Exposició col·lectiva La captura. Dels paisatges d'en Vayreda a l'últim quadre d'Olot. Col·lecció Jordi Planas

Comentari sobre La captura. Dels paisatges d'en Vayreda a l'últim quadre d'Olot. Col·lecció Jordi Planas

L’anomenada Escola d’Olot, aquella que diuen que retrata la Garrotxa verda i humida des del segle XIX, en realitat, mai ha existit. No ha passat mai de ser una etiqueta vaga enmig de converses vagues. El que ha existit –això sí- és l’intent tossut per part de molts pintors de capturar el paisatge d’Olot i els seus voltants. Joaquim Vayreda va ser el primer, l’artista que crearia el topos, el lloc comú que inspiraria a tants. Darrera d’ell vindrien molts pintors i de molts tipus: els delejants, els trasplantats, els “fills de”, els que no surten mai del marc, els que sí que ho fan. Tots ells van provocar una densitat d’artistes única al país (tothom a la ciutat coneixia personalment un pintor), una suma d’obres gegantina sorgida d’una demanda real que desembocà cap a un gest aïllat, personal, a la vegada que radical: no intentar-ho més. El paisatge d’Olot no es capturaria, ni es traslladaria una vegada més. Només es trepitjaria i es miraria. O no. Només faltaria.