Fitxa de Joan PONÇ (Barcelona, 1927 - Saint-Paul de Vence, 1984)
dades bàsiques de Joan PONÇ
- Web: www.joanponc.cat
Vídeo (entrevista, ressenya, notícia):
© TVE. "Personatges" (20-04-1978). Entrevista de Montserrat Roig a Joan Ponç [en català]
Informació extesa de Joan PONÇ
Biografia:
Joan Ponç ocupa un lloc molt especial en el si de l’art català. De personalitat única, el seu estil és immediatament distingible. És impressionant llegir la seva autobiografia, on explica el part difícil de la seva mare, la seva infantesa -que, segons ell, va ser un autèntic malson- i l’amor que rebia de la seva àvia, que el comprenia. Rebel al col·legi, es va passar moltes estones de cara a la paret. I a les parets de casa seva, gratava ninots i éssers torturats per a “deixar-los gemegar i no tenir-los amagats”.
El 1946 exposa als Blaus de Sarrià amb August Puig, Francesc Boadella i Pere Tort, essent prologats per J.V. Foix en un petit catàleg i elogiats per Sebastià Gasch a la revista Destino. El 1947 descobreix Freud i es fa amic de Joan Brossa, amb qui funda la revista Algol (també amb Arnau Puig) i després la Dau al Set, amb Tàpies, Cuixart i Tharrats. Foix li fa descobrir Lautréamont, Rimbaud i Artaud. L’estimulen le douanier Rousseau,Van Gogh i Gauguin. Ja es veu que el món de Ponç serà el dels visionaris, el dels torturats i els profundament interessats en la màgia, com els surrealistes. La visita al taller de Miró és, en les seves pròpies paraules, “com una visita sagrada a un indret sagrat”. A la seva autobiografia diu que Duchamp li va semblar algú més enllà del que és normal, algú que el mirava des d’una altra dimensió. De dins el grup del Dau al Set, Ponç va ser segurament el pintor més madur, més fort i més personal. Tàpies començava i per a ell aquella etapa va ser una etapa de joventut, fins a trobar el seu llenguatge informalista. Però Ponç ja era molt Ponç el 1947, abans de la fundació del Dau al Set. El seu art conjuminava el primitivisme, les influències de Miró i de Rouault i la irrupció d’una cal·ligrafia molt detallista i “omplidora” de buits, en blanc i negre, afí a certs bestiaris medievals i a l’art de certs malalts mentals com Unica Zürn. En els seus treballs comencen a aparèixer bruixes, figures demoníaques, éssers mig animals mig humans, ruïnes i paratges nocturns. I després hi apareixen uns personatges típics d’ell; amb barret de copa i levita, paraigües i nas afilat.
S’estableix a Brasil i aprofundeix en aquell “paradís” en el seu contacte amb la màgia. Retorna el 1962 i, en els anys 70, les teles s’omplen de personatges animats per una energia com elèctrica, dibuixats per punts en relleu, com guerrers o habitants d’una altra galàxia. Com va dir J.V. Foix, Ponç “va descobrir que trobar el meravellós allibera la ment”.