Joaquín TORRES GARCÍA (Montevideo, 1874 - 1949), vida, història, fets.

El 1891 es traslladà amb la família a Mataró (Catalunya), la ciutat natal del pare on assistí a classes de l’Escola d’Arts i Oficis i el mestre Josep Vinardell. L’any següent se n'anaren cap a Barcelona, on prosseguí la seva formació a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona a la Llotja (allà conegué els artistes Joaquim Mir, Isidre Nonell, Ricard Canals i Joaquim Sunyer). Més endavant, el 1893, ingressà i freqüentà el Cercle Artístic de Sant Lluc, on conegué Josep Pijoan, Lluís de Zulueta i Eduard Marquina. Afeccionat a les reunions artístiques, freqüentà, paral·lelament, la tertúlia artística i literària dels Quatre Gats, on es trobava amb els artistes Ramon Casas, Pablo Picasso i Santiago Rusiñol. Començà a treballar en la il·lustració de llibres i cartells (dissenyà el cartell de la Tercera Exposició de Belles Arts de Barcelona de 1896), a fer col·laboracions per a les revistes Revista Popular (1896-97), Barcelona Còmica (1887-99), El Gato Negro (1898) i Pèl & Ploma (1901), a fer escapades (com la de Madrid el 1899 on conegué Joan i Juli Gonzàlez) i a realitzar treballs esporàdics de restauració (col·laborà amb Gaudí i Rubió i Bellver en la restauració de les vidrieres de la seu de Mallorca, el 1904).

Després es dedicà a la pedagogia artística, particularment, el 1907, a l’Escola Mont d’Or (primer a Barcelona i a partir de 1910, a Terrassa, després del trasllat d’aquesta) i a la realització de murals. Els primers que va fer per al convent de la Divina Pastora de Sarrià (a la parròquia barcelonina de Sant Agustí, el 1908), el pavelló de l’Uruguai de l’Exposició Internacional de Brussel·les (1910) i el despatx de Pere Coromines a l’Ajuntament de Barcelona (1910), s’han perdut. I els que va fer per a l'actual Palau de la Generalitat de Catalunya gairebé corren la mateixa sort. El 1911, per mediació de Xènius, Joaquim Folch i Torres i altres escriptors i artistes -com Romà Jordi i Josep Clarà-, fou invitat a participar en la decoració del Palau de la Generalitat, on la seva primera creació foren uns finestrals, en els quals aplicà la tècnica apresa de Gaudí. El 1912, de retorn d’Itàlia per estudiar els seus frescos, Enric Prat de la Riba li encarregà la decoració del Saló de Sant Jordi de la Diputació de Barcelona, per al qual projectà cinc murals, dels quals només en pintà quatre: La Catalunya eterna (1913), que provocà polèmiques pel seu caire primitivista, L’edat d’or de la humanitat (1915), Al·legoria de les muses del Parnàs (1916), El temporal no és més que un símbol (1916) i La Indústria (1918). En paral·lel a aquest encàrrec, el 1913 fundà -juntament amb una colla d’artistes joves el seu propi centre- l’Escola de Decoració a Sarrià, mentre el seu estil classicista i mediterrani tendí progressivament a l’essencialisme i acusà, fins i tot, una influència futurista. Allunyat ara del Noucentisme, la seva producció s’abocà al dinamisme urbà. Entrà en contacte amb l’artista Joan Salvat-Papasseit, i també amb Josep Maria de Sucre, Josep M. Junoy i el pintor uruguaià Rafael Barradas, fou col·laborador a les revistes Un Enemic del Poble, Arc-Voltaic i Troços i es dedicà al disseny de joguines. El 1918 ingressà al Grup Courbet, amb Joan Miró i Rafael Sala, entre d'altres.

Els seus murals al Palau de la Generalitat foren criticats pels elements artísticament més conservadors i defensats pels més avançats i, sobretot, per Prat de la Riba, que posà la seva confiança en ell. El successor d’aquest en la presidència de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, feu parar, el gener de 1919, l’obra, que fou recoberta després per altres pintures durant la dictadura de Primo de Rivera (1925); no fou recuperada fins el 1966, per bé que emplaçada en una altra dependència del palau. Descoratjat i anguniejat per la situació econòmica familiar —fracassà en l’explotació...

[llegir més...]

