Modest URGELL (Barcelona, 1839 - 1919), vida, història, fets.

Pintor provinent de l'escola realista catalana impulsada per Ramon Martí Alsina, però que es va allunyar del positivisme dels seus mestres i va practicar un paisatge neoromàntic carregat de tristesa i malenconia. Tot i ser un autor fecundíssim, va tenir un repertori temàtic molt breu, que va repetir sistemàticament. Tot això va facilitar el seu enorme èxit entre el públic, el qual li va permetre conrear la seva altra gran passió: el teatre. L'alternança entre les dues arts i la seva forta personalitat el van convertir en un destacat personatge de la societat barcelonina fi de segle.

Va iniciar la seva formació a l'Escola de la Llotja de Barcelona i va anar a París en més d'una ocasió (durant la dècada dels seixanta i setanta), on es va relacionar -segons les seves pròpies paraules- amb personatges de la talla de Sarah Bernhardt, Camille Corot o Alexandre Dumas fill (també va aprofitar les seves estades a la capital gala per anar a pintar a prop del Pas de Calais). El rebuig de les seves obres pel món acadèmic barceloní el va obligar a escriure contes infantils i "auques" per subsistir (sota el pseudònim de Katúful), el que li va reportar un relatiu èxit popular amb personatges com el Hombre Cuchara o Bernat Xinxola. A mitjans de la dècada dels seixanta consta que es va traslladar a viure a Girona, on es va implicar activament en la fundació del Museu Artístic i Arqueològic (1870). També són els anys en què es va relacionar més intensament amb Joaquim Vayreda i el seu Centre Artístic d'Olot. El 1876 el jurat de l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid li va premiar la seva obra El toc d'oració, el que va significar l'inici del seu èxit professional, l'augment imparable d'encàrrecs (el que li va permetre viure còmodament la resta de la seva vida) i el començament de la marca de fàbrica estilística amb què l'imaginari popular equiparà el cognom Urgell amb les postes de sol, les platges solitàries i els cementiris (i que el mateix autor va contribuir a expandir titulant irònicament alguns dels seus quadres Lo de siempre o Siempre lo mismo). El 1873 va néixer el seu fill Ricardo, qui també es convertiria en pintor. El 1877, amb l'obertura de la Sala Parés, l'Urgell es va integrar en la denominada Penya de Can Parés, les tertúlies de la qual van quedar marcades per la seva impactant personalitat i les polèmiques que ell mateix solia generar.

El 1894 va acceptar el càrrec del professor de Paisatge i Perspectiva a la Llotja, deixant enrere la seva etapa combativa contra la institució de l'Acadèmia. A l'any següent va guanyar la 1a Medalla en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid per El pedregal, un guardó que va repetir poc després a Barcelona, ​​a la III Exposició General de Belles Arts de 1896, per Siempre lo mismo. El 1900 va fundar, juntament amb els pintors Enric Galwey i Lluís Graner, la Sociedad Artística y Literaria de Catalunya, una associació amb fins comercials i el 1902 va ser nomenat acadèmic de Belles Arts per la Llotja. L'estabilitat econòmica que li va reportar tot això va fer que s'intensifiqués de nou la seva relació amb el teatre, escrivint i dirigint diverses peces teatrals de caire popular i influenciades pel sentimentalisme de Pitarra o Echegaray. Aquesta faceta va fer que mantingués amistat amb grans actors de l'època (els germans Borràs o la prestigiosa actriu Maria Morera) i que fins i tot exercís la direcció artística, quan el 1906 va assumir aquesta tasca en la societat Espectacles i Audicions Graner. Amb el canvi de segle, la seva activitat expositiva es va anar diluint, encara que va continuar exercint la seva tasca de professor.

Pintor provinent de l'escola realista catalana impulsada per Ramon Martí Alsina, però que es va allunyar del positivisme dels seus mestres i va practicar un paisatge neoromàntic carregat de tristesa i malenconia. Tot i ser un autor fecundíssim, va tenir un repertori temàtic molt breu, que va repetir sistemàticament. Tot això va facilitar el seu enorme èxit entre el públic, el qual li va permetre conrear la seva altra gran passió: el teatre. L'alternança entre les dues arts i la seva forta personalitat el van convertir en un destacat personatge de la societat barcelonina fi de segle.

Va iniciar la seva formació a l'Escola de la Llotja de Barcelona i va anar a París en més d'una ocasió (durant la dècada dels seixanta i setanta), on es va relacionar -segons les seves pròpies paraules- amb personatges de la talla de Sarah Bernhardt, Camille Corot o Alexandre Dumas fill (també va aprofitar les seves estades a la capital gala per anar a pintar a prop del Pas de Calais). El rebuig de les seves obres pel món acadèmic barceloní el va obligar a escriure contes infantils i "auques" per subsistir (sota el pseudònim de Katúful), el que li va reportar un relatiu èxit popular amb personatges com el Hombre Cuchara o Bernat Xinxola. A mitjans de la dècada dels seixanta consta que es va traslladar a viure a Girona, on es va implicar activament en la fundació del Museu Artístic i Arqueològic (1870). També són els anys en què es va relacionar més intensament amb Joaquim Vayreda i el seu Centre Artístic d'Olot. El 1876 el jurat de l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid li va premiar la seva obra El toc d'oració, el que va significar l'inici del seu èxit professional, l'augment imparable d'encàrrecs (el que li va permetre viure còmodament la resta de la seva vida) i el començament de la marca de fàbrica estilística amb què l'imaginari popular equiparà el cognom Urgell amb les postes de sol, les platges solitàries i els cementiris (i que el mateix autor va contribuir a expandir titulant irònicament alguns dels seus quadres Lo de siempre o Siempre lo mismo). El 1873 va néixer el seu fill Ricardo, qui també es convertiria en pintor. El 1877, amb l'obertura de la Sala Parés, l'Urgell es va integrar en la denominada Penya de Can Parés, les tertúlies de la qual van quedar marcades per la seva impactant personalitat i les polèmiques que ell mateix solia generar.

El 1894 va acceptar el càrrec del professor de Paisatge i Perspectiva a la Llotja, deixant enrere la seva etapa combativa contra la institució de l'Acadèmia. A l'any següent va guanyar la 1a Medalla en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid per El pedregal, un guardó que va repetir poc després a Barcelona, ​​a la III Exposició General de Belles Arts de 1896, per Siempre lo mismo. El 1900 va fundar, juntament amb els pintors Enric Galwey i Lluís Graner, la Sociedad Artística y Literaria de Catalunya, una associació amb fins comercials i el 1902 va ser nomenat acadèmic de Belles Arts per la Llotja. L'estabilitat econòmica que li va reportar tot això va fer que s'intensifiqués de nou la seva relació amb el teatre, escrivint i dirigint diverses peces teatrals de caire popular i influenciades pel sentimentalisme de Pitarra o Echegaray. Aquesta faceta va fer que mantingués amistat amb grans actors de l'època (els germans Borràs o la prestigiosa actriu Maria Morera) i que fins i tot exercís la direcció artística, quan el 1906 va assumir aquesta tasca en la societat Espectacles i Audicions Graner. Amb el canvi de segle, la seva activitat expositiva es va anar diluint, encara que va continuar exercint la seva tasca de professor.