada tenen una major definició i permetran una individualització i identificació plena de la seva obra.

La seva pintura podria definir-se com a eclèctica amb abundància d'elements propis de la temàtica popular. Entre els gèneres practicats destaca el paisatge, que sol poblar de personatges, a més dels estudis d'interiors, retrats, bodegones i nus. L'estructura geomètrica dels seus personatges, la plasmació simètrica, la frontalidad i la nitidesa dels seus contorns imprimeixen als seus quadres un efecte de quietud. El color també és definidor essencial de la pintura de Zabaleta, evoluciona des d'una gamma freda en la seva formació a una pintura de gran colorit de tint fauvista en els anys 50. Del conjunt de dibuixos que va realitzar, destaca la sèrie “Sueños de Quesada”.

[font: www.euskadi.net (emSIme)]