El 1891 es traslladà amb la família a Mataró (Catalunya), la ciutat natal del pare on assistí a classes de l’Escola d’Arts i Oficis i el mestre Josep Vinardell. L’any següent se n'anaren cap a Barcelona, on prosseguí la seva formació a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona a la Llotja (allà conegué els artistes Joaquim Mir, Isidre Nonell, Ricard Canals i Joaquim Sunyer). Més endavant, el 1893, ingressà i freqüentà el Cercle Artístic de Sant Lluc, on conegué Josep Pijoan, Lluís de Zulueta i Eduard Marquina. Afeccionat a les reunions artístiques, freqüentà, paral·lelament, la tertúlia artística i literària dels Quatre Gats, on es trobava amb els artistes Ramon Casas, Pablo Picasso i Santiago Rusiñol. Començà a treballar en la il·lustració de llibres i cartells (dissenyà el cartell de la Tercera Exposició de Belles Arts de Barcelona de 1896), a fer col·laboracions per a les revistes Revista Popular (1896-97), Barcelona Còmica (1887-99), El Gato Negro (1898) i Pèl & Ploma (1901), a fer escapades (com la de Madrid el 1899 on conegué Joan i Juli Gonzàlez) i a realitzar treballs esporàdics de restauració (col·laborà amb Gaudí i Rubió i Bellver en la restauració de les vidrieres de la seu de Mallorca, el 1904).

Després es dedicà a la pedagogia artística, particularment, el 1907, a l’Escola Mont d’Or (primer a Barcelona i a partir de 1910, a Terrassa, després del trasllat d’aquesta) i a la realització de murals. Els primers que va fer per al convent de la Divina Pastora de Sarrià (a la parròquia barcelonina de Sant Agustí, el 1908), el pavelló de l’Uruguai de l’Exposició Internacional de Brussel·les (1910) i el despatx de Pere Coromines a l’Ajuntament de Barcelona (1910), s’han perdut. I els que va fer per a l'actual Palau de la Generalitat de Catalunya gairebé corren la mateixa sort. El 1911, per mediació de Xènius, Joaquim Folch i Torres i altres escriptors i artistes -com Romà Jordi i Josep Clarà-, fou invitat a participar en la decoració del Palau de la Generalitat, on la seva primera creació foren uns finestrals, en els quals aplicà la tècnica apresa de Gaudí. El 1912, de retorn d’Itàlia per estudiar els seus frescos, Enric Prat de la Riba li encarregà la decoració del Saló de Sant Jordi de la Diputació de Barcelona, per al qual projectà cinc murals, dels quals només en pintà quatre: La Catalunya eterna (1913), que provocà polèmiques pel seu caire primitivista, L’edat d’or de la humanitat (1915), Al·legoria de les muses del Parnàs (1916), El temporal no és més que un símbol (1916) i La Indústria (1918). En paral·lel a aquest encàrrec, el 1913 fundà -juntament amb una colla d’artistes joves el seu propi centre- l’Escola de Decoració a Sarrià, mentre el seu estil classicista i mediterrani tendí progressivament a l’essencialisme i acusà, fins i tot, una influència futurista. Allunyat ara del Noucentisme, la seva producció s’abocà al dinamisme urbà. Entrà en contacte amb l’artista Joan Salvat-Papasseit, i també amb Josep Maria de Sucre, Josep M. Junoy i el pintor uruguaià Rafael Barradas, fou col·laborador a les revistes Un Enemic del Poble, Arc-Voltaic i Troços i es dedicà al disseny de joguines. El 1918 ingressà al Grup Courbet, amb Joan Miró i Rafael Sala, entre d'altres.

