Fitxa de l'obra La càrrega
Comentari de l'obra La càrrega
Mai havia pintat un quadre d’aquelles dimensions: emplenaria una tela de gairebé cinc metres d’amplada i la presentaria al millor aparador del món, l’Exposició Universal de París de 1900. Perquè la gent es quedés encara més bocabadada, triaria un tema del tot contemporani i impactant: la càrrega de la Guàrdia Civil contra els manifestants d’una vaga. Quina? Tant se val, perquè el quadre les representaria a totes; de fet, sempre funcionen igual: uns que corren per un costat reclamant coses i uns altres que els empaiten per tustar-los, bé, per manar-los a l’ordre. El quadre era ambiciós i requeria temps. Aquell estiu, el de 1899, no aniria a Sant Benet amb la família: es quedaria a Barcelona fent esbossos i anant diàriament a la caserna del cos militar per prendre notes.
La composició, doncs, anava avançant, però Casas havia assumit que el quadre no aniria a París: la logística d’enviar una obra tan gran era força complicada, el jurat espanyol no la veia amb bons ulls i, per si hi havia algun dubte, un malentès amb les dates del termini d’entrega del quadre ho feia totalment impossible. Amb tot, Casas decidí tirar endavant el quadre utilitzant un recurs molt efectista: situar un enorme buit en primer terme perquè els espectadors –nosaltres- i els vaguistes –els que corren dins el quadre- compartissin el mateix espai. Amb aquest truc (i uns quants més), Casas aspirava a que no ens distraguéssim a identificar (l’espai és irreal i els personatges també, malgrat s’inspirés lleugerament en la plaça del Pla de Palau i que el model emprat per fer l’home tombat sota el cavall, fos el Noi de Tona, un excèntric versificador i arrencaqueixals de l’època); Casas volia simplement que sentíssim l’escena... com també lluir-se, meravellar al respectable. Certament, la contundència visual del tema escollit ja li certificava la meitat de l’èxit; si a això, se li afegeix l’enorme virtuosisme amb el que Casas va pintar les figures protagonistes i els grups en moviment, el reconeixement estava assegurat, a part de merescut. Pel pintor, la denúncia social era el de menys, està clar.
El quadre anà finalment a París, però al Salon de la Société Nationale des Beaux Arts de 1903. Per donar-li una aura de més verisme, el titulà Barcelona, 1902, inspirant-se en la vaga que va haver a la ciutat el febrer d’aquell any i que havia tingut cert ressò internacional (també aprofità per retocar-lo). A la tornada, el quadre augmentà la seva popularitat, a la que va contribuir La Tribuna quan repartí entre els seus subscriptors una reproducció del quadre. Sembla ser que al governador militar de Tarragona no li va agradar, pel que va prohibir la seva distribució i va fer arrestar el corresponsal d’aquesta publicació (un exemple històric més amb el que es demostra que la famosa “llei mordassa”, que entrà en vigor a Espanya el primer de juliol de 2015, no és un invent d’ara).
L’any següent, l’obra es presentà a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, on guanyà la Primera Medalla. Allà es quedà fins que l’escultor olotí Miquel Blay féu servir les seves influències a la capital per convèncer a les autoritats que cedissin el quadre al museu de la seva ciutat natal. No hi posaren molta resistència: un quadre de guàrdies civils reprimint una manifestació, més aviat els hi feia nosa. Això passà el 1919 i el quadre encara està allà, a pesar dels repetits intents de repescar-lo –amb els anys, els criteris d’exposició canvien- per part del Museo del Prado de Madrid.
Dades de l'obra La càrrega
- Autoria
- Ramon CASAS (Barcelona, 1866 - 1932)
- Títol
- La càrrega
- Datació
- 1899
- Mides
- 298 x 470 cm
- Tècnica
- oli
- Suport
- tela
- Firma
- "R. Casas 903" . Angle inferior esquerre.
- Ubicació
- Museu de la Garrotxa (Olot)