Pablo PICASSO (Màlaga, 1881 - Mougins, 1973), vida, història, fets.

Fill de José Ruiz Blasco, professor de dibuix de l'Escola d'Arts i Oficis de Màlaga, i de María Picasso López. El 1891 la família es trasllada a La Corunya, i pocs anys després, el 1895, a Barcelona. En el seu primer viatge a Madrid visita el Museo del Prado i se sent atret pels grans mestres la lliçó dels quals no oblidarà mai i amb els que anys després establirà un diàleg artístic. El 1896 ingressa a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando assistint irregularment a classe (allí comença la seva formació artística dins del realisme acadèmic amb Muñoz Degrain i amb Moreno Carbonero). A Barcelona connecta amb els grups finiseculars més cosmopolites i s'integra a la tertúlia d’Els Quatre Gats, on participa també de l'ambient simbolista dels cercles avançats barcelonins. Visita París per primera vegada el 1900, a partir d'aquest moment alterna les seves estades entre Madrid, Barcelona i la capital francesa, i realitza una sèrie d'obres que constitueixen un corpus homogeni que serà qualificat més tard com a etapa blava, caracteritzada per l'allargament del cànon, la utilització de gammes fredes de color i el to malenconiós i ascètic de les figures, que no és aliè a la influència d'El Greco. El 1904 s'instal·la definitivament a la ciutat del Sena. Aviat connecta amb membres de la més avançada avantguarda i acaba convertint-se en el seu líder. Viu al barri humil de Montmartre –en un barracó que Max Jacob bateja com Bateau Lavoir- i coneix a Fernande Olivier. En aquest mateix any comença la denominada etapa rosa, en la que desenvolupa composicions amb formes clàssiques i colors més càlids, on els personatges abandonen l'aïllament de l'anterior fase. L'amistat amb els germans Stein a partir de 1905 el posa en contacte amb un cercle molt singular d'artistes i escriptors, i coneix a Matisse. Estiueja a Gósol, on culmina el procés de recerca –tant a nivell formal com tècnic- sobre el nu, amb el que estava obstinat. Com a conseqüència d'això, els seus nus presenten una nova volumetria rigorosa, l'arrel de la qual cal buscar en Ingres i Cézanne. Freqüenta el Musée du Louvre i l’Ethnographie du Trocadéro que li atreu d'una forma especial per la seva col·lecció d'art primitiu i africà. L'exposició de Cézanne el 1907 l’impacta especialment. Aquest any és clau en la seva producció, ja que realitza “Les demoiselles d'Avignon”, obra tradicionalment considerada com l’origen del cubisme, en la qual planteja una nova relació entre volum i espai, figura i fons. Passa l'estiu de 1909 a Horta d’Ebre (actualment Horta de Sant Joan) i realitza vistes dels seus voltants en les ques aplica una nova forma de construir el paisatge, utilitzant plans il·luminats i ombrejats en facetes, recurs derivat del coneixement i reflexió de la pintura de Cézanne. La relació artística amb Braque, al que havia conegut el 1906, es fa cada vegada més intensa, treballant en estreta col·laboració a partir de l'hivern de 1908 i embarcant-se en l'aventura del cubisme, que implica la configuració d'un nou espai pictòric, que trenca amb el sistema il·lusionista perspectiu establert en el Renaixement i perpetuat durant segles.

A causa del seu esperit independent no s'adscriu a cap moviment ni signa manifestos a l'ús. La seva capacitat de creació inesgotable li fa treballar sense descans. Excessiu en totes les seves manifestacions, tant vitals com a artístiques, manté nombroses relacions afectives. La Primera Guerra Mundial el sorprèn a París, on roman reclòs a la seva casa de l'avinguda Victor Hugo, que eventualment comparteix amb Pablo Gargallo. El 1917, a través de Jean Cocteau contacta amb Sergei Diaghilev i comença els seus projectes de col·laboració amb els ballets russos pels quals realitza decorats i figurins. D'aquesta manera coneix a Olga Koklova, ballarina del ballet, amb la que inicia una relació amorosa que acaba en noces l'any següent....

[llegir més...]

