After work artístic
Estreno aquest bloc amb una crònica. No sempre serà així: en un futur hi trobareu reflexions, preguntes, crítiques, esgarips forassenyats i mil històries més que passin pel meu magí, però ara m’ha vingut de gust rememorar un esdeveniment al que vaig assistir i m’ho vaig passar bé.
Fa unes setmanes, vaig rebre una invitació de l’agència de publicitat Igriega per assistir a l’estrena d’“After work Heineken”: unes trobades de caràcter informal i periodicitat variable, on es parla –amb la presència d’un o més especialistes- d’algun tema estimulant a nivell creatiu (després, si un vol, es queda a sopar). Aquest cop, la trobada va ser al Restaurant La Camarga (sí, el del mític pom de flors amb micro ocult) i el tema escollit fou “L’art i l’anti-art”. Els ponents per parlar de tot això, van ser en Juan Bufill i el Vicenç Altaió. El primer és conegut sobretot per exercir la crítica d’art durant un grapat d’anys a “La Vanguardia” (també practica diverses disciplines artístiques) i el segon és senzillament l’“Altaió”, un dels pocs crítics d’art de casa nostra amb marca personal i que s’autodefineix com a “traficant d’idees”. Entre el públic, poca gent del sector artístic vaig saber identificar (el món de l’art a Barcelona, és un món petit en una ciutat petita). Potser em vaig errar del tot en aquesta apreciació, però mentre la xerrada no començava, aquest joc de sociologia improvisada em va servir per matar el temps: serien publicistes?, comercials?, hi hauria algun especialista a colar-se en convits? No ho sabré mai.
Bufill va obrir el foc amb una dissertació sobre l’art i l’anti-art, posant l'accent en la història de l’art. El rellevà l’Altaió, qui apostà per un to força més líric i plantejà la citada dicotomia en termes d’allò que ens és ignot (o no) en matèria artística, talment com passa amb el cervell o l’espai on hi ha parts que infrautilitzem o directament desconeixem. Rematà la seva intervenció subratllant que moltes pràctiques d’avui –que pretenen fer trontollar la definició del que és art- cauen sistemàticament en l’acadèmia més fàtua (en això, tots dos hi van estar d’acord).
Llavors arribà el torn de donar la paraula al públic. I la primera persona que hi va intervenir (no sé qui era), se li ha de reconèixer que va esvalotar el galliner amb gràcia. Més o menys va afirmar que els dos ponents ja tenien una edat, que eren una mica vellets i que situar l’anti-art en un llenguatge meta-artístic, de simple negació dels precedents artístics, era quelcom superat, demodé (tan demodé, com dir el 2015 demodé, certament), i que l’art de debò (o l’anti-art, la veritat és que això no em va quedar clar) era aquell que no precisava de l’art anterior i se situava en uns codis purament d’acció política o social. Immediatament, per intentar entendre’l, em van venir ganes de preguntar-li a qui consideraria un artista més autèntic (segons els seus paràmetres rabiosament actuals), si a un artista que fes una acció invisible per denunciar la bombolla immobiliària (que a tot estirar, la pengés després al Youtube) o a tota aquella gent que demà s’aixecaria a Barcelona a primera hora de matí per aturar un desnonament, amb el risc ben real de rebre un cop de porra encara més real. No ho vaig fer, perquè necessitava pensar-hi més i se m’encavalcava un altre interrogant: “pot haver una obra d’art avui –partint de la clara saturació d’imatges que patim- amb un efecte sobre la ciutadania equivalent a la que tenia La llibertat guiant al poble de Delacroix a la França del XIX?”; mentre rumiava tot això, Bufill responia a l’intervinent que en cap cas havia limitat la qüestió a un simple joc referencial i que no l’havia entès (l’intervinent, per la seva part, s’afanyà a dir que en Bufill tampoc l’havia entès a ell). Quan semblava que el debat entraria en un bucle sense fi, va aparèixer providencialment el poeta David Caño, qui aprofundí en la idea del no-objecte com a garantia de la no mercantilització de l’obra d’art. Llavors l’Altaió improvisà una tesi de caire “generacional”, en la que els artistes més joves –a diferència dels d’abans- potser estarien més interessats a situar l’obra d’art en l’interstici del “no-no”.
I en aquell moment va passar quelcom inaudit. Un arcàngel (Gabriel? Miquel?) va agafar el meu braç i va elevar-lo (jo sol mai ho hauria fet) i amb veu rogallosa vaig preguntar quelcom semblant a això: “Cada any, a ARCO, hi ha una obra que s’emporta tot el protagonisme, perquè la majoria de mitjans generalistes l’assenyalen per la seva suposada càrrega polèmica. Enguany va ser un vaset d’aigua –alguns rotatius deien que d’aiguardent- de l’artista cubà Wilfredo Prieto, que va presentar la galeria catalana Nogueras Blanchard amb un preu de 20.000 euros. La pregunta és ben senzilla: com us aproximeu a aquesta obra?”
Vist ara en perspectiva, em vénen al cap dues reflexions: com se m’acut parlar de vasos d’aigua en un esdeveniment patrocinat per Heineken i com la meva pregunta era i és la que fa més mandra de contestar a una persona versada en art. M’ensumo, fins i tot, que tenia un bri de maldat (inconscient, ho prometo). La qüestió és que l’Altaió li cedí el micròfon ipso facto a en Bufill i aquest em contestà que amb “desconfiança”, que ell havia defensat a molts artistes conceptuals, però que desconfiava dels seguidors (fills bastards?) de Duchamp. En tot això, l’Altaió no deia res, però esbossava un fi (i fix) somrís, com si endevinés el murriesc de la meva pregunta. Finalment, entomà el micro i em digué que amb “humilitat”, empeltada –això sí- de l’escepticisme consubstancial a la seva persona i tenint en compte el consell d’un amic científic, que li féu notar que mentre més obrís l’angular de la seva mirada, més coses podria veure (per entendre’ns: si mires una pedra amb un microscopi veuràs principalment microorganismes; si tires un xic enrere, veuràs que és una pedra i que potser era el carreu d’un edifici històric i, si repeteixes la mateixa operació, potser t’assabentes –gràcies a un tercer- que a sobre d’aquella pedra un gran poeta va escriure els seus versos més inspirats. C'est pas mal).
Aquesta al·lusió a la ciència em va disparar la imaginació i vaig fantasiejar amb la idea de crear una fórmula per comprendre les obres que no entenem (si és que les vols comprendre), i de fer-ho a partir d’elements químics rars –sense empassar-nos-els, és clar- com aquells “californi” i “einsteni” que ens feien memoritzar amb sang, suor i llàgrimes a batxillerat.
Al final, la vaig trobar: Oi = Bf + Alt = OpOi
En cristià: Obra inintel·ligible = Bufil·li (desconfiança) + Altaiodina (humilitat escèptica)= la teva Opinió sobre aquella Obra Inintel·ligible.
Conclusió: sigui aigua o cervesa, sempre s’ha de beure amb moderació.
P.S. Prieto no és l’únic artista que ha fet servir un vaset d’aigua. El 2014, Cara Despain (una artista de Utah) n’utilitzà un per fer un pòster on denunciava la forta desproporció entre homes i dones en el total d’artistes representats a les galeries de Nova York i Los Angeles. Perquè veieu, el que pot donar de sí un vas d’aigua.