Els seus murals al Palau de la Generalitat foren criticats pels elements artísticament més conservadors i defensats pels més avançats i, sobretot, per Prat de la Riba, que posà la seva confiança en ell. El successor d’aquest en la presidència de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, feu parar, el gener de 1919, l’obra, que fou recoberta després per altres pintures durant la dictadura de Primo de Rivera (1925); no fou recuperada fins el 1966, per bé que emplaçada en una altra dependència del palau. Descoratjat i anguniejat per la situació econòmica familiar —fracassà en l’explotació d’una petita indústria de joguines— anà el 1920 a Nova York, d’on trametia cròniques per a La Publicidad, fundà l’Artist Toy Makers, treballà per a la Dover Farms Industries i hi conegué els artistes Marcel Duchamp, John Xceron, Max Weber, entre d’altres. No aconseguí obrir-se camí i tornà a Europa el 1922. Tornà Europa i s’establí a Itàlia, on peregrinà de Gènova a Fiesole i Liorna, fins el 1924. Es traslladà a França, i residí a la Costa Blava (Vilafranca, Provença) i a partir del 1926 a París, des d’on també enviava articles per a La Publicitat i La Veu de Catalunya. Després d’un breu retorn al classicisme mediterrani, entrà en contacte amb l’abstracció. A la darreria de l’etapa parisenca (hi romangué fins el 1932) la seva pintura s’havia transformat, després del primitivisme i d’un esquematisme d’arrel cubista, per combinar les formes geomètriques amb al·lusions a la realitat visual, concepte plàstic que anomenà constructivisme o universalisme constructiu i que continuà aplicant fins a les acaballes de la seva vida, encara que feu alguna expedició de tipus naturalista. A part del desenvolupament del seu ideari estètic, realitzà una remarcable tasca d’aglutinador d’artistes d’avantguarda. Organitzà l’exhibició de l’obra de pintors refusats pel Salon d’Automne (1926) i del grup abstracte Cercle et Carré, al qual, el 1930, s’integrà, conjuntament amb Léger, Kandinsky, Mondrian, Hans Arp, i Schwitters, entre altres. Dissolt el grup, el 1932 s’adherí i formà part també del grup Abstraction-Création, successor en certa manera de l’altre.

El 1931 feu una estada de tres anys a Madrid, on propagà activament l’avantguarda i impulsà la formació d’un Grupo de Arte Constructivo (Alberto, Benjamin Palencia, Àngel Ferrant, Maruja Mallo) i el 1934 tornà de nou, amb la seva família, a Montevideo, on difongué entre els seus nombrosos deixebles, aplegats en un Taller de Arte Constructivo, els principis teòrics de la seva darrera modalitat pictòrica. Dedicat també a la docència, el govern uruguaià el nomenà, el 1941, professor honorari d’art, a la vegada que rebé alguns encàrrecs importants com el Monumento Cósmico al Parque Rodó de Montevideo (un mur de granit inspirat en el Temple del Sol de Ollantaytambo del Perú) o els murals de l’Hospital Saint Bois de Montevideo. Com a promotor de l’art constructiu, el 1944 fundà el Taller Torres-Garcia, amb la col·laboració dels seus fills, amb la finalitat de presentar una formulació d’un art constructiu americà.

Torres García va publicar nombrosos escrits en forma d’articles i llibres: “La nostra ordenació i el nostre camí” (Emporium, 1907), Notes sobre art (1913), Diàlegs (1915); Un ensayo de clasicismo: la ordenación conveniente al arte de los países del mediodía (1916), el manifest Art-Evolució (que recollia l’ideari de Rafael Barradas i el de Joan Salvat-Papasseit, per al qual il·lustrà Poemes en ondes hertzianes), El descubrimiento de sí mismo (1917), L’art en relació a l’home etern i l’home que passa (1919) i La regeneració de si mateix (1919); a França, col·laborà amb la revista Art Contemporain i es responsabilitzà -juntament amb Michel Seuphor- de la publicació dels tres números de la revista del grup Cercle et Carré i, ja a Montevideo, promogué, del 1936 al 1943, deu números de la revista Círculo y Cuadrado. Són remarcables els seus llibres Historia de mi vida (1939), on recull la seva experiència europea i americana, Universalismo constructivo (1944), Mística de la pintura (1947) i La recuperación del objeto (1952). El 1945 aparegué el primer número de Removedor, portaveu del seu taller, dirigida per Guido Castillo, de la qual se’n publicaren 26 números. També escriví els assaigs inèdits sobre art Gènesi de l’obra artística (1917) i Hechos (s. d.).

Finalment, quant a les exposicions a espais oficials i corporatius, entre 1896 i 1899 participà en les Exposicions Generals de Belles Arts de Barcelona; a Madrid ho feu al Museo de Arte Moderno i a la Sociedad de Artistas Ibéricos i a Montevideo, el 1944, a l’Asociación de Amigos del Arte, on exposà la sèrie Héroes, hombres y monstruos. Pel que fa a les galeries i d’altres espais, la seva obra s’exposà a Barcelona al saló del diari La Vanguardia (1900), al Cercle Artístic de Sant Lluc el 1904 (amb lu Pascual), a la Sala Parés el 1905 (amb Marià Pidelaserra, Xavier Nogués, Pere lsern, Sebastià Junyent i Emili Fontbona)i a les Galeries Dalmau a finals de 1917 (amb Rafael Barradas); a Nova York al Whitney Study Club (1921) i a París a la Galerie Zak (1930).

Font principal del text: Enciclopèdia Catalana