Miquel BLAY (Olot, 1866 - Madrid, 1936), vida, història, fets.

Biografia:

Treballa i es forma a Olot, als tallers de l'Art Cristià de Josep Berga i Boix i del pintor Joaquim Vayreda cultivant imatges religioses. A les acaballes de 1888 viatja a París becat per la Diputació Provincial de Girona. En aquesta ciutat freqüenta l'Acadèmia Julian, l'Escola de Belles Arts i el taller d'Henri Michel Antoine Chapu. Després de tres anys a París, roman a Roma uns mesos i torna a Olot el 1894. De nou a París, guanya la medalla d'honor a l'Exposició Universal de 1900 i és nomenat cavaller de la Legió d'Honor francesa a l'any següent. El 1906 torna a Espanya i s'estableix a Madrid. Triat membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando el 1909, des de l'any següent va ser professor de l'Escola Especial de Belles Arts de Madrid. Ostenta el càrrec de director de l'Acadèmia de Belles Arts de Roma de 1925 a 1932. Aconsegueix la primera medalla a l'Exposició Nacional de 1892 per Els primers freds, guardó que repeteix el 1897 per A l'ideal. El 1908, aconsegueix la medalla d'honor per Eclosió,conservada, com l'anterior, al Museo del Prado. En aquestes obres mostra una certa idealització pròpia dels escultors catalans entorn del modernisme i la combinació de la línia clàssica amb una tècnica de tipus impressionista. Realitza obres importants a Barcelona, com La Cançó Popular per al Palau de la Música Catalana. A Madrid esculpeix els monuments al Doctor Rubio al parc de l'Oest; a Don Ramón Mesonero Romanos als jardins del Pintor Ribera, el 1914; al Doctor Cortezo al Parque del Retiro, el 1921, i el grup de La Paz en el monument a Alfons XII. Destaquen en les seves obres l'elegància, la sobrietat i la naturalitat, tant en els encàrrecs oficials com en els privats. La seva escultura posseeix una gran bellesa i perfecció tècnica. És, a més, un magnífic i exigent dibuixant.