Fill de José Ruiz Blasco, professor de dibuix de l'Escola d'Arts i Oficis de Màlaga, i de María Picasso López. El 1891 la família es trasllada a La Corunya, i pocs anys després, el 1895, a Barcelona. En el seu primer viatge a Madrid visita el Museo del Prado i se sent atret pels grans mestres la lliçó dels quals no oblidarà mai i amb els que anys després establirà un diàleg artístic. El 1896 ingressa a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando assistint irregularment a classe (allí comença la seva formació artística dins del realisme acadèmic amb Muñoz Degrain i amb Moreno Carbonero). A Barcelona connecta amb els grups finiseculars més cosmopolites i s'integra a la tertúlia d’Els Quatre Gats, on participa també de l'ambient simbolista dels cercles avançats barcelonins. Visita París per primera vegada el 1900, a partir d'aquest moment alterna les seves estades entre Madrid, Barcelona i la capital francesa, i realitza una sèrie d'obres que constitueixen un corpus homogeni que serà qualificat més tard com a etapa blava, caracteritzada per l'allargament del cànon, la utilització de gammes fredes de color i el to malenconiós i ascètic de les figures, que no és aliè a la influència d'El Greco. El 1904 s'instal·la definitivament a la ciutat del Sena. Aviat connecta amb membres de la més avançada avantguarda i acaba convertint-se en el seu líder. Viu al barri humil de Montmartre –en un barracó que Max Jacob bateja com Bateau Lavoir- i coneix a Fernande Olivier. En aquest mateix any comença la denominada etapa rosa, en la que desenvolupa composicions amb formes clàssiques i colors més càlids, on els personatges abandonen l'aïllament de l'anterior fase. L'amistat amb els germans Stein a partir de 1905 el posa en contacte amb un cercle molt singular d'artistes i escriptors, i coneix a Matisse. Estiueja a Gósol, on culmina el procés de recerca –tant a nivell formal com tècnic- sobre el nu, amb el que estava obstinat. Com a conseqüència d'això, els seus nus presenten una nova volumetria rigorosa, l'arrel de la qual cal buscar en Ingres i Cézanne. Freqüenta el Musée du Louvre i l’Ethnographie du Trocadéro que li atreu d'una forma especial per la seva col·lecció d'art primitiu i africà. L'exposició de Cézanne el 1907 l’impacta especialment. Aquest any és clau en la seva producció, ja que realitza “Les demoiselles d'Avignon”, obra tradicionalment considerada com l’origen del cubisme, en la qual planteja una nova relació entre volum i espai, figura i fons. Passa l'estiu de 1909 a Horta d’Ebre (actualment Horta de Sant Joan) i realitza vistes dels seus voltants en les ques aplica una nova forma de construir el paisatge, utilitzant plans il·luminats i ombrejats en facetes, recurs derivat del coneixement i reflexió de la pintura de Cézanne. La relació artística amb Braque, al que havia conegut el 1906, es fa cada vegada més intensa, treballant en estreta col·laboració a partir de l'hivern de 1908 i embarcant-se en l'aventura del cubisme, que implica la configuració d'un nou espai pictòric, que trenca amb el sistema il·lusionista perspectiu establert en el Renaixement i perpetuat durant segles.

A causa del seu esperit independent no s'adscriu a cap moviment ni signa manifestos a l'ús. La seva capacitat de creació inesgotable li fa treballar sense descans. Excessiu en totes les seves manifestacions, tant vitals com a artístiques, manté nombroses relacions afectives. La Primera Guerra Mundial el sorprèn a París, on roman reclòs a la seva casa de l'avinguda Victor Hugo, que eventualment comparteix amb Pablo Gargallo. El 1917, a través de Jean Cocteau contacta amb Sergei Diaghilev i comença els seus projectes de col·laboració amb els ballets russos pels quals realitza decorats i figurins. D'aquesta manera coneix a Olga Koklova, ballarina del ballet, amb la que inicia una relació amorosa que acaba en noces l'any següent. Amb aquest motiu viatja a Itàlia per realitzar els decorats del ballet “Parade” amb música d'Eric Satie. El 1919 viatja a Londres amb els ballets russos i realitza els decorats i el vestuari del “Sombrero de tres picos”, de Manuel de Falla. A partir de la seva «tornada a l'ordre», com a conseqüència del seu viatge a Itàlia, alterna dos llenguatges diferents: segueix realitzant obres cubistes i unes altres de grandiositat neoclàssica, una dualitat estilística que Eugeni d'Ors va qualificar de «Quaresma cubista i Pasqua clàssica». El 1923 coneix a André Breton i dos anys més tard participa a la primera exposició surrealista. Entre 1920 i 1930 les seves figures sofreixen una curiosa metamorfosi, creixen o s'allarguen de forma desmesurada. S'interessa també per l'escultura i treballa al llarg de 1928 al taller de Julio González, amb el que aprèn a utilitzar la soldadura autògena. El 1934 viatja a Espanya amb Olga i el seu fill Paul. Probablement el naixement de la seva filla Maya l'any següent, fruit de la seva relació amb Marie Thérèse Walter (la seva nova amant i model), provoca la separació d'Olga.

El 1936 és nomenat director del Museo del Prado pel Govern de la República (accepta el nomenament però no pren possessió del càrrec). Aquest mateix any participa en la decoració del Pavelló Espanyol a l'Exposició Internacional de París pel que pinta el “Guernica”. Actua com a ambaixador de la cultura espanyola en l'exili, recolzant les exposicions d'artistes exiliats a París o signant un comunicat per al Congrés d'Artistes Americans en el que garanteix que les obres del Museo del Prado han estat posades fora de perill pel Govern de la República, a la que, afegeix, se sent moralment obligat a adherir-se com a artista compromès per defensar determinats valors que considera es troben en perill. El 1936 comença una nova relació amorosa amb Dora Maar. Després de la derrota de la República i l'adveniment de la dictadura franquista, Picasso decideix mantenir l'obra en el seu poder fins que Espanya torni a regir-se per un sistema democràtic. El “Guernica” i tots els seus estudis previs i posteriors, «que no poden ser separats», són dipositats per Picasso al Museum of Modern Art de Nova York.

El 1943 coneix a Françoise Gilot amb la que conviu durant deu anys i amb la que té dos fills: Claude i Paloma. A partir de 1947, Picasso s'instal·la en Vallauris, a la Costa Blava, i comença a realitzar ceràmiques, en total més de sis-centes peces. El 1949 Louis Aragon tria “La paloma” de Picasso, com a cartell per al Congrés de la Pau. Un nou amor sorgeix a la seva vida el 1954, la protagonista és Jacqueline Roque i amb ella s'instal·la a La Californie (Cannes). Allí realitza les seves famoses sèries sobre obres dels grans mestres: Delacroix, Velázquez, Manet, Poussin. El 1960 es trasllada a Mougins, on viu i treballa durant els seus últims anys.

Font principal del text: Museo del Prado