Fitxa de Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic
Dades de contacte de Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic
- Nom de l'espai
- Direcció
- Passeig de Gràcia, 41 (Casa Amatller) | 08007 Barcelona
- Telèfon
- +34 932 160 175
- Correu-e
- amatller@amatller.org
- Web
- www.amatller.org
- Horari habitual
- -
- Dies gratuïts
- -
- Tipus de fons
- bibliografia, obra gràfica
Sobre aquest espai:
La Casa Amatller és un dels edificis més destacats del modernisme català. Obra de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867-Barcelona, 1957), la seva intervenció va tenir lloc entre 1898 i 1900 i va consistir en la remodelació d'una casa de veïns ja existent. Malgrat les seves conviccions catalanistes (que el portarien anys després a la presidència de la Mancomunitat de Catalunya), Puig va recrear per a aquesta casa el gòtic nord-europeu i no el mediterrani (també té alguns detalls que recorden a l'art islàmic).
Puig va vestir profusament la casa d'escultures integrades a l'obra (les més destacades, les realitzades per Eusebi Arnau), mosaics, rajoles, vitralls, forja, làmpades. Mil detalls la caracteritzen: des de capitells amb animals personificats, com els gossos fotògrafs –la fotografia era un art al que Amatller es va dedicar intensament– i altres al·legories en pedra de la indústria i el col·leccionisme, fins a un poema primaveral –de l'escriptora Dolors Monserdà, sogra de l'arquitecte– picat a la pedra en lletra gòtica a la façana. I a l'interior de la casa, a l'antiga sala de música, altres versos, també en lletra gòtica però aquest cop pintats, recorren el mur tocant al sostre (un d'ells és la primera estrofa de “Els segadors” -l'himne nacional català des de la Generalitat republicana- que durant el franquisme va ser tapada, però no esborrada).
El promotor d'aquesta casa va ser Antoni Amatller Costa (1851-1910), un pròsper fabricant de xocolata, el negoci del qual es remuntava familiarment al segle XVIII. En la mateixa illa del passeig de Gràcia la casa conviuria molt ràpid amb altres exemplars del modernisme: la casa Batlló de Gaudí, la casa Lleó Morera de Domènech i Montaner i la casa Mulleras d'Enric Sagnier. Encara que compartien un estil comú, cadascuna d'aquestes residències tenia peculiaritats vistosament dispars, i per això l'humorisme popular, que sempre va veure a l'arquitectura modernista com una extravagància elitista, aviat va anomenar al conjunt “la mansana de la discòrdia” (avui "illa de la discòrdia), jugant amb la doble accepció de la paraula “mansana” (fruita i bloc de cases) i el famós concepte mitològic del judici de Paris.
Els Amatller eren amants de l'art: col·leccionaven peces de vidre de totes les èpoques i cultures, retaules gòtics, bodegons siscentistes i pintura moderna, entre moltes altres coses. I estaven en relació estreta amb mossèn Gudiol –Josep Gudiol i Cunill–, gran historiador de l'art, creador del pioner Museu Episcopal de Vic. La filla de Amatller, Teresa (1873-1960), positiva continuadora de la casa i la col·lecció, va morir sense descendència i, seguint una voluntat paterna ja expressada davant notari el 1903, va decidir llegar la seva casa i la seva fortuna a una institució artística que, ja en vida d'ella havia dissenyat per encàrrec seu Josep Gudiol Ricart, nebot de mossèn Gudiol i també gran historiador de l'art, a part d'arquitecte.
Gudiol Ricart, que havia treballat a França i als Estats Units, va prendre com a model The Frick Art Reference Library de Nova York i va crear l'Institut Amatller d’Art Hispànic, basat en una enorme fototeca de centenars de milers de clixés en bona part fruit de les seves pròpies campanyes fotogràfiques –als quals s'havia afegit el completíssim Arxiu Mas, format pel fotògraf d'art Adolf Mas– i en una nodrida biblioteca especialitzada. L'Institut Amatller va ser des de 1942, a la tornada de l'exili de Gudiol, l'entitat més significativa de la historiografia artística catalana, i des d'allí es van impulsar nombroses edicions, entre les quals la magna col·lecció Ars Hispaniae, que encara avui és un referent bibliogràfic clàssic sobre l'art espanyol. En una època posterior, el propi Gudiol va elaborar des d'allí el catàleg raonat de l'obra pictòrica del mateix Goya, així com els d'altres figures de la gran època de la pintura espanyola (Velázquez, el Greco, Zurbarán). Igualment des d'allí es va preparar el corpus més complet de la pintura gòtica catalana.
A dia d'avui segueix sent un lloc de consulta obligada i gratuïta per als historiadors i estudiants de l'art. A part d'aquest institut, s'ha obert al públic la planta principal de l'edifici, que era la residència del seu promotor i en la que els visitants poden recórrer diverses estances decorades amb el seu mobiliari original.
[font: Francesc Fontbona, “Esencia modernista”, Descubrir el Arte, núm. 197, 2015, 70-75 (extracte)]